Espanya es prepara per a les eleccions generals del 29 de novembre entre promeses, vetos creuats i coalicions de difícil encaix. Però quines solucions reals ofereixen els partits als problemes dels ciutadans? Quines són viables? I, sobretot, queda algú que entengui que la política consisteix a servir i no a servir-se?
Hi ha quelcom profundament descoratjador en escoltar els nostres dirigents polítics quan es tenen fills, responsabilitats, factures a pagar i prou experiència per distingir les promeses de les realitats. No perquè hàgim perdut la confiança en la política, sinó precisament perquè sabem quant necessitem que funcioni.
A poc més d'un mes de les eleccions generals, els partits tornen a demanar-nos el vot. I crec que hauríem de començar per fer-los preguntes bastant senzilles: quins problemes pensen resoldre?, com ho faran?, quant costarà?, quins suports necessiten? I, especialment, què han fet fins ara per merèixer la nostra confiança?
El PSOE de Pedro Sánchez torna a presentar-se com a garantia dels drets socials davant la dreta. Pot reivindicar pujades del salari mínim, la revalorització de les pensions i determinades reformes laborals. Però també ha de respondre pels problemes que persisteixen després d'anys de govern. L'habitatge continua sent inaccessible per a massa joves i famílies, i els serveis públics presenten deficiències que no desapareixen per anunciar-los com a prioritaris. Protegir les pensions és imprescindible; explicar com finançar-les de manera sostenible, també. I aprovar decrets sense garantir la seva convalidació parlamentària pot servir per construir un relat electoral, però difícilment ofereix seguretat als ciutadans.
El PP de Feijóo promet estabilitat institucional, menys impostos, seguretat jurídica i més habitatge. Són objectius legítims, alguns perfectament raonables. No obstant això, construir centenars de milers d'habitatges exigeix sòl, finançament, treballadors i coordinació amb comunitats autònomes i ajuntaments. Reduir impostos obliga a explicar com se sostindran els serveis públics. I hi ha una qüestió inevitable: què estaria disposat a negociar amb Vox per arribar a la Moncloa?
Perquè Vox ofereix respostes contundents a problemes reals, com la inseguretat, la immigració irregular o les dificultats econòmiques. Però una cosa és identificar preocupacions ciutadanes i una altra resoldre-les dins de l'ordenament jurídic. Les expulsions requereixen garanties legals; determinades reformes territorials exigirien modificar la Constitució; i prometre simultàniament menys impostos i millors prestacions demana uns comptes que quadrin. La contundència d'un discurs no garanteix la seva viabilitat.
A l'esquerra del PSOE trobem una altra paradoxa. El Front Ampli, amb Ada Colau i les organitzacions vinculades a Sumar, Izquierda Unida i Más Madrid, defensa la cooperació, la solidaritat i els drets socials, però no ha aconseguit entendre's amb Podemos per concórrer conjuntament en bona part d'Espanya. Irene Montero manté el seu projecte electoral diferenciat. Ambdues opcions defensen polítiques socials amb importants coincidències, encara que també diferències d'estratègia i organització. Com explicar als ciutadans que els qui volen governar mitjançant acords són incapaços d'aconseguir-los entre ells? I, sobretot, quant pesen les discrepàncies polítiques i quant els lideratges i les posicions a les llistes?
Catalunya ofereix un retrat especialment interessant d'aquestes contradiccions. El PSC aposta per la continuïtat socialista i l'estabilitat institucional, però ha d'explicar com millorarà efectivament el finançament, l'habitatge i els serveis públics. ERC, amb Gabriel Rufián, combina la seva reivindicació nacional amb una agenda progressista i un enteniment electoral amb Podemos. Junts, amb Míriam Nogueras, reivindica la seva capacitat negociadora i la defensa dels interessos catalans, encara que també ha de demostrar quins resultats concrets produeix aquesta influència. Els Comuns defensen més intervenció pública i poden ser avaluats per la seva experiència de gestió. El PP i Vox plantegen alternatives a l'independentisme amb diferències importants sobre el model territorial i les polítiques econòmiques. La CUP, per la seva banda, ha decidit no presentar-se, com Orriols.
