El paisatge postpandèmia anirà aflorant i lluny de ser exuberant evidenciarà una profunda ferida econòmica i social. Un daltabaix que tindrà com a principal perjudicat els sectors productius, específicament el sector privat. Això és, la basta xarxa de pimes del país, els autònoms i tots els assalariats del sector privat.

Tothom que penja d’un sou públic és, en aquests moments, un privilegiat davant un escenari de regressió econòmica, des d’un professor de la pública a un mosso o un administratiu de la Generalitat, en el sentit que malgrat els estralls de la Covid, l’administració pública ha pogut garantir la integritat de les retribucions, sense que s’hagi vist afectada la seva economia personal. Contràriament, el sector privat ha vist com desenes de milers d’empreses s’agafaven a un ERTO per poder mantenir els llocs de treball davant l’aturada total o parcial de l’activitat i d’un vertiginós descens de la facturació, generalitzat fora de comptades excepcions. L’impacte és extraordinari i molt preocupant. Només cal fixar-se en les xifres en una població com Sant Sadurní d’Anoia, de menys de 13.000 habitants. Fins fa escasses setmanes el nombre d’ERTO afectava prop de 1.800 persones. Amb l’ERTO generalitzat a Freixenet aquesta xifra es pot haver disparat fins a afectar prop de 3.000 persones.

Per això és bàsic que el conjunt del sector públic sigui molt conscient d’aquestes circumstàncies i d’interioritzar que avui la urgència econòmica i social passa per donar una resposta prioritària a les demandes que planteja el conjunt del sector privat, que finalment és el que nodreix el sector públic. Això no vol dir en cap cas que s’hagi de desatendre el sector públic. Avui més que mai hauríem de ser conscients que és imprescindible enfortir la sanitat i l’educació, públiques i de qualitat. I també per això mateix és imprescindible atendre les urgències del sector privat; sense un sector privat musculat és inviable mantenir un bon sector públic i que estigui en condicions de garantir allò que la socialdemocràcia ha anomenat societat del benestar i que té en la sanitat i l’educació els seus vèrtexs.

Alhora, Catalunya és el territori de l’estat amb una xarxa productiva més vital i on l’emprenedoria té més tradició. Més de mig milió, segons dades de PIMEC i amb un pes a l’economia catalana de prop del 60 per cent, mentre el sector públic no arriba al 5 per cent. Les pimes representen el 70 per cent de l’ocupació a Catalunya, una dada molt significativa.

Per contra, Catalunya és la comunitat autònoma de l’estat amb menys funcionaris per habitant en un rànquing que lideren Extremadura, Cantàbria i les Castelles. El nombre d’empleats públics representa el 9’3 per cent del total a Catalunya mentre la mitjana espanyola arriba a gairebé el 14 per cent. Pel que fa a persones empleades en l’administració estatal, el pes de Catalunya encara és menys significatiu. Només el 8 per cent del total de servidors públics, mentre la mitjana estatal és de prop del 20 per cent.

Més enllà de la consideració que puguin merèixer aquestes dades, amb la desproporció de funcionaris o treballadors públics entre Catalunya i el conjunt de l’estat, el cert és que el pes del sector privat a Catalunya és aclaparador. D’aquí també la importància de vetllar per la salut del sector privat que és el que muscula, de molt, l’economia catalana. I, de retruc, l’espanyola. Aquesta també seria una consideració a fer al Govern espanyol. Recordem que van ser les exportacions de les empreses catalanes les que van tirar de l’economia en la crisi desfermada el 2008. Sense el seu impuls, el sotrac per al conjunt de l’estat hauria estat enorme. És imprescindible que ara, quan aquesta fecunda xarxa d’empreses catalanes s’ha vist amenaçada per la pandèmia, es tingui en compte que si en aquell moment van contribuir a la recuperació econòmica quan anaven més mal dades, ara és l’hora de preservar-les i socorre-les tant com sigui necessari, garantint-ne la viabilitat i liquiditat. I aquesta és una filosofia que hauria d’inspirar tota l’actuació del sector públic.

El Govern, malgrat les seves notables limitacions pressupostàries, ha fet un esforç ingent davant la pandèmia, amb 185 actuacions d’urgència per valor de 1.697 milions d’euros. Una barbaritat pel pressupost de què disposa la Generalitat. Si la solidaritat és un valor d’esquerres, en el paisatge a escometre després del confinament, aquest valor s’ha d’expressar del sector públic cap al conjunt del sector privat, des dels assalariats als autònoms passant per les pimes, veritable tractor de l’economia catalana i, per extensió, del conjunt de l’economia de l’estat.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Marta Roqueta
Opinió Pensar l’espècie Marta Roqueta