A l’estiu de 2017 va tenir lloc un debat molt transcendent dins l’anomenat estat major del referèndum: què fer enfront de l’actitud d’Ada Colau, que arrossegava els peus davant l’1 d’Octubre. L’alcaldessa tenia pànic de sortir escaldada davant la previsible reacció de l’Estat, tota vegada que convivia amb una pulsió interna profundament conservadora, més propera a l’actitud de Coscubiela al Parlament, generosament ovacionada per la dreta, que a la determinació imprescindible inherent a l’esquerra transformadora. Colau tenia por, una por legítima, d’altra banda. A mig juliol el govern de l’1-O ja havia hagut de provocar una crisi de govern —que encara va fer curt— per abordar amb garanties el referèndum.

En aquell debat sobre el paper de l’Ajuntament i l’alcaldessa de la capital, hi va haver dues postures. La primera, denunciar la tebior de l’alcaldessa, que no havia estat pas millor que els consellers que havien estat cessats. La segona, ser pragmàtics i passar per alt el nul compromís de l’Ajuntament a l'hora de facilitar la logística a Barcelona, prioritzant veure l’alcaldessa votar i mostrant així el seu suport al referèndum. Era fonamental veure la primera autoritat de la ciutat cridant a participar i votant. El pragmatisme es va imposar, molts van empassar saliva. Segurament era l’única actitud possible per fer reeixir el referèndum a la ciutat. Encara que després la Policia i la Guàrdia Civil es van encarregar d’animar la jornada repartint estopa a tort i a dret.

La qüestió és quina actitud cal tenir ara si Colau consuma l’assalt a l’alcaldia amb la benedicció de la dreta extrema i el PSC, si consuma un acord que només respon a la voluntat decidida d’impedir que un republicà sigui alcalde de la capital del país. No hi ha cap proposta de ciutat, no hi ha res més que la cobdícia de l’alcaldessa per retenir la cadira. No és que Colau hagi pactat res concret amb el PSC i Ciutadans. Almenys no en positiu. El que sí que ha pactat tàcitament, o tal vegada explícitament en algun fosc despatx, és de facto un cordó sanitari contra l’independentisme i específicament contra ERC. La qüestió no és menor.

Un pacte d’aquesta naturalesa per l’alcaldia de Barcelona és obvi que no casa ni poc ni molt amb una esquerra que es diu transformadora

Fins a la data, Colau passava per equidistant. Volgudament. Se situava en terra de ningú o això volia projectar. Específicament Òmnium Cultural havia mimat i festejat, com aposta estratègica, el món dels comuns i hi havia establert ponts, cercant espais de col.laboració. En l’àmbit polític també ho havia fet ERC de manera clara, diàfana en alguns casos, mentre altres pulsions de l’independentisme mantenien exactament l’actitud contrària, apostant per una política de fronts, de blocs, ferotgement corresposta pel bloc més espanyolista.

Aquell estiu de 2017 en el si de l’independentisme es va imposar la tesi més cerebral davant la més estomacal. Cap fred i cor calent, que sempre és una bona recepta. Aleshores, a més, hi havia un bé molt superior a preservar, l’1-O. I era millor acceptar que Colau es rentés les mans amb el referèndum, però es fes una foto votant, més que no pas obrir un altre front que encara faria més difícil el repte majúscul que era aquell referèndum. Així es va entendre i sota aquesta premissa es va actuar.

Probablement ara, quan veure Valls decidint l’alcaldia de Barcelona fa regirar l’estómac, la possibilitat de capgirar l’ordre dels factors, cap fred i cor calent, és temptadora. Ara bé, tal vegada també és una oportunitat per clarificar posicions. Un pacte d’aquesta naturalesa per l’alcaldia de Barcelona és obvi que no casa ni poc ni molt amb una esquerra que es diu transformadora. Tota vegada que el resultat de Colau no s’explica sense haver retingut vots republicans i independentistes. Tal vegada Colau, en la propera contesa electoral, haurà de fer com Mas, quan es va veure obligat a escenificar el pas pel notari o bé haurà d’admetre obertament que per accedir a l’alcaldia els vots de Valls són tan bons com tots els altres.

D’altra banda, també cal tenir present que Colau no és que sobtadament tingui una gran complicitat amb la dreta xenòfoba sinó que es serveix dels seus vots per retenir l’alcaldia. Des del punt de vista més humà de Colau, aquest és un pacte de supervivència personal i de cobdícia. Tan aviat sigui alcaldessa farà oferiments a tort i a dret, sobretot per allargar la mà a Maragall i obrir el seu govern, posarà més accent que mai en polítiques de progrés i bla, bla, bla. La qüestió, aleshores, serà quina reacció és més eficaç en clau de ciutat i de país. No serà fàcil oblidar que l’alcaldessa de Barcelona ho és gràcies a la dreta més reaccionària de la ciutat de Barcelona. Hi ha llufes que s’arrosseguen molts anys i aquesta, per la seva transcendència, no s’oblidarà fàcilment.

Sergi Sol
Opinió L'alcaldessa de Valls Sergi Sol