A Catalunya, com a la resta d'Espanya, hauríem de deixar de mesurar l'eficàcia política per la contundència de les declaracions. No es tracta de qui proclama defensar millor els ciutadans, sinó de qui aconsegueix millorar efectivament les seves condicions de vida.
L'aritmètica parlamentària tampoc admet massa fantasies. El PP podria necessitar Vox. El PSOE necessitaria probablement les forces d'esquerra i diferents partits territorials. ERC, Junts, PNB, EH Bildu i altres formacions podrien resultar decisives, encara que els seus projectes no sempre siguin compatibles. Governar exigeix negociar, i negociar significa acceptar que ningú podrà aplicar íntegrament el seu programa.
Espanya no necessita més salvadors, sinó representants capaços d'administrar la cosa pública amb responsabilitat i respecte. Necessita acords duradors sobre habitatge, educació, sanitat, pensions i desenvolupament econòmic
Per què no explicar abans de les eleccions quines mesures són irrenunciables, quines es poden pactar i quines requereixen reformes legals o majories que difícilment existiran? Per què no presentar compromisos verificables en habitatge, sanitat, educació i finançament públic? Per què continuem tolerant que es prometi allò que se sap impossible?
Però hi ha una cosa que em preocupa fins i tot més que la falta de realisme de determinades propostes: l'absència de cultura democràtica.
Hem normalitzat que els dirigents s'insultin, que desacreditin periodistes per preguntar, que converteixin l'adversari en enemic i que utilitzin les institucions com a escenari de les seves disputes. La presumpció d'innocència sembla dependre del partit de l'investigat. La corrupció escandalitza més o menys segons qui la protagonitzi. I reconèixer un error s'interpreta com una debilitat en lloc de com una mostra d'honestedat.
Com a mare, trobo especialment preocupant aquesta contradicció. Demanem als nostres fills que respectin les normes, que no insultin, que dialoguin, que reconeguin les seves equivocacions i que aprenguin a conviure amb els qui pensen diferent. Després encenen la televisió i contemplen representants públics comportant-se d'una manera que difícilment acceptaríem en una classe de primària.
De debò que aquest és l'exemple que volem oferir-los?
Em pregunto si queda algú en política que sigui respectuós, competent, honest, coherent i que hagi arribat per servir. Segurament sí. Hi ha representants de diferents sensibilitats que treballen amb discreció, escolten i busquen solucions. Però fan bastant menys soroll que els qui converteixen cada intervenció en una baralla.
Tampoc hauríem de buscar dirigents perfectes. El raonable és exigir-los integritat, preparació, capacitat de gestió i disposició a retre comptes. Una persona pot tenir bones intencions i ser incapaç d'administrar. Pot defensar idees contràries a les nostres i demostrar una honestedat exemplar. L'afinitat ideològica no garanteix la decència, així com la discrepància no converteix ningú en enemic.
M'agradaria sentir un candidat reconeixent que no té solucions immediates per a tot. Que expliqués quant costen les seves propostes, quines competències necessita i amb qui pensa acordar-les. Que admetés els encerts aliens i els errors propis. Que no prometés reduir tots els impostos, augmentar totes les prestacions i resoldre tots els problemes al mateix temps.
No em semblaria un candidat feble. Em semblaria una persona sensata.
Espanya no necessita més salvadors, sinó representants capaços d'administrar la cosa pública amb responsabilitat i respecte. Necessita acords duradors sobre habitatge, educació, sanitat, pensions i desenvolupament econòmic. I necessita recuperar una idea elemental: les institucions pertanyen als ciutadans, no als partits.
El 29 de novembre tornarem a triar. Potser no trobem una candidatura amb la qual coincidim plenament, però podem exigir que ens tractin com a adults, amb informació, propostes viables i compromisos comprovables. La política no hauria de ser un mitjà per aconseguir privilegis, col·locar amics o garantir carreres personals. És una responsabilitat temporal que s'assumeix en nom de tots.
I qui no comprengui la diferència entre servir i servir-se difícilment hauria de demanar-nos que dipositem a les seves mans el nostre futur.