Amb independència de la valoració política que mereixi el que ha passat a Veneçuela, convé evitar dues lectures reflexes: tractar-ho com a episodi aïllat o convertir-ho, per inèrcia, en un avançament d'un desenllaç definitiu. En crisis d'alta intensitat hi ha fets que s'esgoten al pla mediàtic, altres que es tramiten al jurídic, i altres que —encara que es presentin com a puntuals— alteren la geometria estratègica del sistema. La detenció de Nicolás Maduro, per la seva naturalesa i pels seus efectes potencials, encaixa més plausiblement en aquest últim grup. A falta d'informació completa sobre negociacions prèvies, cadenes de comandament i compromisos interns, el més prudent és formular-ho com a hipòtesi de treball: no estaríem davant del final automàtic del chavisme, sinó davant de l'inici d'una fase orientada a estretir els seus marges de supervivència externa i a condicionar la seva conducta futura. En aquesta lògica, l'objectiu no seria una “transició” a l'estil europeu, sinó un procés d'encapsulament progressiu: reducció d'opcions, augment de costos i forçament de decisions sota pressió.
En paral·lel, convé reconèixer una distorsió recurrent en el debat espanyol sobre Veneçuela. A Espanya, Veneçuela opera sovint menys com a realitat analitzable que com a instrument retòric: s'invoca per resoldre disputes domèstiques i no per comprendre un sistema de poder concret. Aquesta inclinació —mediàtica i cultural— afavoreix la caricatura i el binarisme: dolents i redemptors, caiguda imminent o consolidació total, protestes com a preludi mecànic del canvi. El resultat és una cadena d'errors previsibles: infravalorar el chavisme com a simple camarilla i no com a arquitectura híbrida (Estat, forces armades, partit, burocràcia, control territorial, economia de distribució, disciplina institucional); confondre episodis de crisi amb preludis d'ensorrament; i oblidar un criteri bàsic d'estabilitat: els sistemes no cauen només per impopularitat, sinó quan es fracturen els pilars que sostenen el comandament i l'obediència.
A partir d'aquí, la prudència analítica exigeix resistir-se al vertigen del present. Un xoc a la cúspide no implica necessàriament un buit efectiu de poder. En certs règims, el cop activa mecanismes d'autoprotecció: es reorganitzen rols, es desplaça la pressió cap a canals controlables i s'intenta absorbir la crisi dins de marcs formals. El que des de fora es qualifica de "buit" pot ser, de fet, un reajustament intern orientat a preservar l'estabilitat: continuïtat amb correccions, administració del sobresalt, recomposició d'equilibris. A Veneçuela, el poder acostuma a descansar en una combinació de formalitat legal, coerció institucional i control territorial; i un dels seus trets històrics ha estat la capacitat de metabolitzar xocs sense traduir-los automàticament en ruptura. En aquest marc, determinats actes institucionals adquireixen valor com a indicadors més que com a mera litúrgia. La instal·lació de la nova Assemblea Nacional no s'ha d'interpretar només com a tràmit: és un gest de continuïtat dissenyat per comunicar normalitat, jerarquia i funcionament de l'Estat. De la mateixa manera, el jurament de Delcy Rodríguez com a presidenta en funcions es pot llegir com a operació de contenció: traslladar la crisi del terreny de la fractura al de la gestió, i reduir el risc que la situació derivi en dispersió de comandament. La distinció constitucional entre absència ordinària i absència imposada —si es consolida com a interpretació dominant— opera com a instrument defensiu: permet evitar que el xoc activi automàticament el cicle electoral i facilita que la reconfiguració, en cas de produir-se, es gestioni des de dins del mateix aparell. Això no garanteix cohesió real, però sí que suggereix un intent de preservar-la mitjançant control del marc jurídic i del relat
L'objectiu operatiu probable seria no tant "enderrocar" el sistema com condicionar-ne la supervivència, reduint opcions fins a fer que la cooperació sota termes nord-americans sigui l'alternativa menys costosa davant l'asfíxia gradual
En paral·lel, apareixen moviments que, en una anàlisi prudent, convé tractar com a senyals ambigus. L'excarceració de presos pot ser llegida com a gest humanitari; també pot funcionar com a primera fitxa de negociació: reducció de pressió, obertura de canals, construcció de moneda d'intercanvi i testatge de la reacció internacional. En fases d'encapsulament, aquestes decisions solen estar menys lligades a indulgència que a càlcul. La clau, aquí, és no sobredeterminar el sentit: el rellevant no és l'excarceració en si, sinó si s'integra en una seqüència sostinguda de concessions o si queda com a gest aïllat.
