Benvolguda Sra. Niubó,

Estic neguitosa perquè fa dies que dono ullades desesperades als opinadors de ElNacional per veure si em retrobo amb les meves enyorades “Les Tietes” i els seus afinats articles en matèria d’educació, i res de res. Desaparegudes! Vostè no les troba a faltar? Fa anys i panys que no es pronuncien, concretament des de l’11 de febrer passat. Jo no sé, però mai s’havia produït un silenci tan antic i tan llarg i temo el pitjor. Si és que són profas i treballen al seu Departament, no s’haurà atrevit a expedientar-les, oi consellera? Perquè els del PSC són vostès molt dialogants i presumeixen d’encoratjar el dissens i el reencuentro. Encara que també podria ser que haguessin tingut un disgust molt gran i haguessin estat víctimes de les ires dels trols misògins incendiaris que circulen com a pistolers per la masclosfera. Vostè en tant que dona política i, per tant, exposada a l’opinió pública, deu saber de què li parlo, no? Ara que, potser el problema rau en el fet que el mateix director del diari on escriuen hagi decidit, tristament, i per motius que desconeixem, cancel·lar la seva veu, que mai se sap.

A mi aquesta darrera hipòtesi no m’estranyaria gens ni mica, perquè, de fet, malgrat la vàlua objectiva dels seus articles, tant pel que fa a la forma com al contingut, jo, que he seguit curosament el fenomen de “Les Tietes” des del març del 2022 fins al febrer del 2025 (dates de publicació del primer i darrer article), he pogut observar que cap suposada veu masculina autoritzada en el món de l’educació se’n feia ressò. Cap ni una. Per la qual cosa, en el cas de “Les Tietes” veig confirmada de nou la meva teoria que diu que (apunti, consellera), quan les dones agafen la paraula i tenen raó, els mascles senten trontollar la seva hegemonia i es dediquen a xiular i a mirar cap a una altra banda, per practicar el menyspreu, tot fingint que són molt feministes.

Es preguntarà vostè qui carai soc jo per sustentar aquesta teoria. Em dic Jenny Guitar. Sí senyora, porto aquesta creu de nom perquè la meva mare és fan absoluta de la Joan Crawford, el model de dona empoderada enmig de la dringadissa d’esperons i trets de pistoles de cowboys al més ranci western patriarcal. Apel·latiu a banda, en temes de gènere soc una autoritat perquè, a més de llicenciada en literatura catalana, tinc un màster en estudis culturals i de gènere, soc professora de l’Escola Internacional de Barcelona Thinking Lab for Gender Transformation i consultora de la més aviat escassa —què hi farem!— programació en contingut literari de TV3. He de dir també que em vaig formar com a crítica literària a la Universitat de Colorado, on abans havia obert camí la professora Joanna Russ amb la seva obra pionera How to suppress women’s writing, traduïda al català amb un verb de connotacions més dràstiques: Com destruir l’escriptura de les dones. Amarada dels seus postulats, em sento totalment autoritzada per fer una anàlisi de les dificultats amb què es troba habitualment l’escriptura femenina, com és el cas de “Les Tietes”.

Sobre “Les Tietes” hi ha opinions del tot contraposades perquè, mentre que a uns cauen en gràcia, a d’altres en desgràcia i les denigren totalment, però en qualsevol dels dos casos sempre surten mal parades. Miri, jo li explicaré el perquè.

Per exemple, són nombrosos els rumors que circulen sobre si rere “Les Tietes” no hi ha en realitat un grup d’homes, tipus els tres autors que van guanyar el premi Planeta amagats rere el pseudònim de Carmen Mola (se'n recorda del cas, oi?). Entre vostè i jo, consellera, ho vaig trobar molt lleig, però que molt lleig, perquè després de tantes generacions d’escriptores que han hagut de signar amb pseudònims masculins per poder camuflar-se i publicar, i va i aquests tres paios signen en femení perquè volen denunciar la fal·làcia que diu que les fèmines avui ho tenen fàcil per obtenir substanciosos guardons, per allò de què és més políticament correcte i més rendible publicar obres escrites per dones. Pobrissons!! Com n’estan de discriminats els escriptors! Au vinga, va! D’això se’n diu mala fe sartreana!

