La consellera Alícia Romero ha dit aquesta setmana que Catalunya té la culpa del seu dèficit d’infraestructures i cal dir que té raó. És clar que la consellera ho diu per defensar quelcom tan indefensable com la gestió dels governs espanyols del PSOE; tanmateix, té raó la consellera perquè certament Catalunya ha elegit uns representants la prioritat dels quals no era atendre les necessitats dels seus conciutadans sinó exercir de delegats del poder polític espanyol en defensa d’una concepció de l’Estat tan centralista com anticatalana. I en això no cal dir que PSC i PP han estat lleials als seus superiors, però tampoc és que nacionalistes i independentistes hagin estat gaire valents.

La consellera Romero té raó quan diu que Catalunya és culpable del seu dèficit d’infraestructures. Efectivament, els representants catalans, principalment del seu partit, però també dels altres, han permès el maltractament que ha rebut el país el darrer mig segle

Tot deriva de l’acord polític de la Transició. No hi va haver ruptura i la reforma mantenia les mateixes estructures de l’Estat. Les institucions i la mateixa concepció de l’Estat es van mantenir gairebé inalterables a canvi de donar entrada al que podríem denominar el negoci de l’Estat a nous socis: socialistes, eurocomunistes i nacionalistes bascos i catalans. Tenien tots tantes ganes d’existir políticament i l’amenaça militar era tan òbvia que tot van ser facilitats i predisposició a adaptar-se per no quedar fora de joc, tret dels bascos, que van posar un preu més elevat.

I l’estructura de l’Estat espanyol sempre ha estat conceptuada a partir d’un poder central inexpugnable amb seu a Madrid. Això és tan evident que mig segle després del gran canvi constitucional que va suposar l’Estat de les Autonomies, l’Estat és més centralista que mai i Madrid acumula i absorbeix tant poder i tants recursos que ha donat lloc al fenomen de “la España vaciada”. I aquest statu quo no té alternativa en el sentit que no és reformable, com no es pot demanar peres a l’om ni la quadratura al cercle. Prou que es va notar al debat de l’Estatut. Com es van mobilitzar tots els poders de l’Estat: els jutges, els policies, l’alt funcionariat i el no tan alt, les empreses públiques i els seus sindicats. “Hay que apagar incendios en todos los ministerios”, deia Francisco Caamaño, el socialista que va enviar Rubalcaba per frenar les exigències del president Maragall. Els sindicats de les empreses públiques, obeint les consignes dels seus patrons, van anunciar vaga per bloquejar el traspàs de l’aeroport, de Rodalies i fins i tot dels Paradores Nacionales, ocupats sempre en temporada alta per funcionaris de l’Estat tant a l’Empordà com a la Vall d’Aran.

Pasqual Maragall, sempre tan visionari, ho va veure clar des del principi i ho va advertir en dos articles per emmarcar: Madrid se va, primer, i Madrid se ha ido, publicats expressament en castellà i al diari El País amb pocs anys de diferència. Al cap d’un temps va ser aquest mateix diari, alguns columnistes sense escrúpols que el mateix Margall havia promocionat i el seu propi partit els que van propiciar la defenestració de qui va ser alcalde i president, per la seva dèria de trencar el monopoli de poder, nos pas espanyol, sinó madrileny.

Aquesta estructura radial de l’Estat espanyol és, com abans els Principios del Movimiento Nacional, immutable. I qui no s’adapta, no juga. I cal dir que des de Catalunya l’esforç prioritari, per descomptat dels socialistes, però també dels nacionalistes i fins i tot dels independentistes, ha estat l’adaptació al sistema. Es van adaptar els nacionalistes de CiU amb l’Estatut retallat, es van adaptar els republicans donant suport a tots els governs socialistes espanyols que no invertien a Catalunya i, de fet, es van adaptar els independentistes, quan després de cridar a la revolta, recollien diners per pagar les multes, acceptaven un tribunal de part, un judici en castellà suplicant benevolència i han acabat negociant lleis i investidures amb el govern d’Espanya.

A priori tot sembla impossible. Semblava impossible retirar la Guàrdia Civil de les carreteres catalanes, suprimir els governadors civils i la mili, parlar en català al Congrés i, sobretot, semblava impossible l’amnistia. Així que res és impossible, però depèn de la determinació i el coratge polític dels representants catalans, que, si són realistes, exigiran l’impossible i no una empresa mixta

