La rocambolesca desbandada del Govern dels nosurrender no ha debilitat el president Pere Aragonès sinó que ben al contrari l'ha consolidat i reforçat. També a Illa, de retruc, que ha pogut recuperar la condició de cap de l’Oposició en detriment de la presidenta de Junts que de facto li havia manllevat. I això per dos motius. Primer, no és el mateix fer oposició sent Govern que deixant de ser-ho. Allò tan surrealista com efectista era precisament aquesta doble condició. Segona, les constants relliscades han deixat tocada internament la presidenta del partit més enllà que Waterloo no la suportés, una circumstància que no era un tema menor.

Parlamentàriament, el Govern d’Aragonès és tan feble com ho era abans. Sens dubte. Només cal recordar l’arenga del diputat Canadell posant el crit al cel perquè els pressupostos s’aprovarien amb els Comuns. Era una tardor de 2021. A saber què hauria dit ara si Giró els hagués aprovat amb el PSC que és exactament el que ara passarà.

El Govern, per contra, és més sòlid ara i més fiable. No tant perquè s’estalviï un vicepresident díscol com Puigneró. Que també, tot i que estava amortitzat. Del cert que la seva era una vacant anunciada. Amb Batet, entre d’altres, que s’havia postulat per substituir-lo. I amb un Giró que havia pres el comandament de Junts al Govern, tant per mèrits propis com per demèrits del vicepresident que havia deixat de ser el referent dels consellers juntaires de feia dies. Era un satèl·lit, de Waterloo, d’òrbita baixa. Giró treballava 24 hores al dia com al llarg de la seva trajectòria professional. L’altre, fins a mitja tarda i sense perdonar cap festiu o paellada d’estiu.

Passada la tempesta, Aragonès és ara més fort al capdavant del Govern. I amb una agenda política amb concrecions, projecta solvència i resultats. A més d’haver demostrat autoritat tot i el terrabastall que acompanya tota trencadissa.

La Taula de Diàleg i Negociació ja no està en dubte i els seus fruits són tangibles per a desesperació dels partidaris del com pitjor, millor. La reacció visceral davant la modificació a la baixa del Codi Penal només accentua unes contradiccions tan notables com insostenibles més enllà del nucli dur de partidaris acrítics. L’única confrontació és contra els republicans i en paral·lel anar col·locant gent a la Diba del PSC. I el que està per venir. A canvi de? Delirant.

Però hi ha una segona qüestió que ha fet créixer un pam el president Pere Aragonès: la gestió dels Pressupostos. Tot fa pensar que s’aprovaran més enllà de la comèdia que pugui fer Illa per dilatar-ne l’aprovació i poder així retreure que els republicans van tard. Els pressupostos s’aprovaran amb Comuns i Socialistes i la pantomima dels juntaires amb aquesta grotesca escenificació sobre una pretesa negociació pressupostària. No votarien els pressupostos d’Aragonès ni que l’autoria material fos del Consell per la República.

Però sobretot ha estat brillant la magnífica foto de compromís i aval dels pressupostos per part del gruix dels agents socials i econòmics que deixa amb un pam de nas tots aquells que anhelaven que tot anés pel camí del pedregar.

Aragonès, ara sí, pot començar a somiar amb una legislatura que arribi més enllà de la tardor de 2023 i fins i tot —a saber— amb un segon mandat.