Sixena és l’exemple perfecte de per a què Espanya vol Catalunya. Per explotar-la, per aprofitar-se’n, per maltractar-la. Per a res més. Això, si fa no fa, és el que ve a dir la sentència del Tribunal Suprem que ordena la devolució a l’Aragó de les pintures murals del monestir de Santa Maria de Sixena que fa anys que s’exposen al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). És a dir, que després de salvar-les, comprar-les, restaurar-les i preservar-les per a la posteritat Catalunya les ha de retornar com si res no hagués passat, en virtut d’una sentència en contra —com totes les que fa temps que emeten els tribunals espanyols—, de caràcter eminentment polític i que no té en compte cap de les qüestions tècniques relatives a la conservació del patrimoni històric que incideixen en un cas com aquest.
El monestir de Santa Maria de Sixena, situat als Monegres, va ser fundat l’any 1188 en temps del rei de Catalunya i Aragó Alfons I el Cast o el Trobador, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, que amb el seu matrimoni havien unit les dues corones. De fet, la iniciativa de la creació del monestir va ser de Sança de Castella, muller d’Alfons I, i s’hi van establir religioses de l’orde de Sant Joan de Jerusalem. El 1298 Jaume II el Just el va posar sota la seva protecció i gràcies a això va viure una època de notable esplendor, durant la qual s'enriquí precisament amb tapissos, retaules, pintures i altres mobles i objectes d'art. Fins que el 1412, amb motiu del Compromís de Casp, va prendre partit per Jaume d’Urgell, cosa que li va valer l’oblit quan la dinastia dels Trastàmara va arribar al poder i Ferran d’Antequera el va convertir en masmorra. Santa Maria de Sixena és, doncs, un enclavament netament català, tant pel seu origen com pel suport rebut pels monarques del Casal de Barcelona, entre ells també Pere I el Catòlic, fill d’Alfons I i de Sança i pare de Jaume I el Conqueridor, que hi és enterrat.
Construït amb una base romànica de la qual destaca la impressionant portalada amb catorze arquivoltes i a la qual es van anar afegint elements arquitectònics cistercencs i mudèjars, el monestir va patir primer la desamortització espanyola del 1835, que el va privar de la major part dels seus béns i el va deixar pràcticament abandonat, i després, el 1936, la guerra civil també espanyola, en l’ambient anticlerical de la qual va ser incendiat, profanat i arrasat per milicians anarquistes i moltes de les seves obres d’art van ser saquejades i destruïdes. De l’edificació només en va quedar l’església romànica i el panteó reial. És en aquest context que, a fi de salvar-les, l’arquitecte i historiador de l’art Josep Gudiol, comissari de la Generalitat per al salvament del patrimoni artístic, va rescatar i va extreure les pintures de la sala capitular que havien sobreviscut a l’incendi i, tot i estar molt malmeses, les va traslladar, amb l’autorització de les monges, a Barcelona, on van ser restaurades a la Casa Amatller i dipositades al MNAC. I altres objectes els va portar al Museu Diocesà de Lleida, perquè el monestir pertanyia al bisbat de Lleida, fins que el 1995 va ser dividit i es va crear el de Barbastre-Montsó.
Durant la dècada dels anys seixanta del segle XX la comunitat de monges de Santa Maria de Sixena va signar un document que cedia de manera indefinida les pintures murals al MNAC. I el 1992 en va firmar un altre que mostrava la voluntat que el préstec es convertís en donació, però el procés va quedar enlaire perquè les religioses van morir mentre s’esperava el permís definitiu de la Santa Seu a l’operació. En aquest temps les monges de l’orde de Sant Joan de Jerusalem van abandonar el monestir i van ser substituïdes per un grup de religioses de les Germanes de Betlem, que van ser les últimes a habitar-lo, fins al 2020, i que van interposar, en canvi, una demanda perquè els béns fossin restituïts i van cedir al govern de l’Aragó els permisos perquè executés les gestions legals necessàries amb aquesta finalitat. I aquí va començar el litigi, que ha estat, en realitat, una batalla política contra Catalunya.
