Quan som davant una ofensiva per terra, mar i aire de l’Estat contra tota forma de dissidència a Catalunya, no podem anar fent el mec. A la cacera de bruixes que ha emprès l’Estat, decapitant les organitzacions polítiques que van impulsar l’1-O i empresonant els seus líders, hi estem contribuint des de les files d’un determinat independentisme efervescent que es radicalitza cada dia més, no contra l’Estat sinó contra la resta del moviment independentista i la seva transversalitat. L’eclosió d’aquest independentisme trabucaire —i en bona mesura essencialista— no és nova, ja va eclosionar quan Pasqual Maragall va accedir a la Presidència de la Generalitat. Just quan tenim la imperiosa necessitat d’eixamplar espais i seguir sumant, reapareix una pulsió de suma zero, de pocs i purs, dels que contraposen la seva pretesa valentia a la covardia d’altri. I inevitablement —a riu fangós, guany d’anguila—, és quan les aigües són tèrboles que apareixen els messies a predicar la seva autenticitat a recer de l’embat de l’Estat. És a dir, a recer d’una operació de càstig i venjança molt focalitzada, a recer de la campanya criminal dels aparells de l’Estat i la formidable aliança conservadora disposada a arrasar l’independentisme que se li ha enfrontat i que, per primer cop, els va fer tremolar entre l’1 i el 3 d’octubre.

L’1 d’octubre és el fruit de la conjura de les institucions i la ciutadania. Una, sense l’altra, no se n’hauria sortit. I viceversa. La direcció política del moviment és la que se n’ha endut la pitjor part, de llarg. Senzillament perquè en va assumir el protagonisme principal, la logística i l’impuls. I el país va respondre, com mai fins ara, si més no la meitat del país. L’entrada de la Guàrdia Civil a Economia el 20 de setembre anava a escapçar la direcció política i logística de l’1-O, amb la detenció (entre d’altres) de Lluís Salvadó i Josep Maria Jové, dos patriotes de pedra picada, de l’equip més proper a Oriol Junqueras, l’home designat per Puigdemont, en seu parlamentària, com a responsable principal del referèndum. La Guàrdia Civil sabia on colpejava. Aquelles detencions i la reacció immediata de la ciutadania, com un sol home, lluny d’intimidar la voluntat de votar, van esperonar la mobilització i van fer que nous actors polítics i socials, no estrictament independentistes, se sumessin a una onada democràtica que exigia votar. A partir d’aquell moment ja superàvem la dicotomia indepes versus unionistes/espanyolistes per entrar en un escenari molt més confortable i imbatible: la defensa dels drets i llibertats davant un Estat autoritari i involucionista.

Just quan tenim la imperiosa necessitat d’eixamplar espais i seguir sumant, reapareix una pulsió de suma zero, de pocs i purs, dels que contraposen la seva pretesa valentia a la covardia d’altri

La participació dels Jordis en la concentració davant Economia, quarter general de Junqueras, els va posar en el punt de mira de l’Estat. Els Jordis no coincidien en tot, tenien aleshores serioses discrepàncies estratègiques, però mantenien la unitat d’acció per un objectiu superior. Els dos acabarien pagant molt car el seu compromís. Serien els propers detinguts i els primers empresonats, just després del desconcert que succeeix a la suspesa declaració d’independència del 10 d’octubre. Curiosament, Santi Vila va sentenciant alegrement que si s'haguessin convocat eleccions, no hi hauria presos. Per l’amor de Déu, dues setmanes feia ja que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart eren a la presó! No fa ni quatre dies que detenien a Palau el secretari de Difusió, Toni Molons, que també han acomiadat en aplicació del 155 els que ara manen a Govern. Avui, aquella unitat d’acció de l’ANC i Òmnium, trontolla; mentrestant la Guàrdia Civil entra a la seva seu. La convocatòria de la darrera manifestació, 11 de març, n’és una prova. Agustí Alcoberro, vicepresident de l’ANC, va fer una intervenció molt raonable. És obvi que Alcoberro —veterà militant independentista— és molt conscient que cal eixamplar, que és imprescindible recuperar la unitat i transversalitat del moviment independentista, que les batusses caïnites en plena ofensiva de l’Estat són letals. Però també és obvi que no tothom sembla compartir-ho. Només calia escoltar el parlament histriònic de qui el va precedir, més propi d’un akelarre que d’algú conscient que per avançar i guanyar un adversari tan poderós cal sumar sí o sí i no pas dividir el moviment. Veurem què passa en les properes eleccions a l’ANC, una entitat que ha estat clau en la mobilització ciutadana, que necessitem viva i transversal i no prenent partit (en el pitjor sentit del terme) i tampoc més nacionalista que nacional. I no obstant, la feina immensa de la militància de base de l’ANC és i ha estat extraordinària, com la d’Òmnium Cultural i les seves "lluites compartides", un gran encert estratègic.

