La primera vegada que vaig arribar a l’illa de Koufonisia, em varen adoptar dues gates a les quals vaig batejar —sempre amb el seu permís— com a Puig i Demont, respectivament. D’imprevist, quan vaig tornar-hi dos anys més tard, les dues gates van aparèixer com si hagués sigut ahir l’última vegada que vàrem compartir una llauna de tonyina asseguts davant d'un fantàstic horitzó presidit per l’illa de Keros. Aquest cop, el tercer en un període de cinc anys, la Puig i la Demont no han aparegut i em temo que ja són membres d’un merescut paradís destinat als gats i les gates gregues. A Koufonisia, els felins viuen lliures i són alimentats per una població que té cura dels animals deixant-los restes de menjar a les vores dels camins. Malauradament, aquesta llibertat té el preu de la fugacitat. Viu de pressa, mort jove i deixa un bonic cadàver, diu un refrany dedicat a les glòries difuntes en la millor de les joventuts. Desconec si a Passolini, l’autor del poemari La meglio gioventù, li agradaven els animals, però va escriure un famós vers que deia "pobre com un gat del Coliseu". A Koufonisia els gats i les gates són pobres i moren en plena efervescència vital, quan encara els resten sis vides per malbaratar.
A diferència dels felins de l’illa, els gats i les gates polítiques peninsulars tenen més de set vides. Una virtut de la qual no s’escapen aquells que varen sorgir d’un bluf com el 15M, moviment que va servir més per nodrir nostàlgies que per consolidar memòria. Deu anys més tard, la nova política brollada del 15M s’ha fet vella i pateix dels mateixos mals que la política que ells tant detestaven i que varen prometre esborrar del mapa si un dia arribaven a governar. La condició humana no té cap misteri: un cop toques el poder, et converteixes en un ionqui de la poltrona.
Una de les patums que exemplifica aquesta poltronització de la nova política és Ada Colau, animal polític —en el bon sentit de la paraula— que ha fet de l’ambició amagada sota la falsa modèstia la cuirassa perfecte per sobreviure a tots els naufragis possibles. Els seus vuit anys com a batllessa de Barcelona van ser una contradicció constant. Va entrar per solucionar el tema de l’habitatge i en va sortir amb un rècord de desnonaments. Va entrar per esborrar les indecoroses maneres de la vella política i es va mantenir al càrrec emprant informes falsos contra candidats opositors i pactant amb l'oligarquia que tant detestava. Va entrar per reconduir un transatlàntic i es va convertir en la capitana Schettino, abandonant el vaixell sotsobrat. Davant les crítiques, l’alcaldessa sempre feia servir el comodí "em critiquen perquè soc dona".
Ada Colau va ser la millor alcaldessa que ha tingut mai Barcelona. Pregunteu-li-ho a ella. Aquesta broma l’he copiada a Don Rickles, el més gran còmic del gènere del roast i a qui als EUA coneixien amb el sobrenom de Mr. Warmth (Senyor Simpatia) perquè és el més alt representant de l’humor de l’insult. Aquesta broma, "és el millor actor viu, pregunteu-l'hi a ell", l'hi va fer a Robert De Niro i aquest va esclatar a riure.
Colau va entrar a l'Ajuntament de Barcelona per solucionar el tema de l’habitatge i en va sortir amb un rècord de desnonaments
Ada Colau té un gran concepte de si mateixa i del seu pas per l’alcaldia de Barcelona. Així ho deixa palès en qualsevol mitjà que li posen a disposició, entrevistes secundades per uns hooligans, els anomenats colauers, que esnifen pol·len per les illes verdes de la ciutat amb la mateixa actitud que els gats de Koufonisia quan busquen un mos per omplir l’estómac. Amb tanta manca d’autocrítica sorprèn que, des que va deixar el ceptre de batllessa, no hagi rebut centenars d’ofertes laborals d’un empresariat sempre atent a fitxar talent. Ans al contrari, des que va deixar el consistori i el seu càrrec de regidora, Colau ha tractat de tornar a la palestra participant en activitats que no varen reeixir com ella volia. La seva participació en l’anomenada flotilla no va tenir la repercussió popular que ella cercava, i d’oca a oca, tiro perquè em toca, sembla que ara ha trobat, amb l’anomenat cas Maricarmen, la casella que li permetrà tornar a la política en majúscules, la del Km 0, la del Congrés dels Diputats, encapçalant una llista electoral de l’esquerra a l’esquerra de l’esquerra del PSOE, que, amb el nom de Frente Amplio, es tracta d’un sofregit de formacions a la deriva. I no és que Barcelona o Catalunya hagin quedat petites per a una bèstia política com ella —que potser si—, però a Espanya parteix amb l’avantatge que encara no la coneixen com nosaltres. Aquí també tenim les nostres Maricarmen, o Maria Mercè, o Maria del Remei, però ja se sap que si les coses no passen a Madrid no existeixen per a TVE, La Sexta, Cuatro, Telecinco, Antena 3, els informatius de les plataformes i, intueixo, La Séptima, i Colau encara és a temps d’enganxar-se a l’últim tren de la política encarnada en l’àngel de la guarda dels desnonats ibèrics.
Ada Colau, una de les representants més significants de la nova política nascuda amb el 15M, té més vides polítiques que un gat i, curiosament, tota la gent que formava part de la seva guàrdia de corps al consistori ha quedat més cremada que la moto d’un hippie. Tota menys ella, una política de raça que, com els polítics de raça, sap ballar i guardar la roba a temps, malgrat haver deixat una Barcelona desorientada, trista i amb l’amor propi per terra. I és que n’hi ha que neixen estrellats. I d’altres, que sempre cauen drets.