Avui inventaré, crec, un nou gènere periodístic, fet que, en una època en què ja està tot més que inventat i trillat, té, diria, un cert mèrit. Quin gènere? L’autocrònica. Sí, faré una crònica sobre un acte en el qual vaig participar, jo mateix, com a ponent, aquest dijous passat. El lloc: la llibreria Ona de Barcelona. El tema: si la sentència del Suprem sobre les obres de Sixena —la que obliga el MNAC a retornar-les al monestir de Sixena— és executable. Dit d’una altra manera: si després del pronunciament del Suprem hi ha alguna alternativa que no sigui entregar les obres. Avanço ja la conclusió a què, en general, vam arribar tots els participants: en condicions normals —vull dir, en un món en què el dret s’apliqués pels tribunals de manera imparcial—, seria més que plausible —no segur, però sí factible— convèncer la justícia que complir la sentència en els seus termes literals —desmuntar les pintures del MNAC, transportar-les i instal·lar-les de bell nou a Sixena— genera tals riscos de danyar-les irremeiablement que, tractant-se de pintures d’alt valor històric i cultural, convindria substituir l’entrega per una indemnització equivalent —per diners, vaja.

La segona part de la conclusió —sempre hi ha una segona part— és, però, que ens envaeixen dubtes sobre si aquest serà el cas. Sobre si el component catalanista que indubtablement presenta el cas podrà traduir-se, qui sap, en una actuació judicial implacable i sense miraments, peti qui peti, incloses —aquest és, precisament, el drama— les pintures. També genera dubtes l’actitud, potser no prou bel·ligerant —en termes jurídics, és clar—, que pugui mostrar el Patronat del MNAC a l’hora d’afrontar el dilema que se li presenta. El normal seria, crec, esprémer fins a l’última gota les opcions jurídiques romanents. Tot el que sigui no esgotar-les, aquestes opcions, seria estrany, molt estrany. Quelcom inexplicable, per més agendas del reencuentro a les quals vulguem acudir.

Que una sentència no es compleixi de manera literal, sinó a través del seu equivalent econòmic, no és, certament, l’escenari més habitual, però és perfectament factible i ho admet obertament tant la llei com la jurisprudència. Acudir a aquesta via no és desacatar la sentència, sinó acatar-la d’una altra manera. La clau rau a demostrar la impossibilitat d’executar allò que ordena la sentència. D’impossibilitats n’hi ha, com tot en aquesta vida, de diverses menes: la natural (el bé que cal entregar ha desaparegut), la jurídica (el bé existeix però l’ha adquirit un tercer i, per tant, el condemnat ja no pot retornar-lo), o, en supòsits com el de Sixena, la tècnica (el bé el té el demandat i pot, materialment, entregar-lo, però fer-ho suposa una dificultat tan enorme —per les autoritzacions administratives que cal obtenir— i pot generar uns perjudicis tan desproporcionats —pel risc d’afectació irreversible del bé— que podem equiparar-ho a la impossibilitat d’entrega). S’albira immediatament que la clau seran, aquí, els informes pericials i tècnics que es puguin aportar al jutjat.

Fins que Aragó no compleixi, Catalunya no podrà complir

La primera gran paradoxa del cas Sixena —una paradoxa que ens il·lustra, d’antuvi, sobre l’excepcionalitat del cas— és el fet que el MNAC, pel cas que volgués, no podria complir voluntàriament la sentència dins el termini que preveu la llei. No pot fer-ho per la senzilla raó que —atès que la sentència ordena traslladar les obres al monestir de Sixena i no constant, de moment, que aquest presenti les condicions tècniques adequades per a acollir-les— fer, ara, el que ordena la sentència suposaria incórrer en una descomunal temeritat cultural, administrativa i, fins i tot, jurídica. Per tant, el MNAC no pot, de moment, complir. Fins que Aragó no compleixi, Catalunya no podrà complir. Però el quid de la qüestió consisteix, és clar, a assegurar-se que l’extracció, el trasllat i la nova instal·lació no danyin irreversiblement les obres. Un risc, sens dubte, real: són pintures fràgils que han viscut un incendi; una extracció; un traspàs; un muntatge en tela i bastidors de fusta, i un afegit de nous materials químics. Han mutat, de fet, de pintura mural inorgànica a pintura sobre tela amb components orgànics. Què pot passar si es manipulen? Una incògnita, sens dubte, però, essent béns d’interès històric i cultural, s’imposa l’obligació d’extremar les precaucions, valorar seriosament —i imparcial-— tots els informes tècnics i, si és necessari, abstenir-se de fer res. Ras i curt.

No oblidéssim pas que, de fet, el Codi Penal preveu el delicte de causar danys per imprudència greu contra elements del patrimoni històric, i a ningú li agrada que l’obliguin a cometre un delicte. És cert que el mateix Codi Penal eximeix de responsabilitat a qui cometi un delicte complint un deure o exercint un dret —en aquest cas, establerts en sentència ferma—, però també ho és que el deure i el dret que reconeix el Suprem no és el d’aniquilar unes obres d’art, sinó, només, entregar-les o rebre-les. Tot amb tot, no seria forassenyat citar els Mossos d’Esquadra o la Fiscalia el dia del trasllat —si aquest arriba—, encara que sigui per "anar avançant feina", com deia la meva àvia.

Sobre les obres de Sixena en continuarem parlant, ben segur. L’heterogeneïtat de factors —artístics, culturals, jurídics i polítics— que hi convergeixen ho justifica. L’autocrònica d’avui l’acabaré apuntant algunes pinzellades —indicis?— que he localitzat en la manera de fer, el tarannà, del jutjat de primera instància que haurà de portar l’execució i que reforçarien aquells dubtes a què feia referència al principi sobre si l’execució es desplegarà de manera raonable i racional —imparcial, en definitiva. M’ha cridat l’atenció, per exemple, la insistència a emprar el verb arrancar —en comptes, per exemple, d’extreure— quan es refereix al trasllat de les obres, després de l’incendi de 1936, per protegir-les dels riscos, una vegada caigut el sostre del monestir, de trobar-se a la intempèrie. També sorprèn com la sentència sosté, sense disposar de proves, que hauria estat possible evitar l’arrancada si s’haguessin contemplat altres alternatives. O quan dedueix que s’hauria pogut instal·lar un nou sostre del monestir del sol fet que no consti que no fos possible —sense tenir prou present, aparentment, el context de Guerra Civil dels dies en qüestió i la urgència de la situació. O, finalment, quan no li sembla convincent l’argument del perjudici que genera desmembrar la col·lecció del MNAC pel fet que precisament abans, el 1936, es va desmembrar la col·lecció de Sixena, sense tenir prou present, de nou, el context de Guerra Civil i l’incendi que van motivar el arranque, com l’anomenen. Hom diria que a aquesta manera de raonar podria subjaure-hi una determinada preconcepció dels fets i del resultat final on ha de conduir el procediment judicial. El que se’ns imposa és, per tant, romandre atents al futur més immediat. Una cosa és ser escèptics —que ho som— i una altra de molt diferent és desentendre’s i no lluitar jurídicament per la conservació i preservació d’unes obres a les quals estem d’acord d’atorgar un pes artístic, històric i cultural rellevant.