Aquest dimarts vaig sortir d’una conferència a Via Laietana 30, és a dir, a casa Cambó, i em vaig trobar amb el Correllengua Agermanat: de sobte, una munió de gent amb samarretes vermelles i estelades envaïa el carrer en direcció al Born. Ja abans, de baixada, m’havia topat amb la protesta que periòdicament alguns activistes fan davant la comissaria de Via Laietana per a reclamar-ne la desaparició. Però sortir de les sumptuoses dependències del nostre Rockefeller nacional, tot discutint amb un entès sobre per què l’excés de conservadorisme cambonià va permetre a Macià esmicolar-lo electoralment (i també com a símbol patriòtic), va ser com si m’arribés una olor familiar, alegre i primaveral, que feia massa temps que no sentia a la ciutat. I això venia després de llegir sobre l’aliança entre el Barça i Òmnium Cultural per Sant Jordi, que pot semblar un “només faltaria” però que cal saber dimensionar bé: dues estructures cíviques massives, amb centenars de milers de socis (amb diferència, les majoritàries a Catalunya) i amb unes capacitats d’impacte social extraordinàries, posen el focus enguany en la llengua. Com amb el cas de la correguda interurbana, sense escarafalls, sense retòrica buida: amb accions concretes, visibles, populars, amb cooperació sana, amb normalització real. I, en el cas del Barça, amb jugadors famosos posant-hi la cara.
Com en tantes altres èpoques de la nostra història (i, especialment, després d’un gran tràngol polític), el que fan les entitats connecta més amb el país que no pas el que diuen que fan les seves institucions. Estem acostumats a desconfiar de tot, i fins i tot de tothom, de manera que l’espiral maniacodepressiva d’alguns articulistes i tuitaires (als quals mai no es demanen responsabilitats, per cert) troba un camp adobat per provar d’arrossegar-nos a la seva infertilitat crònica. Però el país va fent, aixecant-se després del terratrèmol, trobant aliances per reconstruir-se i per retrobar-se, prescindint tant d’una institucionalitat adversa (al govern i a l’oposició) com de les crides a un desànim absurd.
La qual cosa no ens ha de distreure del drama i del perill: mentre aquesta societat civil continua treballant activament per la promoció de la catalanitat, el govern del 155 sembla haver assumit una funció inversa. És a dir, normalitzar l’espanyolitat, provar de fer-la amable o bé, en tot cas, irrenunciable (com si no fos ja legalment obligatòria). El contrast és tan evident que fa pensar en com la cultura i la política són el mateix, en aquest país, i com a banda i banda s’ha decidit guanyar la guerra cultural després d’haver suspès, com a mínim de moment, l’electricitat de la gran guerra política (el conflicte, en definitiva). Si la política independentista no troba la fórmula per retrobar-nos, per reconnectar-nos, ens acaba retrobant i reactivant la cultura. Que, com ja he dit, a casa nostra, sempre ha estat el mateix, i per això una cosa sempre ha portat a l’altra.
Per això resulta significatiu que el govern de Catalunya hagi decidit remar en sentit contrari de manera tan clamorosa. No es tracta només de casos anecdòtics, sinó d’una tendència sostinguda: la concessió de la Creu de Sant Jordi a figures que han construït la seva trajectòria explícitament contra el català, la programació de les biblioteques públiques que, en una diada com Sant Jordi, acaben promocionant més títols en castellà que en català, o la deriva d’alguns continguts de mitjans (públics o subvencionats) cap a una progressiva “normalització” de l’espanyolitat... Un estat mental que convergeix impúdicament amb les velles tesis de Sociedad Civil Catalana: la llengua pròpia no ha de ser un element central de la política pública (ni tan sols el president diu una cosa tan senzilla com “compreu llibres en català” per Sant Jordi), la identitat és un terreny neutral o secundari i interpretable, els requisits per a la regularització no inclouen el coneixement de la llengua o del país, Espanya és el veritable concepte que ens engloba a tots en la nostra plural peculiaritat... L’objectiu del govern de la Generalitat, com ja tothom veu, és avui el de desactivar qualsevol projecte nacional propi. I el govern té eines, força eines i de molt potents (polítiques i culturals, valgui la redundància), per procurar que així sigui.
La veritable societat civil catalana és, simplement, la que no s’atura i la que no renega del país. I, sobretot, la que no demana permís per existir
Aquest procés, amb cara de bones intencions i de pau cristiana, vol fer-nos interioritzar marcs conceptuals que provenen directament d’aquells que han treballat activament per la desarticulació de la nostra identitat. El que passa és que, afortunadament, la realitat va per una altra banda. El carrer és una altra cosa; el pols cultural del país té els seus propis marcs irrenunciables, i la societat civil catalana, per sort, no és cap entitat concreta pagada per empresaris fatxes, sinó centenars d’elles. Cambó va desconnectar del carrer per errors propis, per la seva impostura arrogant, per haver prioritzat el negoci, fins al punt que va arribar a desconnectar de Cambó mateix. Però la gent no desconnecta. Plataforma per la Llengua continua denunciant, amb dades i campanyes, la regressió del català en àmbits clau. Òmnium, malgrat alguns errors i imperfeccions, impulsa iniciatives que connecten cultura i identitat amb una capacitat de mobilització que el Govern no pot ni somiar. El Barça, amb gestos com el de Sant Jordi, però també amb gestes esportives, recorda al món qui som, però també ens recorda a nosaltres que sempre hi ha opcions per a la victòria. La veritable societat civil catalana és, simplement, la que no s’atura i la que no renega del país. I, sobretot, la que no demana permís per existir.
Tots els intents d’espanyolització institucional, en canvi, tenen gairebé sempre un aire artificial, impostat, com de Ciutadella vigilant. La renúncia al conflicte es dona bufetades amb la seva implícita assumpció: si no hi hagués conflicte, no hi esmerçarien tants esforços. La recent apel·lació d’Illa al “seny”, en el marc de la també recent Conferència Internacional Papanates, és d’un to de governador civil perdonavides que ni tan sols els cambonians més col·laboracionistes haurien tolerat. Ho diré sense embuts: Illa sap perfectament que la gent amb seny va anar a votar l’1 d’octubre. Sap que els radicals i intolerants es trobaven tots (incloent-hi ell) a les manifestacions amb Vox i el PP. Com que ho sap, perquè ho sap tothom, ara vol invertir el relat (amb l’ajut de Sílvia Orriols i els seus contemporitzadors, per cert) i posar-nos a nosaltres la disfressa de rancis arrauxats. Ja se sap: “en Macià és un boig”. Però ja sabem com acaba la història.
El cas és que, quan les institucions públiques abdiquen de la seva funció (el Ministeri de Cultura i Defensa, per entendre’ns), la Catalunya real omple el buit. El país no és només una administració, ni un diari oficial, ni tan sols una política de partits. És una xarxa viva de complicitats, de pràctiques, de codis i llenguatges. Aquestes són les “lluites compartides” que sí que funcionen; aquest és el xup-xup necessari perquè un dia la nació (la cultural i la política) torni a activar-se de manera eficient. Això ho aixecarem des dels marges, sense rancúnies, sense confondre'ns d’enemic i sense profetes del pessimisme. I, a més, ho farem amb una cosa que va més enllà del seny: ho farem amb classe.