A ningú l’entusiasma pagar impostos. Com que toquen la butxaca són mal rebuts. La porta d’entrada sempre és agraïda, la de sortida dol. Recordo el primer cop que vaig haver de pagar a Hisenda. Era molt jovenet i treballava com a periodista al Diari de Vilanova. No em van assegurar mai, així que em (mal)pagaven com a col·laborador. Només em feien una retenció del 2 per cent. I quan va arribar el dia de contribuir, em va tocar pagar contra pronòstic. Em va semblar tan injust pagar pels quatre rals que guanyava que vaig arribar a casa ben emprenyat. I mon pare, en sentir-me, va riure. ‘El que et toca pagar és una misèria (clar que el que cobrava també). Hauries de desitjar pagar molt a Hisenda’, va sentenciar. No en va, si pagues molt és símptoma d’ingressos.

No estar assegurat era una doble penalització. No només no cotitzaves, és que damunt et tocava pagar per una quantitat ridícula que en cas d’haver estat assegurat no et tocaria, per estar exempt en no arribar al mínim. Concepte aquest també important, sí. Avui, com aleshores, si no s’arriba a la renda mínima no es paga, amb alguna excepció. Aquesta quantitat  exempta de fer declaració seria de 22.000 euros si has cobrat d’un sol pagador i 14.000 euros de més d’un. El mínim exempt, per deduccions personals, seria fins a 5.500 euros. No pagues impostos directes tot i que et fas un fart de pagar-ne d’indirectes. Els de consum. I aquí no hi ha progressivitat que valgui. Tots paguem exactament el mateix quan, per exemple, anem a comprar.

La renda mitjana neta anual el 2017 era de 13.338 euros per habitant a Catalunya. Fa pocs mesos assistíem a un d’aquests debats que succeeixen a qualsevol increment dels impostos, en aquest cas a propòsit del pacte pressupostari subscrit per Junts per Catalunya, ERC i els Comuns. El pacte preveia (entre d’altres) incrementar l’IRPF a partir de 90.000 euros de base imposable que comptant les exempcions estaríem parlant, si fa no fa, de rendes superiors als 100.000 euros. L’acord, curiosament, va ser contestat tan aviat va ser aprovat pel president del partit del president Puigdemont. Picava de peus per l’increment en donacions i IRPF. Fins aquí res a dir, més enllà que resulti surrealista censurar allò que acabes d’aprovar quan, al damunt, presideixes el Govern que ho ha aprovat.

Certament, com a tot a la vida, és qüestionable un increment impositiu. Només faltaria. El que no s’hi val és a fer-ho mentint, abusant de la bona fe, entabanant la parròquia i convertint la defensa d’un interès personal i privatiu en la defensa d’un interès general. Com així va ser quan l’entorn de Waterloo va irrompre a televisió esquinçant-se les vestidures per aquest augment a les rendes més altes. L’increment era només per a rendes amb una base imposable superior als 90.000 euros. La veu de Waterloo va manifestar el seu enuig i va deixar una d’aquelles frases per a la posteritat. Els afectats eren "classe mitjana apurada"! De traca i mocador.

Només cal anar a veure la base imposable de 2016 en les declaracions d’IRPF. Pràcticament no ha variat des d’aleshores. Persones amb una base imposable superior a 60.000 euros, ja no 90.000 que són els únics veritablement afectats, eren menys del 5 per cent del total. Aquí rau el frau argumental i la penosa maniobra de fer creure al comú dels mortals que s’atracava les classes mitjanes del país, concepte aquest molt lax alhora. La majoria de catalans es considera classe mitjana. De fet, la mitjana de declarants es situa clarament per sota de 60.000 euros de base imposable total. Això és, el 24,47 per cent entre 12.000 i 21.000 euros. El 18.89 per cent entre 21.000 i 30.000 euros. I el 19,70 per cent entre 30.000 i 60.000 euros. Aquests tres trams, el gruix central de la mitjana de declarants, sumen més del 60 per cent del total. Cap d’aquests no se'n veuria afectat. Pero en canvi l’argumentari fal·laç pretenia fer creure que sí.

El que sí que afectava tot aquest univers de contribuents de ‘classe mitjana’ és la recaptació prevista per aquell conjunt de mesures impositives aprovades pel tripartit de Junts, ERC i Comuns (el dels ajuntaments de Tarragona i Lleida, per cert) que representen un impacte anual de més de 552 milions d’euros. Doncs bé, amb aquest increment es podria mantenir, per exemple, un nou hospital públic (sí, públic!) tan gran com el més gran de Catalunya, una nova Vall d’Hebron. No està pas malament en temps de pandèmia. O que li diguin a Vicent Sanchis, director de TV3, què podria fer amb 18 milions extres, la recaptació prevista en l’increment de l’IRPF per a rendes més altes.

La mentida execrable mai no hauria de ser l’argument per defensar posicions, legítimes, contra l’increment de la pressió fiscal. Avui, amb els temps que corren, i els que estan arribant, serà determinant aquest debat i els que es puguin succeir. No es pot estar exigint una bona educació i sanitat, pública i de qualitat, i alhora estar torpedinant un debat que s’haurà de fer, volent confondre la defensa de l’interès general amb el de preservar immaculada la renda pròpia quan es compta en el segment de les rendes privilegiades, les més altes del país. Que efectivament paguen i paguen fort. Però com deia el pare, qui no voldria poder pagar tant i contribuir com el que més. Afortunat seria.