No deixa de sorprendre la candidesa, o directament la mala fe, amb què alguns han reclamat a Israel una resposta proporcionada a l’atac absolutament desproporcionat de Hamàs perpetrat el passat dia 7 des de la Franja de Gaza. Un atac que s’ha comparat amb la guerra del Yom Kippur del 1973, per l’absoluta manca de previsió dels serveis d’intel·ligència israelians en ambdós casos, o amb els atemptats de l’11 de setembre del 2001 als Estats Units, però el que realment recorda són els pogroms que van patir els jueus durant la primera meitat del segle XX a Europa, en especial a Rússia en el període d’entreguerres i molt específicament a l’Alemanya nazi d’Adolf Hitler.

Un pogrom —paraula precisament d’origen rus— és una massacre de gent indefensa. I això és el que van fer els milicians de Hamàs entrant casa per casa en els pobles propers a Gaza i assassinant-ne sense pietat tots els ocupants pel simple fet de ser jueus, com havien fet tantes vegades els nazis, com ara en la que es coneix com la Nit dels Vidres Trencats, del 9 al 10 de novembre del 1938, en què en una acció coordinada a tot Alemanya i Àustria integrants de les SS van destruir i cremar habitatges, comerços i sinagogues, van profanar cementiris, van matar ciutadans jueus sense compassió i van fer milers de presoners. Exactament el mateix terror que va sembrar Hamàs en crivellar nadons, violar dones, torturar i cremar vius nens i joves, matar homes i dones davant dels seus fills, i nens i nenes davant dels seus pares, degollar i decapitar soldats, executar tothom que se li posava davant i prendre com a ostatges criatures, adults i ancians, en la creença que tots ells eren jueus, o israelians, però entre els quals resulta que hi ha també cristians i ciutadans d’altres nacionalitats.

Les imatges distribuïdes, en la major part de casos pels mateixos terroristes, per vantar-se del mal que han infligit a Israel, però que a l’hora de la veritat es converteixen en la millor prova a ulls del món de les atrocitats comeses fruit del seu fanatisme, no poden tenir l’aprovació de ningú. No va ser un atac contra la policia o l’exèrcit, va ser un atac contra civils indefensos que l’únic error que havien comès era ser al lloc equivocat en el moment inoportú i contra qui es van acarnissar com si es tractés d’animals. Els nazis volien exterminar els jueus i Hamàs vol fer el mateix. Tots dos els professen el mateix odi. No hi ha cap diferència, tret que els nazis volien amagar els seus crims a la humanitat i els terroristes palestins els exhibeixen com un valuós botí de guerra. Amb tot això, s’entén que la reacció d’Israel no sigui tèbia i que apliqui la llei del Talió amb contundència: ull per ull, dent per dent, i sense cap mena de commiseració. És un diagnòstic que no fa tan sols el primer ministre Benjamin Netanyahu, sinó que comparteix el cap de l’oposició, Yair Lapid: “Israel guanyarà i Hamàs serà destruït, caldrà temps i si al món no li agrada, que així sigui, els seus fills no van ser massacrats, els nostres sí”. Un detall gens menor que demostra la unitat interna que, al marge de diferències partidistes, hi ha quan es tracta de fer front a un assumpte cabdal per a la pervivència del país.

L’integrisme islàmic és l’antítesi del que representen els valors de la civilització occidental, justament d’arrel judeocristiana, perquè posa en perill tot el que sigui tolerància, obertura de mires i llibertat

La reacció d’Israel, per tant, no és estrany que canviï la fesomia de Gaza tal com s’ha conegut aquests últims anys i que acabi, potser, amb noves ocupacions de territoris, i el risc és que la situació derivi en conflictes armats amb altres actors de la zona (Líban, Síria, Iraq, Iran...). Aquesta vegada no es pot dir que Israel no actuï en legítima defensa, per molt que la seva acció provoqui també la mort de civils palestins innocents, que Hamàs fa servir d’escuts humans per carregar el mort —mai més ben dit— a l’adversari. I no és agosarat pensar que de la seva victòria, la d’Israel, depèn no tan sols la pervivència del poble jueu, sinó també el futur de la civilització occidental, amenaçada per les crides dels terroristes de Hamàs, Hezbollah, Estat Islàmic i altres faccions gihadistes a acabar amb els infidels —que per a ells no són només els jueus— d’arreu del món i allà on sigui. El cas és que avui Occident està en perill per culpa de l’allau d’immigració musulmana que de manera indiscriminada i descontrolada ha arribat els últims anys a Europa i que s’està convertint en un problema generalitzat per culpa de l’integrisme islàmic que s’ha infiltrat a tot arreu gràcies al papanatisme d’unes suposades esquerres bonistes i figaflors —a Catalunya ben representades per En Comú Podem, la CUP i en part també ERC— que acabaran sent còmplices del que passi d’ara endavant.

