En un municipi de l’àrea metropolitana de Barcelona, uns parents meus que acabaven de perdre els pares van rebre l’oferta d’un constructor sobre la casa buida, que feia cantonada, per edificar un bloc d’habitatges. Es van posar d’acord, però, en el darrer moment, el constructor va rebaixar dràsticament l’oferta perquè l’ajuntament l’obligava a dedicar el 30% a habitatge social, finançat per ell. El resultat va ser que com l’operació no sortia a compte a cap de les dues parts, l’acord es va trencar i no hi va haver oferta d’habitatge, ni cara ni barata, en un municipi on molta gent, rica o pobre, cercava un lloc per viure-hi i no el trobava.
Notícia d’ahir, la falta d’oferta i els preus elevats mantenen a la baixa la compra d’habitatges per sisè mes consecutiu.
L'article 47 de la Constitució espanyola estableix que tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat i afegeix que els poders públics han de promoure les condicions necessàries i establir les normes pertinents per fer efectiu aquest dret. Així que l’obligació dels poders públics és facilitar la construcció d’habitatges i fomentar el lloguer, òbviament a preus assequibles, és a dir, tot el contrari del que s’ha fet fins ara. Hi ha una evidència aritmètica irrefutable. Si falten habitatges, caldrà construir-ne. És de sentit comú.
Tanmateix, no ha estat el sentit comú el que ha inspirat les polítiques públiques de les darreres dècades en matèria d’habitatge en general a Espanya i molt especialment a Catalunya. A penes s’han fet promocions d’habitatge públic i s’han posat tota mena d’entrebancs a la construcció i al mercat del lloguer.
El govern municipal que més propaganda va fer de la reivindicació del dret a l’habitatge va ser el que va liderar a Barcelona Ada Colau. Va encertar posant l’assumpte com la gran prioritat, però una cosa és predicar, que dona resultats mediàtics i electorals, i una altra executar polítiques públiques, que en aquest cas han tingut com a resultat el contrari del que es perseguia. És a la ciutat de Barcelona on la crisi de l’habitatge més s’ha acarnissat. Manquen pisos i els que hi ha no són assequibles ni per a les classes mitjanes; els preus dels lloguers s’han disparat, entre altres motius, perquè s’ha incentivat que el mercat es desplaci cap al lloguer de temporada, i, ves per on, els fons voltor continuen exercint la seva voracitat gairebé amb barra lliure.
Aquest és el resultat de discursos estrictament ideològics l’objectiu principal dels quals és arrogar-se la bandera contra la propietat, contra l’especulació, contra els constructors, i contra els propietaris de pisos de lloguer. Discursos populistes que proposen solucions fàcils —les expropiacions— a problemes complicats, igual com fa l’extrema dreta.
Amb el govern més progressista de la història, discursos i polítiques estrictament ideològiques i populistes han contribuït a la crisi de l’habitatge i no han evitat desnonaments escandalosos com el de la Maricarmen
I resulta que els discursos no van acompanyats de prou recursos que és, al cap i a la fi, la mare dels ous. En la darrera dècada, l’esforç inversor d’Espanya en habitatge públic i/o assequible ha estat miserable, sent com és el país amb menys habitatge públic de tota Europa. Van ser els governs socialistes els que van legislar a favor dels fons voltor. Van suprimir els lloguers de renda antiga i les subrogacions com la de Maricarmen, clar que era en època de Felipe González, però el govern més progressista de la història no ha estat capaç de revertir-ne res ni tan sols de recuperar les desgravacions fiscals als llogaters suprimides pel govern de Mariano Rajoy. De què serveix un govern tan progressista que no és capaç d’evitar el desnonament d’una dona de 87 anys?
Només se’n recorden de Santa Bàrbara quan trona, com ara amb l’escandalós desnonament de la Maricarmen. Sumar i Comuns no han fet més que omplir-se la boca de consignes i ara que s’apropen les eleccions tornen a vociferar. Altres governs de l’entorn europeu, sense tanta propaganda, sí que han tingut el coratge de legislar per evitar l’adquisició d’edificis per part dels fons voltor, mentre aquí la persecució és contra els petits propietaris de pisos de lloguer que, amb lleis favorables, són els que poden contribuir al fet que molta gent trobi casa per viure i els joves es puguin emancipar.
Amb tota la barra que el caracteritza, Pedro Sánchez va dir que del desnonament de Maricarmen tenien la culpa l’Ajuntament i la Comunitat de Madrid que són les administracions que tenen la competència. Certament, tothom recorda els negocis immobiliaris de l’Ajuntament de Madrid presidit per Ana Botella amb fons voltor, però les acusacions de Sánchez al Partit Popular ens porten a concloure que el ministeri de l'habitatge i agenda urbana és absolutament incompetent i, per tant, innecessari. Tornem al de sempre, municipis i comunitats tenen la competència, però no tenen els recursos i la potestat legislativa principal correspon al govern de l’Estat.
En qüestió de recursos, Catalunya continuarà amb el mateix problema de sempre. Com el problema de l’habitatge ha esdevingut la principal preocupació també dels catalans, el Govern de Salvador Illa no ha tingut més remei que atendre la reivindicació i, per primera vegada, els pressupostos de la Generalitat aprovats aquest any preveuen una important inversió pública en habitatge, 2.940 milions d’euros. Ja era hora. Resulta però que també es preveu una forta inversió en infraestructures, que com tothom sap fan molta falta; una inversió milmilionària per atraure capital estranger; hi ha el compromís de, progressivament, doblar el pressupost d’Educació i de Cultura... Tot plegat amb un finançament autonòmic que continua encallat i que en el millor dels casos promet 4.700 milions més del que hi havia amb el sistema encara vigent pactat fa 17 anys... Disculpi el lector, però com ho veig tot tan negre i com ja tinc una edat, he pensat que no cal escriure cada diumenge, així que ja ens veurem de tant en tant.