Benvolguda Sra. Niubó,

No sabem si vostè ha fet cas del prec de la Jenny Guitar, que, a la carta anterior, li demanava que es posés en contacte amb el director d’aquest diari, el Sr. Antich, perquè recuperés la veu de Les Tietes. Li ho preguntem pel fet que ell a nosaltres no ens ha dit res de res i, a hores d’ara, tots plegats ja van una mica tard, atès que Les Tietes hem decidit tancar la nostra etapa de corcó del Departament d’Educació i dels seus consellers i conselleres (miri que ja en portem tres de flagel·lats!) per obrir, potser, altres finestres d’oportunitat, com diuen ara.

Els motius pels quals Les Tietes s’han anat progressivament silenciant no tenen només a veure amb el previsible ninguneig per qüestions de gènere que durant aquests anys han dut a terme els senyoros que copen la intel·lectualitat del món educatiu català. Noooooo, i ara!, a Les Tietes no hi ha homenot que les pugui aturar. En realitat, és que, després de trenta-set anys i sis mesos i quatre dies de carrera docent, ens ha arribat l’hora feliç de la jubilació!! Per cert, vostè quants anys té cotitzats a les SS? Ja està al corrent de la seva vida laboral, consellera? Ha mirat si li surten els números? Ho diem perquè, ben pensat, pel servei que la seva conselleria fa al país, potser vostè i tots els qui té al darrere ja es podrien començar a retirar, no troba? Calculi la quantitat de calerons que la Generalitat s'estalviaria! Nosaltres sí que hem fet números i només amb el seu sou vindrien a ser uns 121.958,48 euros anuals menys, ei, i això són molts calerons si considerem que en guanya 15.360,02 més que el Pedro Sánchez o 40.164,68 més que la Ministra de Educación del Gobierno de España, la Pilar Alegría aquesta, que amb tanta llei forassenyada no ens dona gaires motius per a la hilaritat. A vostè li paguem a preu de luxe les inútils gestions que fa a aquesta estupenda autonomia de fireta que ens ha quedat!

Però tornant a la nostra, de jubilació, el comiat ha estat d’allò més entranyable i emotiu, no es pensi pas: llàgrimes de les companyes del departament; discursos i rellotges de marca no t’hi fixis de la directora; joies d’autor i samarretes “Estic jubilada, no m’organitzis” triades per les més, més amiguis de tot el claustre; rams de flors i orquídies lliurats entre plors per la cuqui-conserge, i, en acabat, unes capses d'experiències gastronòmiques al Bages i de massatges relaxants a la Garriga. Un “complet”. Animis, dona, que ja veurà com la seva també serà igual de lluïda.

Es deu estar preguntant què té a veure la jubilació amb el fet de deixar d’escriure sobre educació. Miri, Sra. Niubó, doncs sí que hi té molt a veure, atès que nosaltres no volem fer ni com vostè ni com d’altres consellers i conselleres d’Ensenyament, que no han trepitjat mai una aula; ni com aquesta colla de senyoros que es fan uns farts de pontificar sobre el tema des dels despatxos de les universitats i els sindicats, a on han corregut a refugiar-se per no haver d’arremangar-se fent classes. Nosaltres, com a bones feministes que combreguem amb la idea que “allò personal és polític”, sempre hem parlat des del jo i des de l’experiència, i, per tant, totes, totes les vegades que hem posat el dit a la nafra alertant del genocidi educatiu que fa anys que s’està perpetrant en aquest país, ho hem fet perquè estàvem tocant aula i ho patíem en primera persona. Per tant, lluny de la nostra voluntat i de la nostra honestedat professional el convertir-nos en unes impostores i el parlar mentre ens mirem la cosa de lluny estant, que és el que farem d'ara endavant. 

Que estiguem més joliues que uns gínjols per la nostra merescudíssima jubilació, no vol dir que no marxem molt preocupades per l’apocalíptica situació que deixem rere nostre. Perquè ens entengui, consellera, ha anat al cinema a veure la pel·lícula Sirat? Doncs no se la perdi, perquè si fa no fa descriu força bé el paisatge desolador que es veu a les aules del nostre país: un desert, un camp de mines, un tren de refugiats que no va enlloc, alumnes i professorat reduïts a una mena de zombis que ballen danses tel·lúriques, estremint-se i convulsant, al so de la lisèrgica música rave dels Chamanes eléctricos en la fiesta del sol, com diu el títol de la novel·la de la Mónica Ojeda. Total, tia, tia, quin drop, tia, quin trip infernal! Que, si no et col·loques una mica amb un xic de droga líquida preparada amb el morter de fer allioli, no hi ha qui ho aguanti!!