Però és que el cas de “Les Tietes” és encara més maliciós: els rumors que circulen entre els cercles d’articulistes del nostre petit país responen a sospites més perverses que aquesta infantil rebequeria de gènere que li acabo d’explicar. Sostenen aquests prohoms que al seu darrere no pot haver-hi dones, senzillament perquè són massa enginyoses i l’enginy (sempre associat a la barba, ai las!) és per definició masculí. Hi ha qui diu, maquiavèl·licament, que “Les Tietes” són l’ínclit Bernat Dedéu, ploma habitual del diari ElNacional, que practica el transformisme de gènere per continuar exercint el cinisme i la mala llet que tant li abelleixen. Hi ha qui sosté, fins i tot, que en aquest coneixement del món educatiu que tenen “Les Tietes” s’amaga l’experiència i el desvergonyiment d’algun inspector d’educació o d’algun suposat expert en innovació que fa d’agent infiltrat a Via Augusta, consellera, la seu del seu propi Departament. Per no parlar dels que veuen en “Les Tietes” algun càustic polític d’esquerres (impossible pensar que sigui del seu partit) amb contactes al mateix Parlament.  M’imagino ara mateix la seva cara d’estupefacció, Sra. Niubó. ¿Que potser li sobten alguns d’aquests arguments? Doncs no pensi pas que són gaire nous. Recordi, per exemple, que de la nostra Caterina Albert van dir que, essent dona,  no podia haver escrit una narració tan agosarada com La infanticida, o que de la boníssima escriptora Emilia Pardo Bazán es va haver de sentir que tenia “talento macho”, només per posar-li exemples “nacionals”. De controlar els talps del seu Departament o del Parlament, si n’hi ha, ja se n’encarregarà vostè o el Sr. Illa! 

Quan les dones agafen la paraula i tenen raó, els mascles senten trontollar la seva hegemonia i es dediquen a xiular i a mirar cap a una altra banda, per practicar el menyspreu, tot fingint que són molt feministes.

Una altra cosa que també porten malament els senyoros articulistes és el tema de la volguda complexitat i ambigüitat d’estil de “Les Tietes”. Es presenten com a meres vehiculadores de cartes que els adrecen altres dones queixoses (rarament complagudes) amb les gestions del Departament d’Educació i amb les seves efímeres conselleres i consellers. Ara bé, anem a pams, són de debò aquestes cartes? Són reals les personatges que alcen la veu als articles? Quina mena de “xiringuito” tenen muntat, que sembla el consultori de l’Elena Francis per a dones damnificades per la seva conselleria? I diria més, existeixen realment “Les Tietes”? O són les tietes de la cançó del Serrat per qui “La seva soledat és el fidel amant que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam...”? O bé són com les Teresines de la Cubana i es canten allò de som “Dones d'empenta, d'una edat estupenda”? Quina és aquí la frontera entre realitat i ficció? Ves per on, gran paradoxa!, aquests homenots del nostrat món periodístic educatiu, que de segur que bavegen amb la metaficció d’El Quixot, que probablement presumeixen d’haver analitzat fil per randa l’Ulysses de Joyce i saliven amb el monòleg de la Molly Bloom (deu ser per allò de "es tornen bojos per ficar-la al lloc d'on van sortir, diries que no poden arribar mai prou amunt"), ¿ara resultarà que consideren que “Les Tietes” són poc clares i no s’entenen? Senyors meus, no serà que en això d’haver llegit Joyce van vostès de farol? Que quedi entre nosaltres, Sra. Niubó, s’ha atrevit mai amb l’autor irlandès? Doncs si no ho ha fet encara, faci’m cas i vagi directe a la Virginia Woolf, que també escrivia monòlegs interiors i amb força més interès! 

