El març del 2017 va fer fortuna una expressió dita per Artur Mas. Catorze mesos després del seu pas al costat (una altra frase famosa), i a mig any d’un 1 d’octubre que aleshores encara no estava convocat, l’expresident de la Generalitat va dir que, si Catalunya esdevenia independent, se la imaginava com si fos la Dinamarca del sud. L’expressió va fer fortuna en un doble sentit: el primer —el pretès pel president Mas— era el de definir el més gràficament possible el model d’estat independent que s’esdevindria de la separació amb Espanya: un país amb una superfície més aviat petita en comparació amb els gegants alemany, francès o espanyol, amb una població similar (actualment té sis milions d’habitants), però sobretot amb unes coordenades socials i econòmiques basades en una ocupació de qualitat, atur baix, salaris alts, una economia oberta, un estat del benestar robust i sostenible, i una democràcia de qualitat.

Però l’expressió també va quallar en els sempre atents detractors de la causa catalanista que, amb un to meitat foteta meitat cinisme, van afanyar-se a ridiculitzar la comparació. I, a partir d’aleshores, cada vegada que hi havia alguna dada (com l’atur juvenil), algun fet (com una avaria elèctrica), o algun cas —per menor que fos— de corrupció, apareixien els aprenents d’humorista a posar el dit a la nafra recordant que Catalunya a vegades s’assemblava més a una Guinea del nord, que a una Dinamarca del sud.

Aquesta befa comportava dues injustícies: la primera era de tergiversació pura i dura. Mas no va dir que Catalunya era la Dinamarca del sud, sinó que aspirava que ho fos, conscient, com bona part de la societat catalana, que per arribar a determinades fites s’han d’imaginar i treballar simultàniament. Però la segona i pitjor injustícia relativa a la Dinamarca del sud era perquè els qui se’n reien eren (són), majoritàriament, defensors d’un nacionalisme espanyol que és —precisament— el principal responsable del fre a aquest possible horitzó nòrdic.

La comparació continua sent vàlida perquè l’aspiració de ser un estat que excel·leix és vigent

Aquesta setmana nefasta per les infraestructures a Catalunya n’és una demostració. La zona zero del desastre que ha patit el país és un punt concret de Gelida on hi coincideix un mur d’Adif (responsabilitat de l’Estat espanyol), una xarxa de Rodalies Renfe (responsabilitat de l’Estat espanyol) amb un encreuament amb el pont de l’AP7, que és una autopista de titularitat espanyola. A més del constant dèficit fiscal que pateix Catalunya (uns 22.000 milions d’euros de diferència entre allò que es recapta i allò que es rep), l’Estat espanyol també castiga el territori català amb una manca d’inversió crònica tant prèvia, en pressupostos, com posterior, en la seva execució final. Entre 1990 i 2018 l'Estat va invertir 3.700 milions d'euros a la xarxa de Rodalies de l'Estat, dels quals un 47% es va destinar a Madrid i un 17%, a Catalunya. La manca d'inversió permanent a la xarxa de Rodalies va provocar que mentre a Madrid es van registrar 1.000 incidències a la xarxa ferroviària de Rodalies, a Catalunya es va arribar a unes 10.000.

Aquesta disparitat de xifres és estructural, és a dir, governi qui governi a la Moncloa, la deixadesa vers Catalunya és flagrant. A vegades hi ha pics que simulen reequilibrar les inversions (i que són anunciades a bombo i plateret amb la també famosa expressió "pluja de milions"), però al capdavall el resultat sempre acaba sent el mateix: una sobreinversió a Madrid i una infrainversió a Catalunya. D’aquesta política, aquestes conseqüències que —com s’ha comprovat— ja no només afecten la vida quotidiana de la gent (amb incidències pràcticament cada dia), sinó directament la vida, la seguretat personal.

L’equiparació somiada amb la Dinamarca del sud continua sent vàlida. És un bon model al qual assemblar-se i l’aspiració de ser un estat que excel·leix és vigent. Però, per ser-ho, cada cop s’evidencia més que amb les eines actuals això serà impossible. Aquesta setmana és ideal per preguntar a la societat catalana sobre si el fet que l’Estat operi a Catalunya aporta un saldo positiu o negatiu per al país. Artur Mas va fer aquesta comparació en una conferència a la Harvard Law School, una de les escoles professionals de la Universitat Harvard i una de les facultats de dret més prestigioses del món. S’entén, doncs, que Mas va exposar la comparació amb la Dinamarca del sud per ajudar la comunitat internacional (especialment els Estats Units) a situar Catalunya al mapa de les nacions. Quasi deu anys després, són els Estats Units els que volen un tros de Dinamarca. I el govern danès, que podria haver reaccionat de diferents maneres, ha defensat que Groenlàndia serà allò que els seus habitants decideixin ser. Una lliçó sobre què és autodeterminació enmig de la tensió més gran que qualsevol nació lliure pot viure. Només per això, ja val la pena plantejar-se si és millor estar al sud d’uns països o a l’est d’un altre.