La qüestió és: quin sentit tindria una amnistia que mantingui centenars de persones processades i moltes també exiliades? Si com ha argumentat el PSOE, l’objectiu de l’amnistia és desjudicialitzar el conflicte català, què resoldria una llei d’amnistia que no resolgui la situació de tots els encausats?

Una cosa és segura, si s’aprova la llei d’amnistia amb l’excepció dels delictes de  terrorisme i de traïció tal com estan tipificats, les persones acusades pel Tsunami, els CDR, el cas Volhov i molts d’altres seran sens dubte acusats d’aquests delictes malgrat no els hagin comès, atesa la bel·ligerància judicial

La maquinària mediàtica s’ha posat en marxa a Espanya, però sobretot a Catalunya, per pressionar Junts per Catalunya, fins al punt que molts partidaris del partit de Puigdemont, vulnerables a la intoxicació, van rebre amb una decepció considerable el vot en contra de JXCat a la proposició de llei, que obliga a renegociar-la. Una cosa és segura, si s’aprova la llei amb l’excepció dels delictes de terrorisme i de traïció, tal com estan tipificats, les persones acusades pel Tsunami, els CDR, el cas Volhov i molts d’altres seran sens dubte acusats d’aquests delictes que ofereix la llei, atesa la bel·ligerància judicial reiteradament expressada amb paraules i sobretot amb fets.

No cal dir que allargar el tràmit de la llei no està exempt de riscos, però aprovar una llei que no resolgui res és un risc molt més perillós. I fins i tot podria passar que, aprofitant la llei d’amnistia, els jutges elevessin les acusacions amb peticions de condemna molt més dures que en el judici del Procés, on mai van aparèixer acusacions contra ningú pels delictes de terrorisme o traïció.

Un Puigdemont eventualment amnistiat no podria tornar a Catalunya dignament deixant a l’estacada tantes persones que es van implicar en el Procés com ja va passar amb els indults. Consta que n’és conscient i té assumit que ha de ser l’últim a tornar

Sovint es parla de Puigdemont i de Marta Rovira, però no són poques les persones que no reben l’atenció dels mitjans i que estan imputades pel Tsunami i altres casos que, com ha fet Ruben Wagensberg, han hagut de refugiar-se fora de territori espanyol per evitar la seva detenció. Hi ha un interès malèvol en presentar l’actitud de Junts com si només es preocupés de Puigdemont, quan no és Puigdemont qui està més amenaçat. Difícilment podrà demostrar cap tribunal que el president exiliat va matar ningú. Amnistiar Puigdemont i oblidar-se d’altres no resol cap problema. I el que és segur és que un Puigdemont eventualment amnistiat no podria tornar a Catalunya dignament, deixant a l’estacada tantes persones que es van implicar en el Procés, com ja va passar amb els indults. Consta que n’és conscient i té assumit que ha de ser l’últim a tornar.

Tot ve de la dèria del PSOE d’incloure a la llei l’excepció dels casos de terrorisme i de traïció. Pedro Sánchez va dir dijous que “tots els independentistes seran amnistiats perquè no són terroristes”, però si la llei estableix una excepció amb els terroristes és una manera de dir que potser alguns sí que ho eren. I això obre als jutges el marge d’acusació. En aixecar la llei aquesta llebre, els jutges organitzats per rebentar l’amnistia —i de pas el Govern de Pedro Sánchez— s’han agafat a l’acusació d’aquests delictes com a un clau rogent. En el cas del delicte de traïció, els jutges poden incorporar pràcticament qui vulguin amb l’argument de l’article 592 del Codi Penal, que és un calaix de sastre, i permet acusar a qui “con el fin de perjudicar la autoridad del Estado o comprometer la dignidad o los intereses vitales de España, mantuvieran inteligencia o relación de cualquier género con Gobiernos extranjeros, con sus agentes o con grupos, Organismos o Asociaciones internacionales o extranjeras”.