I amb tanta metaficció, es deu estar preguntant, consellera, si jo, la Jenny Guitar, no soc també un personatge més de “Les Tietes". Deixi’m desmentir-li la sospita: soc tan real que amb aquestes calors, i amb la meva mala circulació, ja em tornen a fer molt mal les cames, i més avui que estic rebentada perquè m’he passat la tarda amb la mare veient com plora per enèsima vegada quan l’Emma (la Joan Crawford) mor a conseqüència dels trets al cap de la pèrfida Vienna que acaba fugint amb el malparit del Johnny Guitar! Però deixem-nos estar de pel·lícules i continuem amb anàlisi de la forma i el contingut de les cartes de “Les Tietes”, per fer referència a nous i enverinats arguments que esgrimeixen els seus detractors. Plomes acreditades i molt serioses del món acadèmic educatiu com Avel·lí Sagarra, Rafael Rico, Josep Barderí i Evarist Palou (suposo que li sonen tots!) les consideren unes diletants que practiquen l’intrusisme. Mancades de rigor científic sense cap suport erudit, es dediquen a escriure una mena d’articles que són de difícil classificació per la hibridació de gèneres que practiquen sense respectar-ne cap convenció. Perquè, aviam, què escriuen “Les Tietes”? Articles d’opinió? Però si no tenen argumentació, ni tesi, ni antítesi, ni síntesi, ni conclusions! Pamflets polítics? Tampoc! Articles costumistes a la manera del gran Mariano José de Larra? On vas a parar! Si no li arriben ni a la sola de la sabata al periodista madrileny! De fet, aquests homenots ignoren altres possibles referents, com la Roig o la Capmany, perquè són la reencarnació dels Harolds Blooms que no veuen més enllà del seu nas, és a dir, del cànon patriarcal. “Les Tietes”, argüeixen, amb tant “hi, hi, hi i ha, ha, ha” i tanta brometa absurda, són només un divertiment i una mera tira còmica per entreteniment de docents i ningú no les pot prendre seriosament perquè no tenen cap mena de substància (que diria l’Arguiñano). Com si la sàtira no fos una eina de ple dret per provocar reflexions i sacsejar consciències!

Però la cosa no s’acaba aquí. No prou contents amb això, aquestes suposades autoritats en matèria educativa, atrinxerats als seus despatxos d'universitats i de sindicats, rodejats de llibres engroguits, sostenen que “Les Tietes” són textos menors. A aquestes “donetes” els manca la potència de l’experiència universal, lògicament masculina. Amb tanta carta ploranera, amb tant lament neuròtic-victimista, han caigut en un to confessional i íntim, òbviament femení. Aix…! I és que són tan domèstiques, amb aquest estil seu tan col·loquial, que més que escriure semblen cotorrejar amb bata d’estar per casa! Amb articles curulls de mares histèriques i estressades preocupades per l’educació dels fills, plens de professores socarrimades i no només per la calor de les aules, per no parlar de les alumnes que escriuen fent faltes d’ortografia o de les que van de llestes perquè se saben de memòria la Teoria King Kong de la Virginie Despentes. Allò que els nostres experts homenots no calibren és que el seu menysteniment els entronca amb la tradició de “velles perles misògines” com la negativa de l’escriptor Josep Pla que es concedís el premi Sant Jordi a la Rodoreda per La plaça del Diamant, perquè fora molt millor, segons l’il·lustre empordanès, que guanyés el guardó una novel·la que parlés de putes i d’estraperlo i no pas una que parlés de coloms. Miserable, aquest Pla, que es deu estar regirant a la tomba en veure que una confessió tan personal i íntima com la de la Colometa ha estat més traduïda a moltes llengües del món que la seva obra d’homenot molt “universal”.

Miri, consellera, deixo la meva anàlisi literària aquí perquè ni aconseguiré desvelar la identitat que s’oculta rere el pseudònim de “Les Tietes”, ni jo les puc convèncer que tornin. Segur que vostè hi pot fer més que jo. Parli amb el Sr. Antich i “convidi’l” que recuperi “Les Tietes” com a firma. No, Sra. Niubó, no m’he begut l’enteniment. Ja sé que són un flagell de conselleres i consellers i un veritable corcó per al seu Departament, però no em negarà que la crítica els fa una mica de falta, no? I si no, apel·lo a la seva sororitat per recuperar la veu de “Les Tietes”. No hi ha dret que estiguin desaparegudes, potser víctimes de la síndrome de la impostora que fa que les dones no ens creiem mai prou bones per a res (vostè no l’ha patida mai?). Mentrestant, aquella colla de senyoros lletraferits de qui feia esment abans, molt probablement menys coneixedors directes que no pas elles del món educatiu, ja que als despatxos no s’hi fa classe, es van llegint i retuitant entre ells per seguir practicant l’endogàmia patriarcal. Oi que m’entén ara? Ens cal recuperar la veu de “Les Tietes”, amb o sense l’aprovació dels boys, fet del qual totes les dones podem prescindir.

Li envio una salutació de complicitat,
Jenny Guitar