Joan Vall Clara, Xavier Melero, Tura Soler, Anna Grau, Jordi Bianciotto, Salvador Sostres, Arcadi Espada, Mayka Navarro, Ernesto Ekaizer, Nacho Martín Blanco, Sergi Vicente, Xavier Rius, Oriol Ribet i Carlos Carrizosa són els noms dels qui, en conèixer-se les acusacions d’agressió sexual contra Saül Gordillo per part de dues treballadores d’El Principal, o bé s’hi van posar de perfil de manera sospitosa o bé, descaradament, van contribuir a bastir un relat que desacredités les víctimes d’entrada. Fent més o menys equilibris, una part de l’ecosistema periodístic del país va empènyer aquest relat a la conversa pública des dels seus altaveus per a fer-lo majoritari, però no ho va acabar d’aconseguir. El cas de Saül Gordillo és paradigmàtic d’un canvi social que encara no s’ha traduït del tot en una manera de fer diferent a les redaccions catalanes. Hi ha un decalatge, i en aquest decalatge hi ha un contrast: Gordillo va admetre ahir l’agressió sexual a la segona periodista en qüestió i va acceptar un any i mig de presó en conseqüència, i tots els articles i les intervencions a mitjans proferides per la tirallonga de noms amb què he encetat la columna van quedar en entredit. Si és que ja no hi havien quedat abans, és clar: Saül Gordillo ja havia estat condemnat a un any de presó per haver agredit la periodista Mar Bermúdez.
El director d’El Punt Avui va ser, possiblement, una de les mostres més fatxendes d’aquest replegament
El cas és paradigmàtic perquè mostra amb cruesa un sistema que es replega per protegir-se. Aquesta vegada, però, sense gaire èxit. Bé, sense un èxit final: replegar-se per protegir-se segur que va tenir conseqüències per a les denunciants. “Què faré amb en Saül? No faré res” de Joan Vall Clara, el director d’El Punt Avui va ser, possiblement, una de les mostres més fatxendes d’aquest replegament. El comentari en qüestió va ser publicat un dia després de la primera condemna de Gordillo, arrapant-se al llenguatge jurídic i a les zones grises —si és que en quedava alguna— per no haver d’assumir les conseqüències que, també per al diari que en aquell moment estava emparant Gordillo, podia tenir la condemna. Ahir, 2 de setembre, després de l’admissió de Gordillo, Joan Vall Clara va tornar a publicar un comentari d’opinió arrapant-se a la literalitat dels titulars que l’havien anunciat i a una escrupolositat jurídica inaudita per a fer-les servir d’escut. Joan Vall Clara no vol ser el director de diari que va protegir Saül Gordillo i el va mantenir com a columnista —en contra de la plantilla del mateix diari, per cert—, però si no vol ser-ho, en comptes de buscar escletxes i excuses que facin el cas menys gros, potser ha d’acceptar allò que la justícia ja ha sentenciat i que Gordillo ha admès. I atendre’s a les conseqüències que se’n derivin.
El cas de Vall Clara és el que més despunta perquè és director d’El Punt Avui —i també perquè té els arguments més maldestres, diria—, però n’hi ha d’altres d’igual d’explicatius i que es van encarregar de posar el focus sobre les víctimes. Tura Soler va escriure “He vist les imatges. Es veuen les denunciants (que s’escuden darrere el vel de víctimes) i el denunciant de festa en una discoteca tots contents, dansant, bevent, fent i deixant-se fer tocaments. Escenes nocturnes típiques i tòpiques i un xic ridícules, sí, però ja s’apanyaran ells, que tots són grans. Jo no hi veig notícia. Ja veurem si els jutges hi veuen delicte per algun costat”. Deixant de banda l’ànim de caricaturitzar —o, fins i tot, culpabilitzar— qui surt de festa i excusar tot allò que pugui passar mentre se surt de festa en la majoria d’edat, el fet és que, per ser una columna feta amb l’ànim de condemnar el suposat judici públic que Gordillo patia, o per condemnar aquells judicis que no estan fets pel poder judicial, Tura Soler també venia amb el seu propi judici fet de casa. Salvador Sostres —és clar, Salvador Sostres— va escriure directament que “les càmeres de seguretat de la discoteca demostren que les acusacions d’agressió sexual contra Saül Gordillo no són certes”. També va escriure una publicació al seu blog, Les Nines, que ha esborrat com esborra tota la resta de publicacions que hi fa. Costa molt pensar que no és covardia. Mayka Navarro va explicar a El Suplement que havia vist les imatges —tothom va veure les imatges, aparentment— i que el delicte en qüestió es tractava d’una interpretació, de com la víctima en qüestió s’havia sentit. I que “sense les imatges, segurament Gordillo ja estaria compartint cel·la amb Dani Alves”. Bé, no cal afegir gaire cosa més.
La meva àvia deia que “cadascú queda com és”. En aquest cas, els qui formen part d’aquesta tirallonga de noms han demostrat que, més que periodistes, són gent amb altaveu encarregada de reproduir el relat de la defensa perquè, dins del sistema periodístic, determinades coses puguin ser com consideren que han estat sempre. Que ja els va bé. El silenci és menys agosarat i no sempre és sinònim de neutralitat, però té un retret més curt. Cadascú queda com és i tots ells han quedat retratats, perquè volent calcular i fer equilibris no van saber mesurar la força que tindrien a l’opinió pública. Ni el descrèdit que els suposaria estendre reiteradament un tel de dubte i de vergonya sobre les víctimes. I perquè van voler protegir Gordillo per protegir les seves quotes de poder. Igual que la gent vinculada a Esquerra va sortir en tromba a condemnar Gordillo —que hi havia estat “informalment” vinculat— per mantenir les seves quotes de poder i marcar distància, cal dir-ho. El cas de Gordillo és paradigmàtic perquè exposa d’una manera especialment lúcida com funciona el sistema de mitjans quan vol protegir-se, que normalment és protegint el presumpte agressor. I ho exposa així, amb aquest grau de lucidesa, perquè la justícia ha acabat donant la raó a les víctimes i ha permès exposar fins a quin punt hi ha periodistes disposats a fer de defensa a canvi de no haver d’assumir les conseqüències laborals —o personals— que un cas com el de Gordillo pugui tenir. Retratats.