La via jurídica als tribunals espanyols, que han mantingut invariablement els governs aragonesos del PP i del PSOE i durant la qual han arribat a ser encausats els exconsellers de Cultura Santi Vila i Lluís Puig, ha donat sempre la raó a l’Aragó. La primera victòria se la va apuntar, però, en unes circumstàncies ben galdoses, aprofitant que l’autogovern de Catalunya havia estat intervingut pel govern espanyol amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució arran de la celebració del referèndum d’independència del Primer d’Octubre del 2017. En aquest escenari, amb nocturnitat i traïdoria, la guàrdia civil es va endur, per força i escortada pels mossos d’esquadra, les obres que hi havia al Museu Diocesà de Lleida. I el segon triomf li arriba ara, amb una forta controvèrsia des del punt de vista tècnic pel dany irreparable que es pot causar a les pintures murals si finalment són traslladades.
L'Aragó preferirà malmetre tot un patrimoni històric de relleu que donar la raó a Catalunya
Els especialistes, de fet, consideren una temeritat i una aberració l’eventual trasllat. Un dels experts de més renom a Catalunya, Albert Velasco, professor d’història de l’art a la Universitat de Lleida i a la Universitat Oberta de Catalunya, ha qualificat la sentència del Tribunal Suprem de “derrota de la història de l'art com a disciplina acadèmica i científica”, de “derrota de la conservació-restauració i de la museologia” i, en definitiva, de “derrota del sentit comú”. El mateix MNAC té informes tècnics que acrediten la impossibilitat de traslladar les obres d’art en qüestió, entre els quals un de confeccionat al seu dia pel director de la restauració de la Capella Sixtina del Vaticà, l’italià Gianluigi Colalucci, nascut i mort a Roma, que conclou que les pintures són inamovibles. En tot cas, qui en preconitzi el trasllat, a costa qui sap de fer-les malbé, n’haurà d’assumir les conseqüències que se’n puguin derivar.
És en aquest sentit que el MNAC ha de fer valdre el criteri tècnic que sempre ha defensat i negar-se a treure les pintures murals ni que sigui un jutge qui li ho ordeni. Si de cas, que siguin els que se les volen endur els que enviïn la guàrdia civil a buscar-les com van fer a Lleida i que es responsabilitzin de tot el que passi. I això ha de ser així encara més després de la reacció absolutament prepotent del govern de l’Aragó a la decisió del Tribunal Suprem en exigir, al més pur estil del ordeno y mando espanyol tan propi de països amb greus dèficits democràtics, que sigui Catalunya la que faci el trasllat i que el faci, a més, de manera immediata. No tan sols això, sinó que, d’acord amb aquests aires de superioritat, la consellera aragonesa suposadament de Cultura, Tomasa Hernández, ha amenaçat que els tècnics del seu departament entrarien al MNAC si el museu català no volia executar la resolució judicial.
La compareixença triomfal del president aragonès, Jorge Azcón, del PP, fent el fatxenda, és la demostració viva del tracte que Espanya dispensa a Catalunya, que contrasta amb la resposta pusil·lànime del president de la Generalitat, Salvador Illa, expressant-se a favor d’acatar la sentència, però situant la decisió última a les mans dels tècnics. Si aquest ha de ser el capteniment polític de les autoritats encarregades de defensar els interessos de Catalunya —els governs català i espanyol sobretot, en tant que membres del patronat del MNAC—, el fet és que les coses no pinten gaire bé. Arribats a aquest punt, en qualsevol cas, és impossible no interrogar-se per què les pintures murals de Sixena sí que han de tornar a l’Aragó i el Guernica de Picasso no pot ser restituït al País Basc, la Dama d'Elx al País Valencià, els Bous de Costitx a les Balears o els papers que encara hi ha a Salamanca a Catalunya.
L’autèntica pregunta, però, és més simple: l’Aragó les hauria reclamat si s’haguessin trobat a La Rioja o a Castella i Lleó?, les hauria reclamat si haguessin estat a Madrid?, les hauria reclamat si les haguessin tingut el British Museum de Londres o el Metropolitan Museum of Art de Nova York? Oi que en tots els casos la resposta seria no? Doncs amb això està tot dit. Les ha reclamat només perquè són a Catalunya i perquè es tracta d’un litigi polític més, en cap cas artístic, contra Catalunya, en virtut del qual abans preferirà malmetre tot un patrimoni històric de relleu que donar la raó a Catalunya.