Tot plegat té la seva lògica si del que es tracta és de fer política, però, alerta, també és cert que gairebé en totes les legislatures el conjunt dels 48 diputats catalans al Congrés han estat imprescindibles per articular la majoria i podien haver estat molt més exigents del que ho han estat. Sense anar més lluny, socialistes i populars sempre han defensat el concert econòmic al País Basc i Navarra. Si no ho fan aquí és perquè la seva prioritat no és defensar els interessos dels catalans, sinó assegurar el manteniment de l’statu quo madrileny. Tampoc és que nacionalistes i independentistes hagin aprofitat gaire les seves capacitats.  A priori, sempre tot sembla impossible. Fa riure ara recordar com era d’impossible la cessió del 15% de l’IRPF! Qualsevol collonada suposava el trencament d’Espanya i els representants catalans actuaven amb el que podríem anomenar complex independentista. Era impossible que el PP acceptés retirar la Guàrdia Civil de les carreteres catalanes, suprimir els governadors civils i fins i tot la mili. Semblava impossible poder parlar en català al Congrés i, sobretot, semblava impossible l’amnistia als represaliats del procés, però tot ha estat possible quan els representants catalans s’han atrevit a exigir-ho. Així que res és impossible, que diria el Mago Pop, però depèn de la determinació i el coratge polític dels representants catalans, que, com es cridava el Maig del 68, si són realistes, exigiran l’impossible, quelcom tan impossible com la inversió en Rodalies. Només si els diputats catalans fan la seva feina, els trens arribaran a l’hora. Sense els 48 diputats catalans, l’Estat no funciona, així que tenen la paella pel mànec més del que sembla. I això és fer política espanyola. No té res a veure amb la independència. La independència no es reclama, no es negocia, no es demana. La independència es conquereix quan les condicions objectives ho fan possible; no té res a veure amb la quotidianitat política.

I un apunt més. Ha estat injusta la consellera, fins i tot amb els seus antecessors del PSC, quan diu que aquí no hi ha hagut projectes. D’entrada, l’Estat es va reservar el control de les infraestructures principals, que són les que fallen, però, si observem el que ha fet l’Estat i el que han fet les institucions catalanes, el grau d’eficiència és incomparable. L’estat del benestar a Catalunya l’han creat les institucions autòctones, Generalitat i ajuntaments, i malgrat els obstacles de l’Administració central. Si d’algun servei públic estan orgullosos els catalans és del sistema sanitari. Això no ho ha fet l’Estat; al contrari, malgrat la gasiveria de l’Estat, Catalunya disposa del millor servei nacional de salut del món, que precisament està en perill per l’infrafinançament al qual el sotmet l’Estat. Aquí és on podria fer alguna cosa la consellera Romero en favor dels ciutadans de Catalunya, però segurament no ho farà perquè faria enfadar els seus superiors del PSOE.

En l’àmbit dels serveis essencials sempre hi ha molta feina a fer i tot es pot millorar, però posaré un exemple concret, tot i que generalitzable, que em permet fer comparacions odioses. A la Garriga (Vallès oriental), no hi va haver institut ni centre de salut fins que ho va impulsar l’ajuntament democràtic dirigit per l’alcaldessa Núria Albó a la dècada dels 80.  Fins llavors, els alumnes havien d’anar a examinar-se del batxillerat a Vic o després a Granollers. Avui això no ho podrien fer perquè el tren que els hauria de portar a l’examen és el mateix, però abans funcionava rudimentàriament i ara o no va o, quan va, falla la meitat dels dies. Així que sort de l’alcaldessa que es va preocupar dels seus conciutadans. Ara la Garriga té dos instituts, el Blancafort i el Vila Romana, d’on han sortit alumnes excel·lents, d’aquests que triomfen a la selectivitat.

Projectes n’hi ha hagut sempre a Catalunya que solien ser tombats pels governs de l’Estat. L’ampliació de l’aeroport va concitar una unanimitat de partits, entitats i societat civil amb els prohoms asseguts a la primera fila en aquell acte de l’IESE.  El deep state es va negar en rodó i el ministre socialista José Blanco, àlies Pepiño, ho va resoldre prometent als dos principals diaris de Barcelona que a partir de llavors els compraria cada dia milers d’exemplars per distribuir entre els viatgers. Els editorials van canviar de criteri i el debat es va ajornar.

Les previsions de possibles sequeres i la dificultat política que suposava el transvasament de l’Ebre cap a Barcelona van argumentar la iniciativa del transvasament de la Roïna, rebutjat pels governs tant del PSOE com del PP, no fos cas que Catalunya s’independitzés avançant d’esma pel camí de l’aigua.

Tant els governs del PSOE com del PP s'han entossudit a obstaculitzar un projecte de tant sentit comú com el corredor mediterrani, que al poder madrileny li fa tanta por. I bé, podríem parlar de molts altres projectes, però sembla mentida que una socialista com l’Alícia Romero digui que aquí no hi havia projectes, quan el gran projecte català del segle XX va ser els Jocs Olímpics del 92, liderat per un militant socialista com llavors era Pasqual Maragall, que després no va tenir més remei que deixar de ser-ho.

Consellera Romero, sigui realista, no tingui por i exigeixi l’impossible, i no una empresa mixta.