Ja fa molts anys que han convertit l’escola en un casal i un espai idíl·lic d’estúpida felicitat per postergar l’entrada dels infants i les infantes al món hostil

I si es pensa que exagerem, gens ni mica!! La prova més evident la tenim en els cada cop més nefastos resultats obtinguts per l’alumnat a les proves PISA, les Competències Bàsiques i ara també a les PAU, uns resultats que fan tanta vergonya que vostès no saben ni com amagar-los de l’opinió pública. Tots ells són conseqüència del fracàs de l’ensenyament per projectes, reptes i de les avaluacions per competències que han menystingut sistemàticament els coneixements i el professorat que els imparteix, com si fossin rèmores del passat… Mira que fa anys que ho advertim, però és que no hi ha pitjor sord que qui no vol sentir. I és que a qui se li acut comprar la idea als homes de negre de l’OCDE, responsables directes de l’agenda neoliberal classista, segregadora, privatitzadora i externalitzadora que ha conduït a la ruïna en què l’ensenyament actual malviu. Què me’n diu de l’Innovamat? No anava tan bé aquesta plataforma que han corregut a comprar les escoles per aprendre matemàtiques? O que no eren tan bons els consells de la Fundació Bofill o de l’Escola Nova 21 que vostès seguien fil per randa?  Miri, consellera, doncs aquí ho tenim, en les estadístiques que n'evidencien el fracàs! I no ens faci parlar del tema de la inexistència d’una veritable inclusió educativa, que ha fet de les aules un abocador de diversitats maltractades i que ha provocat que l’escola, i molt especialment la pública, es vegi absolutament desbordada pel tsunami de problemàtiques que li han caigut a sobre (si és que la cosa de l’educació, diguem-ho sense embuts, no interessa de veritat a ningú!!). Tot això sumat a una crònica manca d’inversió i de recursos, excepte quan es tracta de comprar pantalles i tecnologia a Google i altres grans empreses del sector (quin negoci!), o de renovar el mobiliari de les aules sense que ningú ho demani (quant de màrqueting!). Pel que fa a la pràctica de les polítiques d’aparador, vostès en són veritables experts, perquè ho volen resoldre tot (assetjament escolar, discriminació de gènere, LGBTIQ+ fòbia, manca d’ús del català, salut mental, etc.) amb quatre campanyes oportunistes i un telèfon de guàrdia “por si un de caso”. I això últim ho diem en castellà, perquè tot ha culminat en una mesura estrella digna de l’Ayuso, com és el famós val escolar que serveix per fer trapicheos i “bescanvials als comergos acherits”. Quin ridícul, consellera! Si és que sembla de txist. Ara que, ben pensat, vol més proves dels resultats nefastos del seu sistema educatiu que aquestes errades garrafals? Que potser no s’ho veia a venir? Si és que ja fa molts anys que han convertit l’escola en un casal i un espai idíl·lic d’estúpida felicitat per postergar l’entrada dels infants i les infantes al món hostil, injust i competitiu que els espera. 

Miri, Sra. Niubó, com que nosaltres ens jubilem, deixarem la crítica educativa a algú altre que des de les trinxeres vulgui agafar el relleu. Ben mirat, quan el murri de l’Aragonès va fer plegar el matxirulo piròman del Cambray (entre nosaltres, consellera, oi que vostè també tenia tírria al personatge?), la resistència educativa del professorat es va desarticular del tot. Portem cursos de desmobilització als claustres, en clara consonància amb l’anestèsia política que viu Catalunya des que es va liquidar el procés i que ha permès que vostè i el seu partit, encapçalat pel Sr. Illa, s’apoderin del Govern de la Generalitat. A canvi de...? Un indult que manté inhabilitats tots els implicats, una amnistia que només ha amnistiat policies i, jugada mestra de bons trilers, la breu fal·làcia d’un projecte ecologista que ha acabat de nou amb la resurrecció (quin malson!) de la tercera pista per on ens arribaran allaus de zombi-raver-turistes, abillats amb barrets, ulleres negres i quilos de crema solar, per sumar-se a les files dels zombi-raver-nacionals i muntar en autocars per passar unes al·lucinades vacances al·lucinògenes al casino del Hard Rock, recentment aprovat d’amagatotis al Parlament. Mentrestant alcaldesses del seu partit ens entretenen discutint si és políticament correcte o no cantar allò de “Quan el Català sortia a la mar / els nois de Calella / feien un cremat, / tocant la guitarra solien cantar (solien cantar) / Visca Catalunya, Visca Catalunya, / Visca el Català!”. Una miqueta de polèmica folklòrica per despistar el personal indepe i alimentar la zombicatalanitat.

