"No estic tan desproveït d'aptituds per haver de dedicar-me a la política."
Anatole France
Hi ha un grup de batlles catalans que han arribat a la conclusió que seria una bona cosa ocupar-se de les coses del menjar que passen als seus municipis. Són càrrecs de Junts i pretenen fer veure a Puigdemont que a les eleccions estaran en joc molts vots en qüestions que els ciutadans consideren importants per al seu dia a dia, que ara mateix estan enterrades en altres discursos de recorregut gairebé universal i que no els resolen les mongetes ni, òbviament, els vots. Ultradreta, rugiran alguns. Pragmatisme, diran altres. És difícil tapar amb ideologia tot el que s'està gripant. Encara pitjor, perquè si ho tapes amb ideologia, la gent s'apuntarà a aquella que els diu que té una solució fàcil, encara que no sigui certa.
La qüestió és que una gran part de la ciutadania dels racons més diversos està començant a considerar que el que funcionava ja no funciona i, a més, que no es plantegen solucions, ja siguin diverses i discutibles, sinó que l'opció principal rau a negar les evidències. Tenim, per exemple, el tema de la protecció de les dones amenaçades pels seus maltractadors. Hi ha constància fefaent que els jutges al càrrec, els presidents d'Audiència, el CGPJ, la Fiscalia i les policies encarregades van avisar dels problemes que originaven els braçalets contractats per Irene Montero. No hi ha racionalment cap mena de dubte que el canvi de sistema —per evitar un proveïdor israelià?— ha perjudicat les dones protegides i ha afavorit els maltractadors, que, en alguns casos, han estat absolts de trencaments de mesures perquè no s'han pogut presentar com a prova les dades perdudes dels braçalets. Doncs res, que el govern espanyol dona suport a la ministra i que tot és una bola. "Una petita investigació", demana la Díaz. Sabem ja què vol dir això? Vol dir que per més proves que es posin sobre la taula i per més que tots vegem que l'excusa va nua, no servirà per a res. Aquest és el govern que se sosté sense recolzar-se, perquè no té suports.
Tot se'n va a poc a poc en orris. "Vagi-se'n una miqueta a la merda", va dir Pablo Iglesias a Junts. I potser el que se'n va a un lloc tan pudent és el benestar a què els ciutadans estan acostumats. La coordinació i prevenció dels incendis forestals —les competències són bona coartada—; l'alta velocitat, que s'ha tornat d'impredictible i, per tant, lentíssima; els Rodalies que cada vegada ens agafen més lluny; les estacions de tren, els controls aeroportuaris, les apagades impossibles que queden inexplicades, l'habitatge inaccessible, el salari mínim vital que no arriba on hauria d'arribar —Escrivá dixit—, les prostitutes amb lloc de feina públic, les comissions, els tombs en política exterior per interessos que potser no són el de tothom, la consolidació de les grans màfies a la Península i ningú no dona explicacions. Ningú no és responsable. El govern espanyol es comporta com si la governança fos una roda sotmesa a les vicissituds incertes del destí, en què les conseqüències són una força indomable que no concerneix ningú en particular. És el que té arraconar els capaços i deïficar els pilotes. Qui s'envolta de mediocres no pot ser sinó un mediocre ell mateix.
Qui posarà fi a aquest calvari d'ineficiència, Podemos o Junts?
No soc partidària que Catalunya assumeixi competències en immigració, però sí que la immigració s'analitzi i es gestioni amb competència. És la inèpcia la que ens devora. És de la ineptitud —que no s'arregli res, que tot consisteixi a enfrontar-se al de davant sense que es vegin millores— del que n'està fins al capdamunt la gent. Tan fins al capdamunt que alguns s'estan llançant als braços d'una ultradreta que els entabana com si fossin venedors de regenerador capil·lar. ¿No seria un magnífic mur, per frenar l'avanç dels populistes ultra, afrontar seriosament els problemes i oferir solucions realistes i respectuoses amb els drets humans i els pilars d'una democràcia liberal? Si el pla principal de Pedro Sánchez era no deixar passar els de Vox, li està sortint rodó. El que passa és que el pla, com sempre, era ell mateix, i a ell li va formidablement el que està passant.
N'hi hauria prou tornant a pensar en l'interès general i tenint polítics capaços de gestionar i d'ocupar-se dels problemes del seu negociat, a més de la voluntat de servei suficient per entendre que les accions polítiques no es regeixen pel seu rèdit propagandístic, sinó per la seva capacitat de millorar de debò les coses.
El que és collonut és que els ineptes siguin intocables, que si ells no volen assumir les conseqüències de la seva desídia o dels seus errors, tot quedi en no res. Que un ferri joc d'interessos a múltiples bandes, oposades i fins i tot irreconciliables, els atorgui prou equilibri per continuar endavant sense explicacions, sense raons, sense cap responsabilitat. És un perill perquè la realitat sempre acaba guanyant. Digueu-los-ho a les dones que han estat i estan en risc per haver fet una contractació absurda i probablement ideològica i per negar-se després a escoltar els que denunciaven el que passava. I ja veurem què passa en perdre la intel·ligència del Mossad sobre gihadisme. Així tot.
Fa uns mesos em preguntava en aquest mateix espai qui serà l'últim que es quedi donant suport a la persistència vàcua d'una ineptitud tan gran. O, cosa que és el mateix, qui posarà fi a aquest calvari d'ineficiència, Podemos o Junts? Potser d'això volen parlar a Waterloo aquests batlles...