El juràssic, l'època de magnífics dinosaures, sempre ens ha atret. Qui no ha somniat a fer realitat un viatge en el temps, o viure en persona les aventures de Parc Juràssic. A molts museus de ciències naturals, la sala que exposa els esquelets fòssils de dinosaures, sobretot els més grans i poderosos, sigui el tiranosaure, l'alosaure o el braquiosaure és la que té més requesta amb famílies senceres admirant aquestes magnífiques restes. Steven Spielberg no només va explorar l'aventura barrejada amb la ciència-ficció en la primera adaptació de la famosa novel·la homònima de Michael Crichton, sinó que també ha produït la minisèrie The Dinosaurs, amb un enfocament més documental i científic, per a Netflix. Narrada per la poderosa i suggerent veu de Morgan Freeman, a més té una excepcional "banda sonora natural". Els sons de la natura de les selves juràssiques no són una invenció de dissenyadors de so, sinó que procedeixen d'una recreació científica: de fet, els sons dels insectes que se superposen al so de l'aigua i animals ben grans són recreacions sonores a partir d'ales fossilitzades d'insectes de fa 165 milions d'anys (podeu escoltar l'àudio en aquest enllaç a un article periodístic de la revista Science, i també en aquest enllaç a YouTube).
Els científics darrere aquesta fita han publicat l'article aquesta setmana a PNAS, com s'ho han fet per saber com sonaven aquests insectes extingits? El so no fossilitza, però sí que pot fossilitzar l'anatomia de l'animal que el produeix. Els òrgans fonadors dels mamífers, les aus o els llangardaixos i dinosaures són tous i no es conserven en els fòssils, a banda d'algunes excepcions. En canvi, en insectes com ara grills i altres, amb un exterior dur de quitina, el fòssil pot conservar la forma. Les ales d'aquests insectes són òrgans d'estridulació, és a dir, les ales tenen una vora serrada amb projeccions o dents diminutes, de forma que poden rascar una ala sobre l'altra, de forma que l'ala vibra i sona. Quan sentiu grills o cigales una tarda d'agost, són les ales d'aquests animals rascant i vibrant. Doncs bé, en un jaciment que es troba a l'actual Mongòlia Interior, els científics van analitzar 20 fòssils de nou espècies coetànies, mesurant-ne la longitud i l'espaiat d'aquestes dents, més la mida de la superfície que pot vibrar i ressonar, per tal d'inferir el to i l'estructura del cant d'aquests insectes juràssics. Aquesta inferència la van poder fer, validant els models biomecànics en insectes vius, mesurant amb làsers la vibració de les ales, i amb simulacions amb algorismes d'intel·ligència artificial per estimar el ritme de repetició de les unitats sonores. Evidentment, no podem saber ni el ritme ni si hi havia una harmonia en el cant, perquè això ho determina el sistema nerviós i el moviment de l'ala, però sí que es pot saber quin to i quina freqüència. Curiosament, detecten que alguns d'aquests insectes emetien ultrasons, just per damunt de l'oïda humana, la qual cosa constitueix el registre més antic conegut de comunicació amb ultrasons en animals. Molts cants eren tons purs: xiulets aguts i nítids o bips, no brunzits rasposos.
Una simfonia de tons on cada espècie d'insecte i altres animals cercarien la seva freqüència acústica de comunicació, per no confondre's amb la dels altres i evitar ser identificats per espècies depredadores
Això ha sorprès els investigadors, ja que es creia que la producció d'ultrasons en els insectes va ser produïda per la pressió evolutiva dels ratpenats (la majoria dels quals són insectívors), ja que així els insectes es podien comunicar i cercar femelles, escapant més fàcilment dels seus depredadors. Però els ratpenats van sorgir uns 100 milions d'anys més tard. Els autors proposen que els mamífers primitius ja escoltaven d'amagat els cants de festeig dels insectes dels quals s'alimentaven, i imaginen una mena de "cursa d'armament" acústica: cants més purs i aguts per ser més difícils de localitzar, oïda dels insectes evolucionant en paral·lel, i competència per canals de freqüència lliures que dividia la nit juràssica en nínxols acústics. No seria una cacofonia, sinó una simfonia de tons on cada espècie d'insecte i altres animals cercarien la seva freqüència acústica de comunicació, per no confondre's amb la dels altres i evitar ser identificats per espècies depredadores.
Em sembla espectacular que puguem sentir els sons recreats del juràssic, però igualment espectaculars són els sons de la natura actual, que poques vegades escoltem. Sortim al camp o al bosc i xerrem o fem soroll i rares vegades ens dediquem a escoltar el món que ens envolta. Potser per això em va semblar especialment poètic, el premi a la col·legiada d'honor d'enguany pel Col·legi Oficial de Biòlegs de Catalunya, l'Eloïsa Matheu, premiada per la seva dedicació a gravar els sons i cants d'ocells i animals. Us recomano molt que aneu a la seva pàgina web, on podreu trobar els sons dels animals enmig del seu ambient natural, des de la selva de Borneo amb els crits dels orangutans, els cants de diferents aus als boscos de diversos llocs del món, o senzillament el so de les granotes o dels ocells a la sortida o la posta de sol dels nostres boscos pirinencs o a una llacuna perduda lluny de la ciutat. Navegueu-hi una estona i escolteu en silenci els sons de la natura.