"El reagrupament és un dret fonamental, però no és un dret il·limitat", de manera que "al nostre país els temporers no poden reagrupar, només ho poden fer els residents amb caràcter definitiu, i, a més a més, aquell que vol reagrupar ha de tenir mitjans econòmics suficients per poder subvenir a les necessitats de la seva família", perquè "no té cap sentit que tu puguis reagrupar els teus fills, la teva dona, el teu marit, els teus progenitors i que l’endemà hagin de venir a demanar ajuts al ministeri d’Afers Socials". Si una argumentació com aquesta al voltant de la immigració la formulés algú en públic a Catalunya el crucificarien a l’altar dels sacrificis de la ultradreta titllant-ho, pel cap baix, de supremacista, xenòfob, racista, feixista i nazi.

El raonament no és, tanmateix, de cap català. Qui el sosté i el manté és el cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, en qualitat de màxim responsable polític d’un país sobirà i independent que, malgrat les moltes mancances que encara arrossega en el terreny institucional fruit de la seva condició de coprincipat entre el president de la República Francesa, en tant que hereu del comte de Foix, i el bisbe d’Urgell, pot fer i desfer lliurement segons els seus interessos i les seves necessitats. I per això diu el que diu sense que ningú s’escandalitzi en un moment en el qual el país pot patir un problema greu de superpoblació si no regula de manera urgent l’arribada d’immigrants. La idea és que només puguin optar a reagrupar les famílies els treballadors amb permís de residència fixa i recursos econòmics suficients per mantenir-les, i en cap cas els immigrants il·legals, per evitar que l’entrada massiva de nouvinguts col·lapsi els serveis socials essencials, tal com va explicar la setmana passada Xavier Espot en una entrevista a Ràdio Nacional d’Andorra.

La voluntat de mantenir-se ferm en les línies vermelles fixades per impedir que una arribada massiva de reagrupats sense ingressos per viure dignament al país porti la despesa social a un punt insostenible es produeix després que la passada temporada d’hivern una part de temporers i també de residents estables portessin il·legalment familiars, inclosos menors, i l’estat hagués de permetre’ls l’accés a serveis bàsics com l’educació i la sanitat encara que no residissin legalment a Andorra. El resultat d’una experiència tan negativa ha aconsellat mirar d’evitar que es repeteixi la mateixa situació i per aquest motiu quan es va acabar el curs escolar es va comunicar als infractors que no podien continuar al país perquè estaven incomplint la llei i que no hi hauria regularització d’il·legals. Per tot plegat, el cap de govern és clar quan proclama que "no té cap sentit que un immigrant reagrupi la família a Andorra i l’endemà demani ajuts socials". A efectes pràctics, això vol dir que un resident ha de justificar que té, com a mínim, uns ingressos equivalents al salari mínim de 1.447 euros al mes per a ell, el doble, 2.894 euros, si hi vol portar un adult, i un 70% del salari mínim addicional, 1.012 euros més, si el reagrupat és un menor.

Una immigració desordenada i descontrolada afectaria greument tant el creixement com la identitat

La conclusió és que si Andorra, tot i tenir les eines d’un estat lliure i independent al darrere per petit que sigui, no es pot permetre una immigració desordenada i descontrolada, perquè afectaria greument tant el seu creixement com la seva identitat, Catalunya encara s’ho pot permetre menys, perquè en el seu cas no tan sols no té un estat propi, sinó que en té un al darrere que li va a la contra. Com a conseqüència d’aquesta realitat és una obvietat que no disposa de les eines per fer front a un problema d’aquesta magnitud, i per això és tan important que des de dins mateix no es facilitin les coses amb segons quins discursos simplistes i bonistes que només serveixen per tirar-se pedres a la pròpia teulada. Catalunya no pot acollir indiscriminadament i indefinidament si no vol veure en perill la seva integritat nacional. O, dit d’una altra manera, ara com ara la Catalunya dels 10 milions d’habitants —actualment ja en té més de 8—, que vol dir un creixement exponencial de la immigració, no és una opció de futur per a la nació catalana.

Vinculat amb tot plegat, a Andorra hi ha obert un debat intens al voltant de si, justament, els residents han de poder votar, de moment, a les eleccions comunals, les equivalents a les municipals. Els partidaris consideren que concedir el dret de vot i d'elegibilitat en els comicis comunals —els pròxims toquen el 2027— als residents estrangers, per descomptat legals, que sobretot en els casos que procedeixen de països de la Unió Europea (UE) paguen impostos i contribueixen a l'economia local com tothom, seria un pas fonamental cap a la integració social. Els detractors, en canvi, ho veuen com una manera d’aigualir la personalitat andorrana i aposten per limitar el vot, com passa ara, als qui en tenen la nacionalitat. Un debat que probablement a Catalunya no es podria fer amb la mateixa serenitat. De fet, en algunes ocasions ja s’havia plantejat que els immigrants poguessin votar a les eleccions municipals, però mai no s’ha anat més enllà, i en un moment en què les posicions sobre la immigració estan especialment enfrontades encara sembla menys factible.

En tot cas, el paral·lelisme amb Andorra també és possible en altres qüestions en el fons, però, relacionades amb aquesta, com per exemple la de l’idioma, i més ara que una nova sentència de la justícia espanyola, l’enèsima —el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, malgrat el nom, forma part del sistema judicial espanyol—, torpedina una altra vegada l’ús del català com a llengua vehicular a l’escola. I és que si Andorra, tot i tenir precisament el català com a única llengua oficial, ja té dificultats perquè determinats immigrants refractaris a tot el que s’aparti de la visió espanyola de la vida la facin servir, Catalunya les té multiplicades per deu en no disposar dels mecanismes per fer que les lleis que aprova es compleixin. Per això calen accions més contundents, més enllà d’anar fent lleis i decrets que els tribunals espanyols no dubtaran a anul·lar un rere l’altre com han fet fins ara, davant d’un cas que demostra un cop més que l’autonomia no serveix per a res i que l’única solució per a les aspiracions nacionals de Catalunya és la independència. Com Andorra.