Plors. La Dolors Bassa explica la infinitat de vegades que ha plorat des del 2 de novembre de 2017. Ho narra, sense embuts, a Carregades de raons, el llibre escrit a quatre mans amb la seva germana, la diputada Montse Bassa. També confessa totes les vegades que s’havia promès que no ho faria davant segons quins carcellers o policies, per no donar-los aquesta satisfacció. I que malgrat haver-s’ho proposat no havia pogut aguantar el plor. Ni davant aquells que no es volia mostrar feble, ni davant els seus fills i família, per no preocupar-los.

La consellera de Salut, Alba Vergés, es va emocionar en una de les seves compareixences. Només li ha passat en una ocasió des que ha començat aquest malson que ha gestionat cada dia, les 24 hores, al peu del canó. Exhausta, potser, en alguns moments, ha seguit lliurada en cos i ànima a aquesta emergència nacional, mundial de fet. I ha coincidit que un dia no va evitar emocionar-se quan comunicava la decisió excepcional de confinar Igualada, la seva ciutat, pensant en el fet que passaria setmanes sense veure els seus fills, la petita una nena de poc més d’un any. Em ve al cap que l’Oriol Junqueras sempre diu que haver tingut una filla l’ha fet millor persona.

Ja ho veus, consellera, un dia, un instant de fet, i ja has tastat com se les gasten alguns. Com han aprofitat un moment, un plor, per arremetre amb fúria i desqualificar tota la feina feta. Per posar-te en qüestió, per dues llàgrimes. A tu i a tot el que representes. Alguns t’estaven esperant, com llops. Ja feia dies que esmolaven els ullals, pensant a treure rèdits polítics de l’avaluació de la gestió d’aquesta crisi.

Francament, un plor efímer em sembla del tot menor. A mi, el que em preocuparia és estar en mans de gent incapaç d’emocionar-se, incapaç de sentir empatia, incapaç de sentir res, incapaç de no fer altra cosa que escrutar els altres en moments de tensió emocional. Com em preocupa estar en mans de Pedro Sánchez i la seva gestió patriòtica de la crisi. Encara que no han hissat més banderes com la de Colón per revifar l'espíritu nacional com a primera mesura.

Igualada té dues conselleres. Precisament l’Alba Vergés ha assumit el timó en les circumstàncies més difícils, sense defallir, sense treva. Escoltant, deixant-se assessorar, treballant  en equip amb el gruix del Govern, amb un especial protagonisme de Sanitat, òbviament. I treballant colze a colze amb les àrees més implicades, com Educació i Interior. Crisi sanitària avui. I econòmica demà, d’efectes difícils de quantificar. Se li gira feina a Pere Aragonès, almenys el consol de saber que és un home solvent que té el rigor per bandera. I no una bandera per rigor.

De comportaments irresponsables per part d’alts responsables polítics, n’hem vist. Alguns des del sofà de casa, pontificant. Aquí i allí, abillats amb la bandera. La que sigui. Des dels missatges patriòtics xusqueros de l’extrema dreta espanyola a la histèria d’algun alcalde a les ràdios, passant per la recepta patriòtica de Sánchez. També de la ciutadania, moviments en massa de gent desatenent tota recomanació governamental. Aquí i allà, amb menció especial a la migració grollera que han protagonitzat desenes de milers des de la capital espanyola a la costa valenciana.

De motius per posar el crit al cel n’hem vist. El focus principal del virus, Madrid, sense cap mena de contenció i exhibint desplaçaments en massa. Davant aquest panorama alarmant, l’accent en un plor efímer només evidencia les ganes de perdre’s en detalls. L’arbitrarietat d’uns i i la baixesa d’altres, pocs però estridents, sempre prestos a estripar, degenerant cada dia una mica més. Fins i tot hem tornat a veure com surten savis de sota de les pedres, proclamant mesures des de la més absoluta ignorància o un coneixement superficial. També en una qüestió tan seriosa com aquesta, sense manies.

Hi ha una llegenda castellana que il·lustra com les gasta el nacionalisme caspós i viril, que té alguns imitadors a Catalunya. Guzmán el Bueno, en el setge de Tarifa, resistia confinat al castell, atrinxerat. Els assaltants van capturar el seu fill i li van exigir que retés la fortalesa o el matarien. El Bueno ni va parpellejar. El mascle, per resposta, va llençar la seva espasa perquè amb ella degollessin el seu fill. "Matadle con este, si lo habéis determinado, que más quiero honra sin hijo, que hijo con mi honor manchado".

Val a dir que segons altres fonts, com la del capellà que va viure aquell setge, no va anar ben bé com narra la llegenda oficial. La veritat seria que el fill del Bueno era un tarambana que vivia de trifulgues i gresques. I allí va comparèixer allistat amb les tropes assaltants, exhibint-se amb el seu amant. El pare, en veure’l des del castell fortificat, va llençar la seva daga per matar-lo ell mateix de tant com el feia avergonyir. Ja passa que molt sovint darrere un milhomes només hi ha un fanfarró.