Per molt que a alguns no els agradi, la realitat és que aquest integrisme islàmic és un problema greu per a Occident, perquè el dia que sigui cridat a la guerra santa que ningú no dubti que agafarà les armes i s’alçarà com un sol home contra tots els infidels sense excepció, i llavors a veure qui ho atura. I és un problema greu sobretot per a Europa, perquè “aquesta Europa que era el cim de la civilització humana s’ha suïcidat en l’espai de poques dècades”, com descriu l’escriptor francès d’arrels algerianes Michel Houellebecq a la novel·la Submissió, publicada el 2015, el mateix de l’atemptat contra el setmanari Charlie Hebdo. L’integrisme islàmic és l’antítesi del que representen els valors de la civilització occidental, justament d’arrel judeocristiana, perquè posa en perill tot el que sigui tolerància, obertura de mires i llibertat. Per això és tan important el triomf d’Israel sobre Hamàs, per evitar que l’efecte contagi —més enllà de les manifestacions propalestines que aquests dies se succeeixen a grans ciutats d’arreu del món i dels atacs mortals que ja hi hagut a diversos indrets d’Europa o dels Estats Units— s’estengui i pugui degenerar en un conflagració entre els països àrabs i el món occidental —una tercera guerra mundial de facto— de conseqüències inimaginables. El futur d’Occident, encara que hi hagi dirigents que sembla que no ho entenguin, en depèn.

És clar que, veient efectivament l’actitud de certes forces polítiques o de certs mitjans de comunicació, arriba un punt que sembla talment que el responsable d’aquesta guerra sigui Israel i no Hamàs. Una cosa és que la propaganda palestina faci forat i una altra que tothom s’ho empassi sense qüestionar res. Especialment galdosa és la posició de la Unió Europea (UE), que, per variar, fa el paper de la trista figura, actuant, com sempre, tard i malament i amb contradiccions una rere l’altra. Què vol dir que triplicarà l’ajuda a la Franja de Gaza amb més de 75 milions d’euros? Per què els administri qui? Hamàs, que és qui hi governa i qui fa anys que desvia fons que són per a la població cap a la seva causa terrorista, perquè els continuï fent servir per armar-se encara més? I no té res a dir de la sospita que armes lliurades per la UE a Ucraïna hagin acabat a mans de l’organització terrorista palestina, entre les quals algunes procedents d’Espanya? Tot plegat amb diners de les butxaques dels contribuents europeus, que s’hauria de veure si estan gaire d’acord amb el destí que se’ls està donant. Una UE que no té cap pes real a la zona del Pròxim Orient afectada pel conflicte bèl·lic i que, sempre a remolc dels Estats Units, difícilment pot donar lliçons de res atès el complicat panorama intern que té amb una immigració musulmana massiva i fora de control que s’està convertint en una bomba de rellotgeria que pot esclatar en qualsevol moment.

I què passarà amb el poble palestí? Aquesta és una pregunta que sovint Occident, per la seva mala consciència d’anys d’explotació del tercer món, es planteja. Els palestins —les altres grans víctimes de la confrontació armada— són àrabs, i per tant qui l’hauria de respondre són la resta de països àrabs. El que passa és que cap d’aquests països àrabs no vol saber res dels palestins. Els van bé per fer-los servir d’excusa en les seves trifulgues amb Israel, però res més, cap no pensa acollir-los. Els palestins estan, doncs, abocats a la seva sort, però no tan sols per la pressió d’Israel, també per la indiferència dels seus teòrics germans àrabs, a qui a l’hora de la veritat els fan sempre nosa. L’exemple d’Egipte negant-se a obrir el pas fronterer de Rafah per permetre l’entrada de refugiats des de Gaza és especialment alliçonador del que realment està passant als palestins.  

És moment d'encreuar els dits, serrar fort les dents, aclucar els ulls i esperar que el pitjor no arribi mai.