La premissa estratègica que sembla subjacent —i que convé formular amb cautela— és la següent: Washington difícilment pot tolerar simultàniament un buit de poder a Caracas i una normalització plena d'un chavisme autònom. L'objectiu operatiu probable se situaria entre tots dos extrems: no tant "derrocar" el sistema com condicionar-ne la supervivència, reduint opcions fins a fer que la cooperació sota termes estatunidencs sigui, per al nucli dirigent, l'alternativa menys costosa davant l'asfíxia gradual. En política exterior, quan predomina la lògica de poder sobre la moral, sol preferir-se un adversari afeblit i negociable a una transició abrupta amb multiplicitat de centres de poder i risc de desordre. Això no exclou escenaris de fractura, però suggereix que el disseny, si existeix, tendiria a controlar ritmes i costos.
En aquesta mateixa lògica convé tractar amb escepticisme l'escenari d'ocupació militar sostinguda. Una intervenció prolongada exigeix un llindar alt de cost polític intern, i aquest llindar avui no sembla fàcilment assumible per als Estats Units. Trump, a més, opera predominantment amb racionalitat electoral: una ocupació seria pressupostàriament onerosa, políticament corrosiva i difícil de sostenir davant la seva base. Això no exclou violència selectiva, accions extraterritorials o coerció indirecta; però sí que redueix la probabilitat d'un desplegament prolongat de control territorial. En el marc Trump, la mediació només resulta funcional si consolida una victòria narrativa; les fórmules que dilueixen el "trofeu" substituint captura per acord tendeixen a interpretar-se com a debilitat. Dit d'una altra manera: si hi ha negociació, és més probable que es reservi per al "després" que per al gest que produeix la foto.
Si es descarta la guerra convencional, l'alternativa més veraç és una guerra de setge. No un setge només contra el chavisme, sinó contra l'ecosistema que el fa viable: xarxes financeres, intermediació política, assessorament, cobertes jurídiques, operadors logístics i reputacionals. L'objectiu no seria derrotar l'adversari al camp, sinó elevar el cost del seu funcionament extern fins a tornar-lo inviable sense acords. Fabricar una atmosfera en què acostar-se al govern comporti riscos jurídics, financers i de reputació tan alts que els actors externs es retirin. Convertir el chavisme en un actiu tòxic. En aquest procés no només importen els funcionaris, sinó els "ponts": advocats, consultors, intermediaris empresarials, operadors financers, lobbistes, tècnics i suposats mediadors. La lògica seria incremental: si no es canvia el poder per substitució, es canvien les seves condicions de supervivència per aïllament.
Elevar el cost del seu funcionament extern fins a fer-lo inviable sense acords. Fabricar una atmosfera en què acostar-se al govern comporti riscos tan alts que els actors externs es retirin. Convertir el chavisme en un actiu tòxic
En aquest punt, la mediació prèvia —si va existir— resulta rellevant com a indici de seqüències possibles. Una fórmula auspiciada pel Vaticà, en cas d'haver-se explorat, suggeriria que es va considerar una sortida ordenada capaç de generar garanties i evitar descomposició. Quan una mediació fracassa, no necessàriament desapareix: pot reaparèixer com a eina de gestió del dany i de producció d'acords post-xoc. L'Església rarament substitueix el gest de força; sol operar millor legitimant el després. I precisament per això, en clau Trump, el Vaticà té límits: la seva mediació tendeix a diluir el trofeu i a transformar el cop en transició administrada. Pot servir per estabilitzar; difícilment per substituir el gest
A partir d'aquí apareix una variable que a Europa se subestima i a Washington s'avalua amb més fredor: el vector espanyol. Espanya ha estat històricament un node de trànsit, intermediació, legitimació política i facilitació empresarial a Amèrica Llatina. No sempre per una política d'Estat coherent, sinó per la convergència d'interessos, xarxes personals, portes giratòries, afinitats ideològiques i oportunitats econòmiques. En un escenari de setge, és plausible que Washington identifiqui punts europeus d'intermediació com a “zones de vulnerabilitat” i, per tant, com a objectius secundaris. La formulació prudent aquí no és que Espanya “no sigui neutral”, sinó que Espanya podria no ser percebuda com a neutral en determinats àmbits operatius
