Les dades epidemiològiques comencen a evolucionar positivament a Catalunya, si més no pel que fa al nombre de contagis. Les dades, fredes, permeten albirar un escenari de control de la pandèmia i la possibilitat, no pas menor, de salvar el gruix de la campanya de Nadal. Tot i així, ara la mortalitat va en augment. Com a tot l’Estat. Com a tot Europa, com a tot el món.

Ara bé, és en comparació amb les dades de les altres comunitats autònomes que s’observa de fa dies, de fa setmanes, de fa mesos, una dada contundent i manifestament positiva en aquesta segona onada. Els contagis diagnosticats s’han multiplicat però les morts han baixat molt, en particular a Catalunya. Una dada significativa que, estranyament, està passant ben desapercebuda.

El Ministeri de Sanitat (font europea) actualitza les dades, cada dia, a partir d’un criteri homogeni. Altra cosa és si aquest criteri és el més acurat. Dades hospitalàries (Ministeri) davant els registres als tanatoris (Generalitat), que evidenciarien un nombre de morts força més elevat i que s’atribueix a morts per Covid-19. A Catalunya es va canviar el criteri a partir del confinament perimetral de la conca d’Òdena. L’alcalde d’Igualada, Marc Castells, va posar el crit al cel. I amb les seves protestes va forçar que la Generalitat modifiqués el criteri. I és així que les dades de defuncions que registren els informes diaris del Ministeri de Sanitat (hospitals) tenen poc a veure amb els que registra la Generalitat (tanatoris).

La decisió de canviar de criteri fa que ningú no faci esment, almenys no els grans mitjans, d’una dada que dia rere dia ha anat publicant el Ministeri de Sanitat espanyol. Una dada molt constant i contundent que ha posicionat Catalunya com el territori de l’Estat que registrava menys morts. Durant setmanes, fins i tot amb dades absolutes. Tant ha estat així que quan Andalusia, Madrid o Castella i Lleó han estat superant clarament els 150 morts setmanals, Catalunya es mantenia per sota de deu un dia i un altre. Els darrers dies, Catalunya ha deixat de registrar, sempre segons el Ministeri de Sanitat, unes dades tan baixes de decessos setmanals. Aquest dissabte ja eren més de 60 setmanals. I tot i així, en proporció, Catalunya (7,5 milions d’habitants) seguia estant clarament a la banda baixa. Castella i Lleó (2,1 milions d’habitants) en registrava 156 en el mateix període. El País Valencià (4,9 milions), 59. Astúries (1 milió d’habitants), 90. L'Aragó (1,3 milions), 123. Per quin motiu a Catalunya s’ha estat registrant una xifra de defuncions molt inferior en aquesta segona onada pandèmica, sempre segons el Govern espanyol, requeriria una explicació, científica.

Existeix la possibilitat, potser (i només potser) que en aquest país les coses s’estiguessin fent millor que no ens pensem. Ni que sigui com a hipòtesi. I infinitament millor que algunes valoracions catastròfiques que sovint amaguen una clara intencionalitat política o una actitud de crítica visceral que no ajuda a asserenar els ànims davant una crisi d’aquesta magnitud i que, tal vegada, acaba perjudicant la presa de decisions. Ja se sap que les bones notícies no venen tant com les dramàtiques.

Que s’han pres mesures impopulars? Que algunes podrien respondre a un excés de zel epidemiològic? Que no s’han acompanyat de recursos compensatoris? Potser tot és cert alhora. És obvi que la restauració o la resta de sectors més afectats per les mesures més dràstiques tenen dret a estar molestos. I ben emprenyats per pagar els plats trencats. Per molt que després mitja Europa hagi anat a remolc de les decisions del Govern de la Generalitat. En particular, tancar bars i restaurants. Com és cert que molt sovint les mesures anunciades (1.500 euros) tot just són una propina per a moltíssims negocis. Tan cert com que per un autònom, l’ajut de 1.500 euros, pot ser la diferència entre sobreviure un mes o quedar-se sense els mínims per anar fent a l’espera d’una recuperació que ningú no acaba de saber del cert, ni aquí ni enlloc, quan es produirà.

Amb les dades del Ministeri de Sanitat, homogènies per curtes que es quedin, no hi ha dubte que durant els darrers mesos a Catalunya les morts per Covid han estat moltes més que no voldríem però moltes menys que enlloc. A l’espera de si aquesta tendència reverteix o no, no vull ni imaginar què s’hauria pogut arribar a dir si Catalunya, en els informes diaris del Ministeri, hagués aparegut al capdamunt del llistat de morts i no justament a la cua. I no només als mitjans espanyols, recordem els comentaris que es deixaven sentir amb el rebrot d’estiu a Lleida.

Imaginem per un moment, no costa pas gaire, que la mortalitat per a Catalunya que s’indica en el registre de dades del Ministeri de Sanitat fos tan letal que ens portés a liderar aquest rànquing funest. Em pregunto -i em temo que no vaig errat- que seria un argument recurrent, demolidor, que s’esmolaria un dia i un altre com un punxó amb el qual fer sagnar la ferida. Hi ha una dita que aconsella no tirar sal a la ferida. Burxar a la nafra no sembla que hagi d’ajudar a guarir-la.

D’errors de comunicació segur que se n’han produït. I de gestió, sempre millorable per definició. No existeix l’excel·lència quan se’t van morint persones amb nom i cognoms. Per menys que siguin. Del que també es dedueix que el Govern de Catalunya no ho hauria fet tan malament. Si més no a partir del que coneixem de la realitat que ens envolta. Ni en l’àmbit de Salut (Alba Vergés), ni en l’àmbit d’Educació (Josep Bargalló), assignatura aquesta que era el gran repte de tornada de vacances, repte en majúscules. Avui tenim a diari notícies d’alumnes confinats, aules, professors... però totes i cadascuna de les escoles d’aquest país estan obertes. I quan són totes deu ser que alguna cosa es deu haver fet raonablement bé. La proximitat del calendari electoral tampoc no ajuda i facilita l’esventrada en públic com si les nostres desgràcies fossin isolades o ens assotés un càstig diví del qual ens hauria fet mereixedors l’estultícia dels nostres governants. Si les eleccions, com a Euskadi i Galícia, s’haguessin fet aprofitant aquesta finestra d’oportunitat que va ser l’estiu, aquesta variable no existiria. I probablement tindríem un debat més serè, més eficaç i menys condicionat pel 14 de febrer. Si és que finalment les eleccions es poden celebrar en aquesta data. Ves a saber.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat