És una frase rodona que condensa tota una manera de viure el país. La seva espontaneïtat fa que sigui tan genuïna, tan autèntica. És la cèlebre confessió de Marta Ferrussola, esposa de Jordi Pujol, quan va veure Pasqual Maragall passejar pel Pati dels Tarongers, acompanyat dels Carod-Rovira, Puigcercós o Vendrell, prenent mides de Palau. L’encara primera dama va patir un esglai "com si ens haguessin entrat a robar a casa".

Artur Mas havia guanyat, en escons, les eleccions catalanes. Però lluny del pitjor resultat del seu antecessor. I tot i així el seu resultat va ser meritori. Sobreviure a Pujol no era fàcil. Per molt que ara es faci llenya de l’arbre caigut, el llegat de Pujol no és menor. També és cert que els primers a apuntar-se al linxament del president —que malgrat tot té més llums que ombres al seu historial de serveis— van ser alguns dels que havien viscut sota la seva ombra i protecció.

En aquells dies ja es parlava del 3 per cent. Un secret a crits, un rumor que circulava amb profusió i que va prendre carta de naturalesa el dia que Pasqual Maragall el va solemnitzar en una sessió de control parlamentari. Mas va reaccionar indignat assegurant que Maragall s’havia carregat la legislatura. El cert és que la legislatura va ser liquidada de facto per l’acord de murri de Mas amb Zapatero, ben per sota del llistó parlamentari de consens. I incloïa (ai, la lletra petita) una clàusula de cavallers, desempallegar-se de Maragall, el president que havia desbordat el PSC en la gestació de l’Estatut, acorralant Zapatero. El mateix president que s’havia atrevit a pilotar una reforma de l’Estatut que Pujol sempre havia vist amb desdeny.

Avui tothom admet que aquella reforma de l’Estatut va ser el detonant de tot el que ha vingut després. Inclosa, de retruc, la fi de la impunitat pel cobrament de sucoses comissions d’obra pública. Precisament, aquests dies, hem sabut que s’ha ratificat la condemna per l’espoli del Palau, a Montull i Millet, dos dels comissionistes que es van fer d’or i que exercien de filàntrops administrant picossades. El que a Mèxic en dirien mordidas. Entre d’altres, la nova sentència judicial acredita, en cassació, que es van embutxacar una sucosa comissió per la construcció d’un Palau a Sant Cugat del Vallès, que es van repartir amb CDC. A raó de dos terços per  CDC i un per a al’exitosa parella. A títol d’inventari: arreu la mateixa constructora que generosament feia aportacions milionàries a la Fundació de CDC. Gratis et amore.

Aquesta connivència amb la corrupció, i no altra, és el que va provocar el primer canvi de nom. I els successius. La necessitat de deixar enrere l’ombra de la corrupció. Hi ha qui encara insisteix a assegurar que tot és un groller muntatge contra els veritables patriotes. Una inèrcia que desgraciadament no desapareix. En definitiva, que mai no van fer cap malifeta. I encara menys robar. I si ho van fer, que no, va ser per Catalunya.

Precisament Sant Cugat del Vallès ha estat una de les grans ciutats que ha canviat el color polític de la seva alcaldia. Com Tarragona o Lleida. Les dues primeres amb el concurs d’un front ampli que pivota sobre l’esquerra i que inclou la marca Junts. Un front ampli, el més semblant a grans majories de país i de consens, que té el seu embrió a Brussel·les, quan Tremosa, Romeva i Junqueras feien pinya. La particularitat de Sant Cugat, respecte Tarragona i Lleida, és que els qui han estat desallotjats de l’alcaldia han estat els convergents que hi havien governat la finca, des de feia més de trenta anys, a mida.

L’alcaldessa és una dona, d’esquerres i independentista, el que sempre recorda el poema de Maria Mercè Marçal. Però en aquest cas Mireia Ingla ha estat alcaldessa amb el concurs d’ERC, la CUP i el PSC. El que es va sentir dir Mireia Ingla per haver gosat agafar les regnes de l’alcaldia no va ser menor. Els mateixos que han justificat amb tota mena de bagatel·les haver entregat la Diputació de Barcelona al PSOE són els mateixos que van viure com si els lladres haguessin entrat a casa que una republicana de pedra picada fos alcaldessa de la ciutat.

Ingla, com tants altres abans, ha tastat com se les gasten els qui es tenien per propietaris de la finca. Probablement per això, ben tipa de tot el que va haver d’aguantar (dels mateixos patriotes que s’esquinçaven les vestidures per Sant Cugat mentre xiulaven per la Diputació), la Mireia no s’ha pogut estar de reivindicar —tan aviat s’ha confirmat judicialment que a Sant Cugat els comissionistes del tres per cent hi feien l’agost— que malgrat el soroll "tanta gent va celebrar el canvi de govern municipal", amb una dona republicana al capdavant. Un detall. Per cert, que tampoc és menor.