Quan he vist el Raül he pensat en el Popeye, màniga curta i uns braços musculats com mai. El tenim al locutori del costat. Romeva a la nostra esquerra, Junqueras davant, amb nou tall de cabell. De seguida veig el Quim Forn, està més prim. El locutori que li han assignat queda lluny del de l’Oriol. Ens saluda i dibuixa un somriure afable.

Són quarts de cinc de la tarda i ja hem passat el ritual d’entrada a Estremera. Portes i més portes d’acer que s’obren i es tanquen al nostre pas. Al Parlament de la Ciutadella s’està celebrant el debat d’investidura. Quim Torra opta a la presidència, provisional. Engabiats dins aquells murs de formigó, amb pany i forrellat, i barrots, el que ara mateix passa fora d’aquest presidi ens rellisca i aprofitem els 40 minuts per parlar intensament. Tots tres somriuen, somriuen molt. I xerren pels descosits. L’Oriol sembla relaxat i de seguida fa broma. Deu ser que la vigília ha pogut veure els nens i la Neus. És aquella visita addicional que un teletip d’EFE, reproduït acríticament i sense contrastar res, atribueix a un comportament submís de l’Oriol i la seva neteja de vidres. El que no deia la notícia és que aquella visita respon a l'acabament de la sanció que li van imposar per xerrar cinc minuts a Can Basté, a RAC1, en una breu entrevista (l’única que se li ha fet) i que li va fer el Jordi (un dels primers periodistes a visitar l’Oriol a Estremera), al desembre, durant la campanya electoral del 21-D. O sigui que la veritat era, senzillament, que torna a tenir els drets dels que havia estat privat per una sanció disciplinària. Un retorn a la normalitat carcerària que s’ha venut com un privilegi. Ves per on.

Amb nosaltres, l’equip mèdic habitual (Raül Múrcia i Miquel Gamisans), ha vingut el Xavier Sardà, que des de fa mesos ha demanat visitar l’Oriol, com tants d’altres. Al locutori del costat, amb el Romeva, també hi ha el periodista David Miró de l’Ara. Hi ha un moment que el Sardà, incisiu, ha preguntat a l’Oriol si es penedia de res i si hagués tocat el dos si hagués sabut que acabaria a la presó. L’Oriol, enèrgic, respon que no. Sardà insisteix: “Però fa més de sis mesos que ets a la presó!”. L’Oriol afirma: “Si el preu de la llibertat és la presó, l’acceptem i aguantarem. Tothom ha de veure que som aquí per voler la llibertat i això ha de servir a tots els demòcrates per adonar-se de quin és el veritable rostre de l’Estat. Som aquí perquè som republicans i independentistes. Però també, i sobretot, perquè som demòcrates”.

"Som aquí perquè som republicans i independentistes; però també, i sobretot, perquè som demòcrates”

La conversa, a cinc veus, té moments caòtics. El rellotge corre i parlem veloços, no hi ha ni un segon de pausa. Sardà s’aixeca i entra al locutori de Romeva. Aquest li agraeix la seva actitud; tothom sap que Sardà no és independentista, ni de casualitat. Romeva, com Junqueras, ha llegit “Llarena, déjalo ya”, un article del periodista i showman demolidor contra la instrucció del magistrat del Tribunal Suprem i les seves rocambolesques acusacions de rebel·lió i malversació, amb les quals els pretén condemnar a 30 anys.

Sardà torna de seguida al nostre locutori, té moltes preguntes al pap i no se’n vol deixar cap. Ha vingut a títol personal; “et volia venir a veure”, li comenta amb afecte. Aquest dissabte té La Sexta Noche, n’és un convidat fix. Aprofitarà per comentar la visita a Estremera. Fa broma: “A vosaltres us casquen per parlar amb mi, però a mi també em diran de tot per parlar amb tu”. A tots se’ns escapa el riure. És així mateix; Sardà comparteix debat amb Eduardo Inda. I presagia, amb una rialla, que li etzibarà: “Hablas con golpistas”. Tots riem malgrat que no és per fer-ne broma. Deia Gaziel que “no hi ha al món res de pitjor que predicar seny als boigs. Perquè, als qui volen de totes passades matar-se entre ells, predicar-los que no ho facin equival a posar-los d’acord perquè matin el predicador”.

La visita acaba bruscament, amb l’avís previ d’un xiulet gairebé imperceptible que alerta del darrer minut. De sobte, el telèfon a través del qual parla l’Oriol queda en silenci. Sempre és així. Fem el ritual de sempre, de comiat: les mans enganxades a un vidre gruixut que sembla que no podries travessar ni a cops de mall. Quan sortim, veig el David Miró, impactat i visiblement emocionat després d’acomiadar-se del Raül. Es coneixen de fa anys. És la incomprensió d’algú què es pregunta com pot ser que aquests homenots, que diria Josep Pla, passin els seus dies tancats per un jutge fanàtic en una presó de la Manxa.

Ja dalt de l’AVE, cap a les vuit del vespre, de retorn a Barcelona, pensem en l’Oriol, el Raül i el Quim. A aquesta hora ja han sopat, ja tornen a estar tancats a les respectives cel·les. Fins demà per al recuento de primera hora. Som en una cursa de fons que demana sumar, seduir i persistir. Ells no ens estan fallant. Tenen uns ous com pinyes. No els fallem nosaltres.