Aquest passat cap de setmana, la secta piulaire de la tribu va sofrir un atac d’angoixa a causa del possible tancament sobtat de Twitter. La nostra és una època que viu el col·lapse d’una forma prou curiosa —a saber, desitjant i anticipant l’ocàs amb un frenètic masoquisme— i la hipotètica mort (o hibernació) de la nova joguina de l’adorat Elon Musk s’omplí de comiats lacrimals i panegírics xarons, ideals per certificar que Twitter és i continuarà essent primordialment una meravellosa fàbrica d’entreteniment banal. De fet, la majoria de piulades que especulaven la fi d’aquesta aplicació (ningú cregué estrany que un empresari es gastés milers de milions de dòlars per comprar una andròmina... i xapar-la a continuació) s’assemblaven a aquelles frases lapidàries que hom pretén escopir abans de palmar i que acaben convertides més aviat en bijuteria moral d’autoajuda.

Twitter no ha mort, però la frisança plaent per celebrar-ne el funeral parla molt i molt d’una civilització que malda histèricament per l’apocalipsi. Això d’anticipar la fi de la humanitat és una dèria prou curiosa del present; ho mostra la narrativa televisiva nord-americana, que va renéixer de l’autocomplaença amb Lost (2004-2010) i encara avui ens inunda amb més d’una sèrie apocalíptica per any. La petita mort de Twitter ensenya que la preparació per la fi dels temps té molt més interès que l’ocàs mateix i parla molt més de la nostra morbositat pel comiat del món que no pas d’un patapam ben proper. Els habitants del món tingueren en el canvi de Mil·lenni o en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial (una esbatussada inaudita en la història de la humanitat) avisos de col·lapse molt més seriosos.

No és que el món s’acabi, sinó que ens sentim profundament cansats d’una història que s’entesta a repetir-se i de la qual intentem guarir-nos a base de l’escalf immediat de likes i repiulades

Això nostre no passa de la morbositat decadent d’una societat que va oblidant els privilegis de l’antiga classe mitjana i que plora el glamur del poder dels estats vuitcentistes. No és que el món s’acabi, sinó que ens sentim profundament cansats d’una història que s’entesta a repetir-se i de la qual intentem guarir-nos a base de l’escalf immediat de likes i repiulades. Diria que Elon Musk ha entès que tot això va d’espectacle i ha tingut la genialitat de convertir l’evolució de la seva nova empresa en part del circ. Cal ser molt ingenu (o ruc) per pensar que l’estratègia comercial/empresarial del magnat ianqui es basi en les seves pròpies i erràtiques piulades. Contràriament, diria que Musk està divertint-se mentre posa la banalitat de la majoria de nosaltres davant del mirall. És normal, doncs, que en el moment de treure’ns la joguina es pixi de riure veient les nostres últimes piulades.

A mi m’agrada imaginar-me la fi del món com una cosa molt menys heroica del que s’acostuma a barrinar. Quan les coses s’acabin de debò, el capvespre dels déus ens agafarà amb els pixats al ventre i en les situacions menys heroiques que puguem imaginar. I lluny de dir una frase pel record abans que tot es faci fosc, diria la nostra darrera voluntat s’assemblarà bastant a les piulades del fals comiat de Twitter: un petarró sense més transcendència. En això, els humans també ens sentirem decebuts de nosaltres mateixos: havíem somiat una fi pròpia de titans, i la cosa no passarà d’un petit “ai”, d’un “passa’m la sal” o d’un “a quina hora comença el Crims?”. L’únic canvi real és que ja no hi haurà ningú per enregistrar-les.