Al llarg de tota la seva trajectòria, tan cívica com política, Oriol Junqueras ha seguit un patró molt similar: cohesionar el país així com superar el país dual de tres dècades i aigües estantisses, una línia d’actuació que es va accentuar des del moment que va fer política municipal a Sant Vicenç dels Horts.
És l’únic lideratge que ha estat capaç de tombar el PSC allí on és més imprescindible fer-ho, al Baix Llobregat. Si hi ha un repte gegantí per a l’independentisme aquest és precisament disputar al PSC la seva hegemonia metropolitana. D’aquí, també, que tota estratègia que des de les files de l’independentisme fa de crossa del PSC a la regió metropolitana sigui tan i tan contraproduent. Tant, que invalida qualsevol estratègia sobiranista plausible. Al PSC se li ha de disputar democràticament el seu poder territorial, no pas falcar-lo.
Quan algú fa exactament el contrari, quan algú surt a socórrer el PSC metropolità per impedir l’alternança, sobretot allò que fa és impedir que l’independentisme aconsegueixi una homogeneïtat territorial que avui, en defecte, és el seu principal taló d’Aquil·les. Bona part del neoindependentisme (sobretot el que prové d’una tradició conservadora i nacionalista) es nega no només a veure-ho sinó a admetre-ho i en el súmmum dels despropòsits esmena a la totalitat una estratègia que Junqueras ha protagonitzat i liderat sempre.
Així va ser a Europa, amb el trident que formaven Junqueras, Romeva i Tremosa. Aquest trident, precisament aquest, va ser el que va descavalcar el PSC de l’alcaldia de Sant Vicenç dels Horts. Un triomf històric que ensenyava el camí a recórrer. També va respondre a aquest criteri el Parlament, quan va enviar una delegació de tres persones a Madrid per defensar un referèndum acordat. Els protagonistes van tornar a respondre a la mateixa aliança: Rovira, Turull i Herrera. Era una clara majoria sobiranista que propugnava la celebració d’un referèndum d’autodeterminació pactat amb l’Estat.
Aquesta fórmula ha tornat ara a tenir èxit a Tarragona i Lleida. Gràcies a aquesta majoria, tripartita reforçada amb el concurs de la CUP, les alcaldies d’aquestes dues capitals han canviat de mans. El PSC ha passat a engruixir les files de l’oposició i ara les dues alcaldies són republicanes, amb Pau Ricomà i Miquel Pueyo.
El PSC ha vist, els darrers anys, com perdia les seves dues capitals històriques al Vallès Occidental: Sabadell i Terrassa. Novament gràcies a una política d’aliances, liderada pels republicans, que ha deixat fora el PSC d’aquestes dues alcaldies, tercera i quarta ciutats de Catalunya amb el permís de Badalona. Dissortadament no s’ha pogut repetir aquesta aliança a Sabadell. Primer, perquè els comuns van optar per tornar a pactar amb el PSC. I, en segon lloc, perquè Junts per Catalunya ha consumat, també aquí, aquest sorprenent paper de crossa del PSC, el mateix que s'ha estès (com mai) per tota la regió metropolitana. Ningú s’ha significat tant, a l’hora de regalar presidències i alcaldies als socialistes a la Catalunya metropolitana, com el món que lidera Puigdemont. Ha batut tots els rècords, apuntalant el PSC allí on anava coix. Una dada rigorosament objectiva que despatxen amb tota mena de bagatel·les i que contrasta amb una gesticulació que encaixa poc o gens amb una estratègia diàfana, tan contradictòria com evident.
Avui tornem a veure Oriol Junqueras en una entrevista trepidant a TV3, conduïda per Vicent Sanchis que potser signa l’entrevista amb més ritme des que dirigeix TV3. És la millor versió de Junqueras. I potser també de Sanchis, un periodista amb molta personalitat, de provada solvència i, alhora, amb una trajectòria gairebé a les antípodes de la que representa Junqueras.
L’entrevista és una exhibició de dialèctica, d’energia, de convicció, de força i de coratge. Difícilment en tornarem a veure una de similar. I no és pas que Rull i Romeva no fessin un bon paper al Faqs. Cal escoltar Rull (un home honest i lleial) i paga la pena escoltar Romeva, mil cops, per tot el que representa i per la serenitat i objectivitat amb què mira el futur i dibuixa la manera de guanyar-lo. La seva abraçada amb Mireia Ingla, la coratjosa alcaldessa de Sant Cugat del Vallès és la d’un home que ha crescut, un gegant. Romeva és tot ell un tipus d’una integritat i racionalitat que deixa en evidència tots els venedors de fum. I, per descomptat, excels Jordi Cuixart, clarivident, en clara sintonia estratègica amb Romeva. Els seus discursos s’assemblaven com dues gotes d’aigua. No en va, els dos són de lluites compartides.
El PSC només tem un adversari davant l’eventualitat de perdre o retenir els seus bastions. I és la d’ERC de Junqueras. Però és que de retruc el pitjor adversari de la República Catalana és el manteniment o retorn a la Catalunya dual que ha fet reviscolar l’aliança entre una parella que formalment no es poden veure però que a la pràctica tanquen acords a mansalva. Quina paradoxa! Els nacionalistes es barallen amb tothom, entre les diferents fraccions internes sense treva i amb la resta de l’independentisme. En particular, amb els republicans. Excepte amb el PSC, amb qui pacten i falquen arreu.
En la mesura que Junqueras pugui ser present al carrer l’independentisme guanya fortalesa, cohesió i credibilitat a ulls de la majoria. Perquè és capaç d’abordar les febleses i defugir uns extrems que es retroalimenten i ens fan retrocedir en la mesura que ens condemnen a l’empat infinit.