Ha tornat la Hannah Montana. Abans que els homes de mitjana edat que formen majoritàriament el meu públic lector parin de llegir, aquesta no és una columna sobre la Hannah Montana. O no ben bé. La producció cultural dels darrers anys ha donat símptomes que la capitalització de la nostàlgia surt a compte. I que surt a compte, sobretot, pel que fa als productes que la generació Z i la generació millennial van consumir abans de saber que pertanyien a cap generació. Ara és la Hannah Montana, però en el seu moment també va ser "Friends", i a Catalunya també és la mitificació indefugible de "Plats Bruts" o de les sèries que fa vint anys emetia el malauradament desaparegut 3XL. Ambdues generacions es troben atrapades en un quequeig melancòlic. Sembla que, frustrades definitivament totes aquelles il·lusions esperançadores que ens havien de permetre continuar construint i fer-ho mirant de cara el futur, l’únic lloc segur que garanteix un recer a la intempèrie del món és el passat. Que les generacions Z i millennial trobin consol en els productes que capitalitzen la nostàlgia manifesta un desassossec de fons: l’esperança no forma part del mainstream perquè sembla que els nostres presents estan desproveïts de res que pugui evocar-nos-hi.
El pas del temps és la ferida que furga el cor de qualsevol humà, perquè és el recordatori constant que som esclaus del canvi, que la nostra voluntat té límits sobre la nostra pròpia vida. Restar obert al transcendent pot contribuir a traginar aquesta buidor, però és un camí llarg i compromès de fruits discrets: arribar a allò que no canvia demana molts canvis sobre nosaltres mateixos. En aquest trànsit, sense eines que garanteixin un bàlsam immediat a l’esbalaïment i l’abatiment, aquells productes —sobretot audiovisuals— que ens transporten al paradís perdut de la infantesa administren el confort de l’estabilitat que s’enyora. A banda, ofereixen un sentit de pertinença comunitària, fins i tot una sensació de seguretat que fa de lloc on agafar-se per al desorientat. Més que una fugida endavant, les nostres són les generacions de la fugida enrere. La decadència que llegim en el nostre present i la volatilitat d’un món que se’ns ha fet insegur d’habitar menen a la creença que l’única manera de remuntar és retrocedir.
Que les generacions Z i 'millennial' trobin consol en els productes que capitalitzen la nostàlgia manifesta un desassossec de fons
Els productes culturals reaprofitats de la nostra infantesa juguen amb diverses cartes a favor que n’asseguren el triomf. En primer lloc, que el cervell d’un infant té menys capacitat per a interioritzar la complexitat del seu present. En segon lloc, que el consum de certs productes culturals anava lligat a un horari i a un ordre que no depenia de nosaltres mateixos: érem lliures de responsabilitats. En tercer lloc, que el fet d’haver-los consumit a la televisió i que la varietat de productes —de canals i programes— fos limitada generava referents compartits de manera automàtica, cosa que enrobustia la pertinença al grup. En quart lloc, que el cervell té tendència a garbellar els records per a conservar-ne aquells que li garanteixen la supervivència: el passat, doncs, és l’únic que és relativament fàcil d’idealitzar. En cinquè lloc, m’abstindré de sentenciar si la vida contemporània és més incerta que la vida de tots els passats que ens hi han fet arribar, però és cert que la sensació de velocitat que caracteritza la nostra època afavoreix que el temps furgui la ferida amb més insistència.
Què l’eina que emprem per retrobar durant uns instants la seguretat perduda sigui la Hannah Montana exposa una desesperació que no està resolta. Fins i tot a qui escriu, que es considera satisfeta amb una vida que llegeix plena de sentit, els clips de la Miley Cyrus li van injectar un benestar retrobat. Però el benestar de la nostàlgia és un benestar traïdor perquè, mentre t’hi abraces acríticament, poc o molt, també t’abraces a la idea que allò que és bo no només ja no pot tornar, sinó que no es pot construir res millor. Seria comprensible caure en el simplisme de dir que la nostàlgia és el recurs de qui ha deixat de creure en el futur, però la fe en el futur és inconcreta i absurda, perquè arriba malgrat que no hi “creguis”. Diria que la manca de fe que hi ha rere la nostàlgia és més fonda i complexa. Manca de fe en l’home; manca confiança en les capacitats d’un mateix; manca de força per seguir el fil de la sospita que la vida té un sentit, i que actuar en conseqüència a aquest sentit, també. Manca d’esperança que les coses es poden transformar.
Les conseqüències de la nostàlgia també són més complexes que el consum de productes culturals. Que l’únic motor polític per imaginar un futur sigui l’anhel de retorn, a part d’una manca d’imaginació, denota una certa covardia. Que la possibilitat que ens esperi benestar en allò que ha de venir neixi capada, ens impedeix construir res que pugui perdurar i abastir-nos el benestar en qüestió: una llar, una carrera, unes institucions polítiques, una família, una obra literària. Si, a més a més, les condicions materials —o nacionals— no acompanyen, l’estat d’ànim de replegament interior té l’excusa perfecta per justificar la paràlisi. Els productes culturals que capitalitzen la nostàlgia fan d’anestèsia, però la remor interior cerca un sentit que ens pugui dur més enllà dels límits preconcebuts, afaiçonats per la incertesa, per la por i pel desconcert. És una remor sense fruits immediats, però amb fruits perdurables. No, no era una columna sobre la Hannah Montana. O no ben bé.