Que consti que a Les Tietes ens agraden molt les havaneres (sobretot “La bella Lola”, perquè va de dones empoderades), i molt més que aquesta música rave alienant que avui ens fan ballar a tots, amb l'ajut de substàncies enteògenes, mentre rodolem en l’espiral de follia educativa que ens ha tocat habitar. Però com que, malgrat que pugui semblar el contrari, som optimistes de mena, que no ingènues, conservem intacte un bri d’esperança perquè hem sabut de la gestació d’un moviment de protesta anomenat Docents en vaga per un sou digne, format pel professorat que va saltar com una molla molt indignat quan vostè va declarar a la RTVE que els docents de Catalunya estaven tan ben pagats (ep, mai com vostè!), malgrat haver arrossegat la pèrdua d’un 25% del sou els darrers quinze anys, a més d'haver de suportar un empitjorament despietat de les condicions laborals en general.

És per això que Les Tietes ens jubilem, però no ens desactivem pas, perquè, a més d’engruixir les xifres de manifestants pensionistes-iaioflautes, ens comprometem a anar a fer embalum a totes les futures vagues del professorat, a enarborar pancartes, a cridar consignes pels megàfons, a redactar manifestos incendiaris, a tallar carrers, fer escarni allà on toqui i acampades a les places, fins que el cos aguanti o les pròtesis de genolls, malucs i d’altres parts del cos reemplaçables a causa del desgast ens aturin. Tremoli, consellera, perquè vaticinem que li espera una època tan dolenta com la que va viure el seu antecessor, el Sr. Cambray. Això, si no és que un fort vent tempestuós ultradretà no fa caure abans tot el castell de cartes socialista i els escombra de la faç de la terra, a vostè i al seu govern també.

De fet, si tot va bé, que de fet no hi anirà perquè tot va malament, i anem tots pel pedregar, Les Tietes potser acabarem escrivint sobre això. Deixi’ns acabar aquesta carta, aparentment poc seriosa per això dels zombi-ravers a carretades, amb una imatge més culta, i adreçant-nos a una lectora o un lector que va més enllà de l’estricte món de l’educació. El conegut filòsof Walter Benjamin portava sempre a sobre la petita aquarel·la de Klee, l’Angelus Novus, que li servia d’inspiració. Sobre aquell àngel de la història, que mira amb ulls esbatanats la ruïna i la catàstrofe d’on venim, s'abat l’huracà del passat que l’empeny cap a un futur incert. Amb els seus ulls volem mirar l’actual avanç vertiginós de l’extrema dreta, el descrèdit dels drets humans, la proliferació de guerres al món, el silenciament del genocidi palestí i la munió de narcisistes despietats que ens governen, Trumps, Putins, Netanyahus, Orbans, etc. I aquests senyoros ens donen prou motius per sucar-hi pa i esmolar les eines de la sàtira més esparracada, aquella que a Les Tietes ens fa salivar.

Abans de començar a arremangar-nos-hi… o no, volem acomiadar-nos amb el nostre agraïment a totes les lectores i  els lectors que ens heu seguit, compartit i fet arribar els vostres comentaris plens de complicitat. Vosaltres, públic fidel, amb qui hem compartit tantes rialles, heu estat qui ens ha encoratjat a mantenir viva la tan necessària denúncia en matèria educativa, sempre a través de la sàtira en veu femenina.

Una abraçada a totes i que les vacances us siguin favorables. Ens retrobem, potser… o no.

I a vostè, consellera, bon vent i barca nova!

Les Tietes