És compatible preservar un espai d'interès natural protegit per la Unió Europea i aspirar que Catalunya tingui un hub aeroportuari? La resposta és que sí, sens dubte. Res no fa pensar el contrari, per molt que ens ho facin creure.
Era imprescindible respondre al projecte presentat per Aena i abraçat a ulls clucs per una part del Govern de Catalunya? També.
Però igual d'imprescindible és definir una proposta que avui brilla per la seva absència. El projecte d'Aena no té res a veure amb la voluntat de convertir Barcelona en el hub de la Mediterrània. Si avui el Prat no és aquest hub, és la conseqüència directa de la nul·la voluntat política d’Aena i del govern espanyol. No pas per l’actual dimensió del Prat, que per nombre de vols i passatgers fa anys que és un monstre a la Mediterrània.
El projecte d'ampliació és el projecte d'Aena que al vicepresident (anés o no per lliure) li van encolomar ―no és gens clar que la resta de consellers de Junts comparteixin aquest projecte― perquè el van veure venir de lluny. Com a la patronal catalana. Massa gana de quedar bé, massa gana d’exhibir un triomf.
Aquest és sobretot un projecte urbanístic i de volum. Més vols, més viatgers, com per doblar els de Mallorca. Primera veritat.
No hi ha hagut cap debat sobre què necessita el país, quin tipus de turisme, quina mena d'economia, quins equilibris territorials
Ni un sol estudi sobre com optimitzar l'actual pista llarga, infrautilitzada; tot es fonamenta en allargar la pista curta i traslladar la Ricarda, evidenciant una sensibilitat mediambiental del segle XIX. Cap mena d'estudi, per exemple, de viabilitat sobre l'aeroport de Reus, que té els avantatges geogràfics que no té el Prat, emparedat entre urbanitzacions i el mar. Cap mena d'estudi d'insonorització, cap compromís en ferm de cap mena que no fos allargar la pista curta i promocions immobiliàries. Promeses i els comptes del Gran Capità. Una segona veritat: més cases, més pisos, més a prop de la costa.
Cap debat sobre què necessita el país, quin tipus de turisme, quina mena d'economia, quins equilibris territorials. Els grans del cava van apostar per la quantitat en lloc de la qualitat i ara són en mans alemanyes i americanes. I la marca Cava devaluada a Europa.
El vicepresident va córrer audaç a mossegar l'esquer, sense avaluar els costos, es va precipitar i va retornar a comprar els plans d'Aena, acrític i entusiasta, com si es tractés d'un trofeu. Un error de càlcul.
Anem a pams. És Aena qui sobtadament hi té un insòlit interès, just ara quan la pandèmia ha fet caure dràsticament el nombre de vols, avions i passatgers. No havíem sentit ni una sola declaració d'intencions abans de març del 2020, ni una, quan estàvem en el pic històric d'avions i passatgers. I en lloc d’aprofitar aquest interès i els pretesos 1.700 milions ―torna la lluvia de millones― per instar-los a parlar-ne, ens llancem en planxa amb el pretext que Aena tenia pressa, segons un hipotètic calendari acompanyat d'una justificació tan arbitrària com xantatgista? De veritat? De sobte era allò de lo toma o lo deja. Si de debò era tan imprescindible, no han trigat gaire a desdir-se’n els d’Aena, acompanyat d’un sorollós cop de porta.
Tercera veritat. Tampoc podem ser els del no a tot, temptació en què és fàcil caure. Recordem el famós conflicte de l'autovia de Leitzaran. Hi havia el projecte institucional, el no ecologista dràstic a l'autovia i l'alternativa Lurraldea, una proposta que validava una autovia, però amb un canvi de recorregut infinitament més respectuós amb l'entorn. Avui, des de Dos Hermanas a Irurtzun, nord de Navarra, fins a Guipúscoa, hi ha una fantàstica autovia amb un recorregut tan bell com pràctic. Ni es tracta de córrer posseïts davant promeses interessades ni de dormir el son del just parapetats rere la pancarta. Propostes, debat i solucions abans de trinxar-ho tot.