Des de fa uns anys Barcelona manté una política activa de cara a impulsar els noms de carrer dedicats a dones, una feminització del nomenclàtor que té com a propòsit reduir la gran diferència actual entre carrers dedicats a homes i els dedicats a les dones. En aquest context, el juliol del 2024 l'Ajuntament va anunciar diverses novetats en els noms dels carrers, com ara la intenció de dedicar espais a l'activista antifeixista Neus Català, la cantant d'òpera Concepció Callao i la periodista Montserrat Minobis, entre d'altres. Amb tot, aquests canvis no s'apliquen immediatament un cop aprovats sinó que depenent dels casos poden trigar fins i tot anys en fer-se realitat, en especial si es tracta d'espais en construcció.
És en aquest marc que un dels vials anunciats fa més de dos anys ha començat ara a prendre forma, ja que es tracta d'un passatge de nova urbanització en el context d'un edifici en construcció. En concret es tracta del passatge de Pilar Santiago, un nou pas per a vianants que unirà l'avinguda Meridiana amb el carrer de Concepción Arenal, al barri de la Sagrera (districte de Sant Andreu). El nou passatge permetrà unir els dos carrers i connectar amb l'antic Canòdrom a través d'un nou edifici en construcció en el que durant dècades ha estat un solar ocupat per un pàrquing privat. El cas és que, amb l'avançament de l'edificació, ja lluu la nova placa, tot i que el passatge, en trobar-se en una zona en obres, encara no és accessible.
Qui va ser Pilar Santiago?
Pilar Santiago (Barruelo de Santullán, Palència, 1914 - Barcelona, 1998), establerta a Sant Andreu de Palomar des de petita, va ser mestra i militant de l'UGT i el Bloc Obrer i Camperol, que després es convertiria en el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Durant la Segona República va participar activament en la vida política i feminista, impulsant el Secretariat Femení del POUM i col·laborant en publicacions com Emancipación i La Batalla. Arran dels fets de maig del 1937, el POUM va ser perseguit, i el marit de Santiago, Joan Hervàs, va ser assassinat el 1938, mentre que ella mateixa va ser detinguda i empresonada, tot i que posteriorment aconseguí la llibertat gràcies a influències familiars.
Exiliada a França i després a Mèxic, inicià una nova etapa vital. Allà es casà amb el metge Rafael Trueta i desenvolupà una carrera acadèmica i docent, formant-se en biblioteconomia, arxivística i història. Va treballar en escoles prestigioses mentre formava una família. Després de quedar vídua per segona vegada, continuà vinculada a l’ensenyament fins a la jubilació. En els darrers anys, mantingué el compromís amb la memòria històrica, participant en l’associació Les Dones del 1936 i col·laborant en projectes culturals. La seva vida reflecteix compromís polític, exili i dedicació educativa, raó per la qual ara Barcelona li dedica un carrer.