En termes operatius, això suggereix la possibilitat d'un capítol europeu del setge amb impacte significatiu a Espanya. La pressió sobre l'entorn chavista no es limitaria a actors veneçolans o a operadors globals: podria estendre's cap a perfils espanyols —polítics, empresaris, advocats, consultors, assessors, intermediaris— que hagin prestat suport, representació o assistència, fins i tot si aquesta assistència es va presentar com a normalització diplomàtica, intermediació humanitària, serveis professionals o gestió empresarial. La raó és estructural: la intermediació privada deixa empremtes documentals, contractuals i financeres, i en contextos d'extraterritorialitat aquests rastres poden adquirir valor operatiu. Quan Washington decideix tancar canals alternatius, tendeix a prioritzar els llocs on la intermediació va circular per estructures privades i va combinar legitimació política amb utilitat econòmica. En aquesta lògica, els eufemismes no protegeixen: poden agreujar el risc si suggereixen simulació
L'administració Trump disposa, a més, d'un conjunt d'eines legals que amplien el perímetre de perseguibilitat. El Tresor pot sancionar individus i estructures; l'extraterritorialitat financera permet actuar davant qualsevol nexe amb el dòlar o amb el sistema bancari nord-americà; els marcs de prevenció de blanqueig faciliten bloquejos i extensions d'imputació; els instruments de corrupció transnacional permeten perseguir comissions, contractes i consultories; i la doctrina de facilitació possibilita construir un perímetre penal o sancionador al voltant d'actors que no són chavistes, però han contribuït materialment a la seva capacitat d'operar. La utilitat d'aquesta caixa d'eines no és només punitiva: és dissuasiva.
La hipòtesi més versemblant no és que es busqui la desaparició del chavisme, sinó la seva dependència: un sistema afeblit i negociable pot ser gestionable; un buit de poder és invitació al caos
A Espanya, l'efecte probable seria immediat: risc reputacional i jurídic. Qui durant anys va operar en terrenys grisos quedaria exposat a un risc que deixa de ser polític per convertir-se en penal i financer. A Europa, la intermediació es debat; als Estats Units, s'investiga. No caldria una ofensiva massiva: n'hi hauria prou amb la credibilitat de l'amenaça. La mera activació de sancions o investigacions contra perfils espanyols pot paralitzar bancs, empreses, despatxos i estructures dependents del mercat nord-americà. La pressió no hauria de ser visible; n'hi hauria prou que fos veraç. I la por sol treballar abans que els tribunals
La dissuasió, en aquests escenaris, no persegueix justícia en sentit clàssic: persegueix soledat. Busca que el chavisme es quedi sense ponts, intermediaris, legitimadors, bancs col·laboradors i operadors disposats. En aquesta soledat, cooperar deixa de ser opció i passa a ser necessitat. La hipòtesi més versemblant no és que es busqui la desaparició del chavisme, sinó la seva dependència: un sistema debilitat i negociable pot ser gestionable; un buit de poder és invitació al caos. I el caos veneçolà no és només veneçolà: és migratori, energètic, de seguretat hemisfèrica i de competència geopolítica. Es busca ordre, però un ordre subordinat. I per construir-lo es preferirà una refundació controlada a una ruptura espontània.
El que s'obrirà, per tant, és una negociació sota pressió: el chavisme haurà de triar entre sacrificis interns —lliurar peces, acceptar depuracions, permetre fórmules noves— o aïllament i asfíxia. Si el procés avança, és probable que es combinin culpables necessaris (per satisfer narratives) amb perdons selectius (per garantir continuïtat). Tota reforma induïda necessita bocs expiatoris i salconduïts.
En el món que ve, els sistemes polítics no cauran sempre per força militar. De vegades cauran perquè es queden sols, perquè ningú es pot permetre donar-los suport, perquè qualsevol mà estesa es converteix en risc: sanció, bloqueig, imputació o condemna. Aquesta sembla ser la lògica que podria activar-se després del que ha passat a Veneçuela: no per conquerir Caracas, sinó per impedir que Caracas tingui un futur viable fora d'un marc imposat; no necessàriament per destruir el chavisme, sinó per convertir-lo en model dependent. Guerra sense tancs, però amb tribunals; sense ocupació, però amb sancions; sense marines, però amb llistes, imputacions, extradicions i risc bancari. I aquesta reconfiguració, a Europa, es podria jugar especialment a Espanya. Si es busca asfixiar el chavisme, té sentit començar per on s'estimi que existeix oxigen. I molts descobriran que la veritable guerra no era només a Caracas, sinó als despatxos, als bancs, als passadissos de la política europea i a la fragilitat dels qui van creure que els ponts —i els rèdits de la seva construcció— no tenen conseqüències quan passen a ser objectiu.