Quan vaig sentir David Madí lloant Oriol Junqueras a ca l’Ustrell (“Felicitats pel pacte”), just anunciat l’acord d’Esquerra i el PSOE, se m’escapà un somriure tot pensant com s’acabava de tancar un dels cercles més obscurs de la nostra història. D’ençà de la detenció dels presos polítics i de la fugida de Puigdemont a Waterloo, Madí i l’aparell convergent havien ungit el líder d’Esquerra com a únic interlocutor de les negociacions amb el regne d’Espanya. El nucli dur de Convergència donava per mort Carles Puigdemont; tot i utilitzar-lo per guanyar les eleccions europees que han garantit certa supervivència a l’antic president, els convergents sabien que una agrupació política tan immadura com Junts (i un líder massa alliberat i imprevisible a l’exili com Puigdemont) no tindrien l’expertesa de Junqueras en l’art de jugar a la puta i la Ramoneta per retenir el país en l’autonomisme de sempre.

Silent durant anys, Junqueras ha ressuscitat copiant fil per randa el llenguatge pujolista de “fer país” i, a la tertúlia que esmento d’El Matí de Catalunya Ràdio, feia molta gràcia veure’l demanar que tothom s’impliqués a la construcció de la Catalunya futura, apel·lant fins i tot a l’ajuda d’espanyols com Paco Marhuenda, de la mateixa manera que Pujol sempre tenia un Mohammed al costat per recordar-li que “vostè també és català”. Molts diuen que, mercès a l’aritmètica, Puigdemont ha reviscut de les cendres de l’oblit. Res més lluny d’ésser cert; l’antic president dilata el pacte amb el PSOE amb l’única intenció de fer-se la princesa i mirar d’incloure fins i tot el seu secretari personal a una amnistia ja redactada. Però qui de debò ha tornat amb força és el polític més maligne de la catalana història: Oriol Junqueras, un home que lluitarà per l’Espanya autonòmica mil vegades més que Jordi Pujol.

Mentre mig món resol els problemes a hòsties, Sánchez voltarà per Europa amb Catalunya pacificada, presumint de no haver necessitat fotre ni un sol calbot

Mentre això passa a Catalunya, Pedro Sánchez ha aconseguit convertir-se en l’alumne més destacat de Maquiavel a tot Europa. A Sánchez tant li fot l’amnistia, però ja li va bé que Esquerra i Junts s’autodestrueixin per patrimonialitzar els rèdits de la seva enèsima rendició al règim espanyol. De fet, Sánchez ha guanyat l’independentisme amb una norma tan antiga com dividir la moral de l’enemic, una jugada que —per si això fora poc— assegurarà que el PSOE arribi a la Generalitat de la mà de Salvador Illa. A Sánchez ja li va bé que Junqueras foti la tabarra amb això d’ampliar la base (la retòrica ampul·losament beata de l’Oriol fa que, a cada sintagma, mori un independentista), i fins i tot que Puigdemont pugui tornar; mentre mig món resol els problemes a hòsties, Sánchez voltarà per Europa amb Catalunya pacificada, presumint de no haver necessitat fotre ni un sol calbot.

Com ja va passar després l’1-O, la dreta espanyola va posar les bufes i Sánchez aprofità que Rajoy li havia entregat una Generalitat desmembrada pel 155 a l’hora de poder comprar els presos polítics per quatre duros. Comparat amb el pacte del Majestic, això que ha parit Esquerra resulta una cosa de nens: la condonació del deute del FLA no alterna en res el fet que Catalunya encara depengui del robatori impositiu de l’Estat (el banc espanyol, simplement, s’oblida d’un préstec que resulta del dèficit fiscal) i la creació d’una empresa mixta Estat-Generalitat per comandar Rodalies implica que Madrid encara podrà continuar fent tot el possible perquè molts catalans arribin tard a la feina. Pel que fa a l’amnistia, com ja he dit manta vegada, és un acte polític que sobretot convé a Espanya; si l’objectiu és que els catalans reneguin de la independència, quina ajuda millora el processisme?

De fet, a Sánchez li va la mar de bé que, per posar un sol exemple, els responsables del Tsunami quedin absolts. En cas de continuar perseguint-los —i, per tant, de posar nom als responsables de l’invent— potser algun catalanet s’hi encararia després que aital colla de genis enviés els nostres nanos a l’aeroport perquè els rebentessin un ull i part d’un testicle (la frase no és una hipèrbole; si remeneu l’hemeroteca, és estrictament real). L’amnistia farà oblidar la repressió espanyola a ulls d’Europa i espolsarà les responsabilitats de tots els virreis que enviaren el poble a fer bullanga contra la bòfia amb l’objectiu (no assolit) de pressionar l’Estat per arribar a un pacte fiscal. Si algú felicita Junqueras pel pacte amb el PSOE, per tant, l’únic que fa és felicitar-se perquè els espanyols el continuaran salvant. L’amnistia no salva vuit milions de catalans, sinó que dona vida a pocs virreis.

Sortosament, tota aquesta operació no els sortirà bé. Com demostra l’entusiasme de la tribu amb tota aquesta història. Més aviat escàs, afirmo i me n’alegro.