Deia Julià de Jòdar, fa només uns dies: "Els partits independentistes han de crear un estat major de comunicació: no pot ser que veiem el desplegament d’un front mediàtic unionista tan compacte a tots els mitjans, i amb tots els comentaristes, sense moure un dit per contrarestar-lo". No sé si el que cal és un estat major però que ens cal recuperar la unitat d’acció, en tots els àmbits, és imprescindible. En el front mediàtic, per descomptat. Fa esgarrifar veure com som de volubles a filtracions de la Guàrdia Civil, a mitjans de comunicació, per destruir la reputació de les persones que més s’han significat en l’1 d’octubre. A més de voler-los exhibir com a caps de turc amb càstigs exemplars, avís a navegants, també els volen inhabilitar com a persones, escarni públic.  

El nou independentisme o aquelles persones que s’hi han apropat no ho fan perquè en veure una estelada plorin d’emoció, ho fan perquè la involució democràtica de l’Estat espanyol els resulta insuportable i volen viure en un país decent, net i on no es persegueixin les idees

El moviment independentista, ara ja republicà, no pot caure en mans de goril·les que es piquen el pit o perdre’s en purgues internes que ens dessagnen, més que no pas enfortir el moviment per preparar un nou embat amb l’Estat. O ser captius d’actituds que ens desconnecten de totes aquelles persones que se’ns van acostar a partir del 20 de setembre i que van viure el seu clímax i complicitat amb l’1 i el 3 d’octubre al nostre costat. És aquest nou gruix el que ens va permetre guanyar el 21 de desembre, gràcies sobretot a l’impuls del Baix Llobregat i el Barcelonès. I és aquest gruix de gent que tornarem a perdre si no som capaços d’oferir un projecte republicà, inclusiu i tangible. No només necessitem retenir aquests nous sectors socials, en necessitem més, força més per doblegar la formidable aliança conservadora. L’independentisme ha de ser l’abanderat de la defensa dels drets civils i polítics de tots, aquesta ha de ser la nostra bandera més que cap altra. Menys estelades i més democràcia. Ja hem malbaratat prou ocasions.

Quan anàvem a defensar la Carme Forcadell a les portes del Palau de Justícia del Tribunal Superior, no ho fèiem per la seva condició d’independentista. La Carme no estava imputada per ser independentista, sinó per defensar que en un Parlament democràtic s’ha de poder parlar de tot. Els independentistes ja els teníem tots al costat de la Carme o gairebé tots perquè sempre hi ha algun pota negra insatisfet pontificant des de la torre l’ivori del Twitter.

El nou independentisme o aquelles persones que s’hi han apropat no ho fan perquè en veure una estelada plorin d’emoció, ho fan perquè la involució democràtica de l’Estat espanyol els resulta insuportable i volen viure en un país decent, net i on no es persegueixin les idees. I aquesta també és una colossal victòria del moviment independentista, ha retratat la putrefacció de l’Estat, d’un Estat i d’un Govern en mans d’unes elits polítiques, econòmiques i funcionarials profundament corruptes i reaccionàries, hereves del franquisme i que no tenen cap més alternativa a M. Rajoy que el neofalangisme dels Ciudadanos de Rivera que tampoc té cap més ideari que un rabiós anticatalanisme i que no ofereix cap altra alternativa al conjunt dels ciutadans que passar per l’adreçador i cap altre futur als nostres que no sigui podrir-se a la presó o passar 25 anys a l’exili en el millor dels casos.