És molt important entendre com funciona la ment humana per entendre com funciona la política (o qualsevol altra qüestió en la qual l’ésser humà hi estigui involucrat). Bàsicament perquè tot el que fa l’ésser humà està condicionat pel seu inconscient; quelcom que, com molt bé diu la paraula, no és conscient i que, per tant, no podem controlar. I es nota. Veiem clarament aquest descontrol cada vegada que llegim les notícies: assetjaments sexuals, corrupció, agressions, polítics d’esquerres que cobren sous desorbitats mentre la majoria de la població no arriba a final de mes… Però si semblava un sant, però si era la bondat personificada, però si és d’esquerres…, com pot ser? Ens preguntem sovint amb tota la nostra innocència. La majoria de la gent no sap per què actua com actua ni per què fa el que fa. N’hi ha que tenen la sort de tenir un inconscient que actua amb una certa coherència i bondat; a d’altres, en canvi, els ha tocat un inconscient molt més malparit i pervers. Per descomptat, l’inconscient no els excusa de res, però sí que explica les seves incongruències.
El nostre inconscient parla, a través d’actes, a través de somatitzacions corporals, a través de lapsus (que poden semblar casualitats, però no ho són), a través de bromes o acudits… Un president que, quan li toca actuar, li fallen les cames, per exemple, o que cada vegada té un aspecte més demacrat. Quantes persones hem vist que es mostren felices a les xarxes socials, però no paren de tenir símptomes físics estranys, que —com ells diuen— no tenen cap explicació lògica? Sí que tenen una explicació lògica, però no la veuen; hi han posat massa capes a davant per poder-la veure. Com pot ser que no em trobi bé si soc —suposadament— tan feliç? Doncs, bàsicament perquè el teu cos parla per tu, perquè el teu inconscient emmagatzema tota la veritat que tu no vols acceptar, que negues, que rebutges, que reprimeixes... i a través de metàfores la fa sortir a la llum, per veure si reacciones d’una vegada i t’assabentes del que realment desitges.
I per què us explico tot això? Doncs perquè, si feu el treball d’entendre com funciona l’inconscient, veureu la realitat amb uns altres ulls: veureu que totes les ximpleries que fa la majoria de la gent no són res més que un intent maldestre d’intentar tapar una falta, un buit existencial (deixem a part el cas dels psicòtics), que mai es podrà tapar, perquè forma part de nosaltres des del moment en què naixem (per sort!, i gràcies a això només som neuròtics o, en el pitjor dels casos, perversos), i que, afortunadament, també és el nostre motor, el que ens permet sortir del gaudi i desitjar. Si no tinguéssim cap falta, si ho tinguéssim tot, si vivíssim en el gaudi absolut, no ens caldria aixecar-nos mai més del llit. Alguns homes es pensen que anant amb noies quaranta anys més joves que ells aconseguiran tapar aquesta falta; d’altres, que la solució és tenir milions d’euros al banc o ser la persona més poderosa del món. Això deu satisfer temporalment l’ego, però, de tapar, no tapa res. Què fa que triem una manera d’actuar o una altra? Doncs això depèn de cada persona, som únics i irrepetibles; tots ens hem configurat de maneres diferents, perquè tots hem tingut un context diferent, ni tan sols els bessons idèntics han tingut el mateix context. Fins i tot en el cas que dues persones actuïn exactament igual, no vol dir que comparteixin la raó per la qual han triat actuar d’aquella manera; pot ser per raons completament oposades. Un exemple d’això seria el fet que un espanyolista muy español i un catalanista independentista votin la mateixa persona: la Sílvia Orriols. Per raons diferents, actuen de la mateixa manera: voten la mateixa persona.
Per què no es fan testos psicològics als polítics per poder optar a un càrrec?
La majoria de la gent no es fa mai preguntes; viuen de certeses inamovibles (en depenen per estar tranquils). Jo me’n faig: per què els nostres polítics processistes ens van prometre la independència i quan la tenien a les mans van sortir (literalment) corrent?; per què sovint, quan tenim el que desitgem a les mans, ho fem fracassar?; realment corrien perill les nostres vides?; realment ha sigut millor no declarar la independència?; realment haguéssim perdut més coses de les que hem perdut no declarant-la i no fent-la efectiva? Sincerament, ho dubto: Catalunya s’ha consolidat com un dels territoris més pobres d'Europa; la gent s’està morint perquè les llistes d’espera a la sanitat pública són interminables (hi hauria hagut més morts fent efectiva la independència?); hi ha tanta immigració que aviat la Moreneta ballarà sevillanes (estaríem tan superpoblats sent independents?); el català ja es troba a cures pal·liatives (ens haurien substituït lingüísticament amb la independència?); el sistema ferroviari seria tan ineficaç?... i tantes altres preguntes sense resposta.
Ens governen inconscients desbocats. Una altra pregunta que em faig: per què no es fan testos psicològics als polítics per poder optar a un càrrec? No faig broma: el benestar de tots nosaltres depèn d’aquesta gent. Fan testos psicològics per accedir a qualsevol feina menys per ser polític. I parlo de testos psicològics decents, que detectin de veritat desequilibris psicològics. Hem de potenciar la gent vàlida, resolutiva, honesta i empàtica de veritat (em nego a pensar que ja no en queden); no els demagogs que es pengen medalles d’honradesa només per escalar càrrecs i omplir-se les butxaques. I ja no parlo només del món de la política, parlo de totes les professions, perquè totes les professions són igual de vàlides i necessàries per al benestar de tots nosaltres. Seríem molt inconscients si no ho féssim.