Rivera és el fill de l’odi i el ressentiment. Cap dirigent polític ha optat a presidir Espanya brandant una única carta de presentació: un rabiós anticatalanisme. Tampoc Aznar, ni de casualitat. Ni tan sols Primo de Rivera o Francisco Franco que, si bé tenien com a senyes d’identitat l’anticatalanisme, el compaginaven amb altres fòbies. Albert Rivera, no. Juga sempre a fons la mateixa carta en la seva carrera presidencial, la visceralitat contra tot el que soni a català. No té res més i el pitjor és que no sembla que necessiti res més.

Les seves piulades són pròpies d’un individu sense escrúpols, l’encarnació de la maldat. Menteix a consciència, sense rubor. Tant li és el patiment i el dany que provoca. Podria mirar a la cara els fills dels consellers, dels mestres, dels agredits per dur un llaç groc? Només té una obsessió, alimentar la confrontació i treure’n rèdits polítics. Farà el que sigui per erigir-se com el més implacable dels dirigents polítics davant el "golpe de Estado". Si li convé, per guanyar les eleccions demanarà explícitament la cadena perpètua per a Junqueras (de qui ja va dir que si d’ell depèn es podrirà a la presó) i per a la resta de consellers empresonats o exiliats. I el que convingui, impulsat pels instints més baixos, dut en safata per la premsa afecta, la seva guàrdia mora.

Rivera és el pinxo de barri, el covard que indica la presa a la 'manada' de hienes

Rivera és el pinxo de barri, el covard que indica la presa a la manada de hienes. Rivera és el personatge que abandona el Parlament indignat davant l’intent de reprovar el franquisme. Al Congrés ha dinamitat tots els ponts, les mínimes normes de convivència. La seva pupil·la Arrimadas sembla que no ho sàpiga quan reclama cordialitat.

Una de les darreres bravates de Rivera ha estat contra els mestres de Sant Andreu de la Barca, assetjats per la caverna i perseguits per una justícia que s’inhibeix en les agressions per dur un llaç groc, però que exhibeix un zel extrem davant qualsevol requeriment de la Guàrdia Civil o de l’extrema dreta. L’endemà de la seva darrera piulada, en què situava els mestres en el punt de mira, van aparèixer unes pintades amenaçadores a les parets de l’escola, amb noms i cognoms dels mestres contra els quals han emprès la cacera de bruixes. Rivera, que en promou el linxament, ja els va jutjar fa temps i ara els ha sentenciat. Més vots de l’Espanya profunda al sarró, Rivera respira satisfet. Els comandos han fet la feina. Què serà capaç de fer contra els mestres, per exemple, si arriba a ser el president d’Espanya? Què perpetraria contra tots els desafectes?

Els falangistes sempre havien considerat l’educació un problema. I els franquistes s’hi van abraonar de valent; els càstigs contra la comunitat educativa es compten, quantitativament i qualitativament, entre els dels funcionaris més represaliats a la Guerra Civil i per la dictadura franquista, de llarg. En van perseguir i assassinar desenes de milers. El motiu era molt simple: els mestres eren un col·lectiu majoritàriament progressista, com ara, i el franquisme —com el falangisme abans— els considerava responsables d’haver inoculat a la societat i el jovent l’epidèmia republicana. Per tal com pretenien un càstig exemplar que atemorís davant qualsevol nova temptativa.

Albert Rivera tira del manual que l’inspira, dels odis ancestrals del totalitarisme espanyol. D’aquells costums que durant anys van ser tan tradicionals. A la Terra Alta, fa uns dies, m’explicaven com agents uniformats feien parada i fonda al bar del poble i quan arribava l’hora de pagar preguntaven “¿Qué se debe, si se debe algo?”, tot esperant la resposta condescendent “Está todo pagado, señores”. A la qual cosa responien “Pues corre y dame unas monedas para tabaco que no llevo suelto”. L’Espanya de Rivera no és nova, és la dels nostàlgics de sempre, ara amb pàtina moderna, però un calc dels “buenos usos y costumbres” que han inspirat tots els dictadors en aquesta dissortada Espanya negra.