El Pol Serena és un de tants joves, d’entre centenars de milers de persones, que van mobilitzar-se contra la sentència als presos de l’1 d’octubre. Era un 29 de febrer de 2019, convocatòria de vaga general de la Intersindical. Fins aquí tot entra dins la normalitat. O no.

De sobte, el 21 de juny del mateix any, una unitat de la policia catalana va entrar a casa seva (dels pares) sense previ avís. El van detenir i se’l van endur a comissaria. L’endemà el van deixar anar. Un tràngol que no era menor. Però si hagués quedat en aquella visita intempestiva i el posterior pas per dependències policials, encara rai. D’aquell atestat se n’ha derivat ara una petició fiscal de vuit anys de presó i un judici imminent. Vuit anys! Quatre per desordres públics i quatre més per un clàssic, el genèric atemptat a l’autoritat.

És difícil de digerir i d’entendre que el mateix govern que cridava a mobilitzar-se, que empenyia amb un lacònic "apreteu", fos ni més ni menys que el mateix del qual penja la policia que va dur a terme la investigació policial que va fer que el Pol fos detingut i que ara hagi d’afrontar una petició fiscal de vuit anys de presó. Perquè en aquest supòsit no estem només davant una policia judicial, estem davant una investigació que duen a terme d’ofici des del mateix cos policial. I que conclou ara amb un judici que amenaça el futur d’un jove a la flor de la vida que es va voler manifestar per protestar davant una clamorosa injustícia.

Tot el que fa referència a l'ordre públic i al seu manteniment és complex de gestionar quan el sentit d'estat és feble o quan la influència d'una tradició llibertària amara part del país

Se li gira feina al conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena. Probablement res que no sabés el dia que va acceptar fer-se càrrec de l’ordre públic del país. Perquè val a recordar que les competències d’ordre públic estan transferides i les exerceix sobiranament, en el marc competencial autonòmic, la Policia de Catalunya, la mateixa que l’1 d’octubre va tenir una actitud que frega l’exemplaritat pel que fa al manteniment de l’ordre públic i a preservar la convivència. Tota comparació és odiosa. Però entre allò que vam veure fer als cossos i forces de seguretat de l’Estat i els Mossos d’Esquadra, si més no aquell dia, hi ha un abisme.

És obvi que l’ordre públic és un dels àmbits de sobirania i competència de qualsevol estat. I que les competències s’han d’exercir. Tant si són plaents com molestes o incòmodes. De fet, un dels motius peregrins que es va esgrimir per renunciar a la batalla de la recaptació de tributs en el marc autonòmic va ser precisament que aquesta era una gestió impopular. I així estem. D’aquí l’absurd, entre d’altres, de plantejar renunciar a les competències d’ordre públic per retornar-les als cossos i forces de seguretat de l’Estat. Per estalviar-nos, per exemple, imatges com la dels antiavalots intervenint en un desnonament d’una àvia sense recursos. Si el recurs, davant tot allò que ens incomoda, és amagar el cap sota l’ala i que facin la feina bruta d’altres, no només fem deixadesa de responsabilitats, assumim la nostra nul·la voluntat d’entomar els problemes i el seu cost. La presa de decisions, quan no es tracta de repartir gominoles, sempre és complexa i té unes conseqüències. Per això és determinant, també ho seria en una República Catalana, com s’exerceix el poder, com es legisla i quin tipus de país es vol.

Tot el que fa referència a l'ordre públic i al seu manteniment és complex de gestionar quan el sentit d'estat és feble o quan la influència d'una tradició llibertària amara part del país. No és pas casualitat que a Barcelona se la conegués com la Rosa de foc.

Elena és un tipus sensat, experimentat i sabedor de les dificultats. Té davant un camp de mines. I ho sap. Tot i que saber-ho no significa fer més planer un camí que s’erigeix tortuós. No deu ser pas senzill quan tots els que l’han precedit no se n’han sortit.

Ni serà fàcil, ni acontentarà tothom. Seria suficient que tothom estigués moderadament insatisfet. Elena haurà de corregir els excessos de la Brimo, avaluar els comandaments, els protocols i actuar davant d'aquells que amb un excés de zel —en el millor dels casos— han fet que un jove com el Pol ara tingui per davant una amenaça de presó tan exagerada com inversemblant. L'equilibri no és fàcil. Però valdria més un culpable al carrer que un innocent a la presó.