El rei Felip és un símbol ambulant. Un fetitxe, una figura representativa i icònica, com ho és la mateixa Mare de Déu de Montserrat. De manera que, quan es troben ambdós símbols en el mateix espai (l’una amb un nas meravellós i estilitzat, l’altre amb barba de males puces), ens trobem d’alguna manera amb un cara a cara simbòlic entre Catalunya i Espanya que hem de decidir si és fraternal o conflictiu. El president Illa té una versió amable de la trobada d’ambdós, és clar, però la seva opinió ve condicionada pel seu deute amb l’article 155 i pel fet que la Moreneta, igual que Catalunya, no pot moure’s del seu lloc. L’independentisme, en canvi, hi veu una trobada humiliant, innecessària i desafortunada, que necessita encara mostrar la ferida oberta: d’aquí la protesta organitzada, amb èxit, el dia de la visita. Però, per saber de segur si els dos símbols tenien una trobada cordial o no tan cordial, si volem ser una mica objectius sobre si el conflicte està encara latent, només cal agafar-nos a les paraules del mateix rei: visiblement molest, va apel·lar a evitar les “identitats no excloents” i les “pretensions de superioritat moral”. És a dir, va venir clarament (encara) a renyar-nos. Per tant, ni el missatge era de cordialitat, ni hi ha normalitat, ni Felip acaba de superar el fet que a Catalunya la seva visita sempre comporti polèmica. De fet, si hem de fer cas dels seus gestos i les seves paraules, ho porta fatal. I s’ho pren molt personalment.
Més símbols: què vol dir, la “N” del MNAC? El fet que l’actual govern de l’Aragó (els que havien de fer uns cordials Jocs Olímpics d'hivern amb Barcelona, recorden?) encara reclami les obres de Sixena “de grat o per força” ho indica: la “N” del MNAC no es refereix a cap “nació general” que englobi tots els pobles de l’Estat, sinó a una de pròpia, la catalana, que el govern aragonès no només no comparteix sinó que a més nega. I no compartir sentiments és una cosa, però negar els dels altres, i sobretot negar la història i la ciència, n’és tota una altra. El MNAC va decidir comunicar al jutge (encertadament) el punt dels acords del seu Patronat referent a la impossibilitat tècnica de l’execució de la sentència, i d’aquesta manera el MNAC va fer valer la seva “N”: aquí no fem disbarats i sabem què simbolitza Sixena. Després, pel que sembla, el govern de la Generalitat va reclamar que aquest punt se suprimís. Tot deixant clar, de nou, la confusió del president Illa sobre què representa la Generalitat (n’és el 133è president, no pas el novè) i quin tipus de “territori” governa. Però el que queda meridianament clar, si es tracta de saber de quin tipus de conflicte estem parlant, és que a Catalunya una “N” vol dir el que vol dir. Sempre. I això val per al TNC, per a la Biblioteca Nacional, per a la Ràdio Nacional, per a l’Arxiu Nacional o per a l’Orquestra Simfònica Nacional. Això no conforma cap identitat excloent, però conforma una identitat clara. Com la que simbolitza Montserrat, malgrat la passivitat de l’abadia (alguna cosa hi tindrà a veure la declaració del Mil·lenari com a “esdeveniment d’excepcional interès públic” per part de l’Estat, amb els beneficis fiscals que això comporta). Que no ens vinguin amb Sant Benet: els conflictes, a les democràcies, es resolen, en efecte, escoltant. Votant.
A Catalunya una “N” vol dir el que vol dir. Sempre. I això val per al TNC, per a la Biblioteca Nacional, per a la Ràdio Nacional, per a l’Arxiu Nacional o per a l’Orquestra Simfònica Nacional.
Més símbols: Illa va començar la legislatura fent reverències al símbol de la corona, traient Francesc Macià del seu despatx, batejant aeroports amb al·lusions al règim del 78 i col·locant rojigualdas en espais governamentals on fins ara no hi havien estat mai. Quan dic que Illa segueix el programa de Societat Civil Catalana és perquè m’he llegit els postulats d’aquesta associació i perquè tota la comunicació del Govern respon a aquests postulats. La idea és que el govern “de tothom” significa el govern que ignora la meitat independentista de la societat, amb un afany de revenja indissimulable. Que el rei, el mateix dia de Montserrat, anés a visitar Ciutat Badia pretén satisfer clarament un determinat tipus de públic. Com també és evident allò que simbolitza celebrar els cinquanta anys dels pisos construïts (en forma de mapa d’Espanya, per cert) en aquella població: fa cinquanta anys era un altre símbol, amb poders dictatorials, qui remenava les cireres. De fet, el mèrit d’aquella construcció és de l’administració franquista. La idea a la qual responia, també.
Símbol final: tot plegat pretén simbolitzar un “Cataluña ha vuelto” que té la mateixa solidesa argumental, i el mateix suport social, que els Jocs Olímpics d'hivern o la Copa Amèrica. Tot amb calçador i de la manera més artificial: quan no és un missatge d’ocupació descarat, és un “m’has d’estimar tant sí com no” (o, com dirien a l’Aragó, “de grat o per força”). Tants intents desesperats només demostren el fracàs de l’operació: si volen saber què en pensem, de tantes invitacions a rendir-nos, passin per la Patum. Allí hi veuran també simbologia mil·lenària, en forma de música, salts i foc. Ah: i no pateixi, sa Majestat, que allí tothom hi és convidat, excepte els repressors. Només és un símbol cap per avall. Confio que no s’ho prengui com a res personal.