Pedro Sánchez ha dit que “tots els independentistes seran amnistiats perquè no són terroristes”, però si la llei estableix una excepció amb els terroristes, és una manera de dir que potser alguns sí que ho eren, i posa en safata als jutges el marge d’acusació

Des de bon començament del Procés, els diferents Governs de la Generalitat, el Diplocat, Òmnium, l’ANC, associacions diverses i persones pel seu compte van fer campanya abans i després del referèndum. Van reclamar a Nacions Unides i d’altres organismes internacionals, van organitzar arreu del món debats, conferències de premsa, entrevistes a mitjans... Es pot acusar de traïció qui vulgui el jutge, així que es pot comprendre la insistència de Junts per Catalunya de suprimir de la llei aquestes excepcions, que, per cert, també ERC va defensar suprimir-les i no s’acaba d’entendre perquè ha desistit.

El PSOE s’ha entestat a fixar aquestes excepcions que no venien al cas de res argumentant que ajudarien a superar el procediment davant les qüestions prejudicials que previsiblement els jutges espanyols presentaran davant dels tribunals europeus. No he estat capaç de trobar cap text legal europeu que prohibeixi amnistiar terroristes. Un advocat tan poc sospitós com Javier Melero confirmava l’altre dia a Can Basté que no existeix cap exigència, ni constitucional espanyola ni de lleis europees, que prohibeixi l’amnistia a terroristes.

Això és així perquè les acusacions de terrorisme i de traïció entre bàndols d’un mateix conflicte són sempre recurrents i l’amnistia és l’ingredient imprescindible per a la pau. És fàcil recordar alguns precedents. Per descomptat l’amnistia del 77 que va amnistiar no pocs terroristes i ha estat declarada constitucional. Més cap aquí en el temps, Boris Johnson va promoure l’amnistia per a tots els implicats en el conflicte d’Irlanda del Nord, des de 1968 fins a 1998, on es calcula que hi va haver més de 3000 morts. Hi ha el cas de Filipines. Nacions Unides i els Estats Units van suprimir del seu registre d’organitzacions terroristes les guerrilles filipines comunistes i musulmanes perquè van ser amnistiades pel Govern de Manila. És a dir, no hi ha un problema jurídic per amnistiar el terrorisme, però si com constata Pedro Sánchez no hi ha hagut terrorisme en el Procés, no hauria d’haver-hi cap impediment per suprimir les excepcions que incomprensiblement van incorporar a la proposició de llei.

L’actitud del PSOE només es pot entendre de dues maneres. Perquè ha interioritzat el discurs del PP i vol donar una imatge de més fermesa davant de Junts, una postura frívola que ningú els agrairà i menys els seus adversaris, o perquè ha rebut pressions dels poders de l’Estat que no s’atreveix a rebutjar. Atendre les exigències de qui et vol destruir mai dona bons resultats.

Resulta francament imperdonable que ERC i Junts no sumin forces tractant-se d’un afer en el qual tots dos s’hi juguen tant, però sobretot persones innocents que estan patint un calvari processal. I, de retruc, el país sencer

És cert, atès el capteniment no pas de dos jutges, sinó del poder judicial en el seu conjunt, que difícilment la llei podrà tancar totes les escletxes per evitar acusacions arbitràries i que l’aplicació de qualsevol llei d’amnistia que s’aprovi serà un llarg i tortuós camí, però tampoc convé introduir excepcions que posen en safata la pràctica del lawfare. L’obligació del legislatiu és redactar escrupolosament les lleis, perquè la seva voluntat, basada en la voluntat democràticament expressada per la ciutadania, no sigui defraudada.

Ara s’obre un nou procés negociador, alguns representants sobretot de Sumar i alguns del PSOE s’han expressat disposats a trobar solucions i el que resulta francament imperdonable és que ERC i Junts no sumin forces tractant-se d’un afer en el qual tots dos s’hi juguen tant, però, sobretot, persones innocents que estan patint un calvari processal. I, de retruc, el país sencer.