Fa mesos que se sap que hi ha un tèrbol assumpte a l'Hospitalet que implica regidors del PSC, partit que ostenta l'Alcaldia de la segona ciutat de Catalunya des del principi dels temps. Junts per Catalunya no hi té ni un sol regidor. La dada per si sola és molt reveladora de la falta d’homogeneïtat territorial d’aquest independentisme tan ‘nítid’ que passa de puntetes per la regió més poblada del país. És l’evidència d’una desvertebració tan aclaparadora que llasta qualsevol projecte de país en deixar-hi un buit clamorós. És absolutament inviable pretendre edificar un nou país ‘en forma de República’ sent residual en les seves principals ciutats. No és només l'Hospitalet de Llobregat, és el Llobregat sencer i bona part de les comarques limítrofes. Santa Coloma de Gramenet n'és el paradigma. Tant és així que els republicans hi van fer més vots en solitari el 2017 que Junts pel Sí el 2015. No és ja que la tracció electoral del discurs de Junts hi sigui testimonial, és que senzillament sembla arribar a l'extrem de restar, si més no en alguns casos, demoscòpia en mà.

Però tornem a l'Hospitalet i al totpoderós PSC metropolità, veritable escull per a l'independentisme i repte majúscul a superar. Si bé el cas que ens ocupa va de corrupció i esquitxa directament la seva alcaldessa, Núria Marín, alhora presidenta de la Diputació gràcies als vots de l'independentisme nítid que, vés per on, allí on ha estat determinant ha fet servir la seva força (cimentada a comarques) per entronitzar el PSC. Tot, en el marc d'una estratègia diàfana de confrontació (amb els republicans), a partir de la qual els juntaires prenen partit perpetuant l'hegemonia metropolitana del PSC que ERC tracta de disputar.

Ras i curt, els vots nítidament independentistes de comarques serveixen, a la pràctica, per impedir no només que la formació independentista tradicional pugui restar al PSC els seus bastions metropolitans sinó per falcar-hi l’unionisme.

La qüestió no té res a veure amb quina consideració personal ens mereix Núria Marin que val la pena recordar que l’1 d’Octubre va ser al costat dels veïns i va demanar enèrgica a la Guàrdia Civil que es retirés. La qüestió va d'estratègia de país i, en el cas que ens ocupa, de bones pràctiques en la gestió dels recursos públics. I per això mateix és surrealista que s'hi respongui demanant ara el cap de Mireia Ingla, alcaldessa republicana de Sant Cugat del Vallès, feu convergent des de fa 32 anys esquitxat també per males pràctiques, amb sentències judicials en ferm. Males pràctiques també cíviques, amb campanyes nítidament barroeres contra l'alcaldessa, republicana i independentista de pedra picada. L’Alcaldia de l’Ajuntament de de Sant Cugat havia de regenerar-se i afortunadament ha caigut en bones mans, les de Mireia Ingla, un canvi d'aires que permetrà ventilar unes estances necessitades d’aire nítid, partint d'un compromís patriòtic -i alhora social- inqüestionable.

Per contra, el principal damnificat per la sociovergència a la Diba és el país o si més no una estratègia de país global. I, a títol més particular, un home de la vàlua de Dionís Guiteras, amb una experiència notable per abordar urgències i un dels alcaldes que va liderar l'1 d'Octubre donant exemple tothora. Guiteras és l'alcalde que va fer sortir del pou Moià, un municipi que va arribar a estar en fallida, liquidant una mala praxi que havia literalment arruïnat les finances municipals i hipotecat els recursos dels veïns.

Guiteras, a més, va ser l'home que va sostenir a la Presidència de la Diba a Mercè Conesa (alcaldessa precisament de Sant Cugat) primer, i a Marc Castells (alcalde juntaire d'Igualada) després. Doncs ja s'ha vist com se les gasten. La torna a la generositat de Guiteras no pot ser més mesquina. Si l’alcalde de Moià va investir lleialment fins a dos candidats postconvergents per evitar que l'ens caigués en mans del PSC, el retorn dels agraciats ha estat investir una presidenta del PSC precisament per impedir -empassant-se tota mena de gripaus- que en Guiteras presidís l'ens provincial més important que hi ha. Un ens que retenia així la sociovergència en mode de supervivència.

La mateixa sociovergència mediàtica que es resisteix a desaparèixer i que ha fet la vista grossa davant les malifetes de l’Hospitalet. Una sociovergència que evoca un passat d'aigües estantisses. El silenci espès que ha acompanyat el cas de la caixa B i doble comptabilitat del Consell d'Esports de l'Hospitalet diu ben poc de la mínima higiene democràtica que hauria de ser exigible. Tant pel que fa a l'actitud de la presidenta Núria Marín com per la dòcil passivitat dels seus socis de Govern a la Diba. Marín ja es va equivocar no tallant d'arrel els comunicats públics del PSC de l'Hospitalet fent ostentació de disposar dels recursos de la Diba discrecionalment, no en funció de les necessitats sinó del color polític del municipi. Una manera de fer que només s'explica si fa quaranta anys que gestiones el municipi com si fossis el capatàs de la finca i els veïns les gallines del teu corral. Marín, presidenta del PSC, ho hauria d'haver tallat en sec i no ho va fer. Com tampoc no va saber sortir del pas amb contundència de les denúncies internes de corrupció. O de fet sí, només que van tallar el cap de qui havia denunciat el cas. Els diputats de Junts, afables socis de Marín, van xiular, se’n van rentar les mans i van mirar cap a un altre costat. O com els estruços, van amagar el cap sota l'ala. El mateix que van fer quan Marín va retirar el llaç groc de la façana. No és d'estranyar que Marín fos la primera autoritat del PSC que confessés públicament que el pacte amb Junts es podia traslladar al Govern de la Generalitat. Amb uns socis tan mansos i disciplinats qui no ho faria? Quina ganga, devia pensar.