Lluís Companys i tot el que representa ha estat objecte d’una animadversió històrica per part de la dreta nacionalista. Filant encara més prim, que per amuntegar merda no quedi, la dreta extrema ara li imputa amb insistència ser un assassí. Així, sense més, el president Companys seria el responsable de la borratxera de sang de l’estiu de 1936 amb milers de religiosos assassinats. D’aquí la moció de VOX al Parlament, amb una resolució tan mal plantejada com defensada. La veritat ha estat sempre accessòria quan allò que es persegueix és el linxament personal, justificar l’injustificable (el seu afusellament) i desprestigiar tot allò que va representar i segueix representant el president màrtir. No en va, va ser assassinat, ell sí, pel feixisme gràcies a l'entusiasta germanor dels Règims nazi i franquista. Les mentides pel boc gros, les tergiversacions històriques sense matís, paradoxalment funcionen avui millor que mai. I es poden dir tantes estupideses com calgui i mantenir tantes bretolades com s’escaigui. Les xarxes hi ajuden.

El president Companys és de les poques figures que ha rebut un ampli homenatge, transversal. El president Montilla mai no va dubtar a participar-hi, cada 15 d’Octubre al Fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc. Escombrant cap a casa, això sí, agafant el tros de Lluís Companys més adient a les seves tesis. Com la dreta catalanista segmentava Companys i hi subratllava els episodis més controvertits enlloc d’admetre complaguts que el seu catalanisme va anar de menys a més i que va morir “Per Catalunya”.

Es pot discutir si el president Companys i el Govern de la Generalitat republicana podien encara haver salvat més vides. El que no es pot discutir és que en va salvar milers. Inferir que damunt les seves espatlles (de Companys i el seu Govern) recau la responsabilitat directa per acció i per omissió dels religiosos assassinats és una infàmia. Lluny de cenyir-se als fets ocorreguts i les circumstàncies es vol fer creure que el president màrtir és el responsable de l’anticlericalisme embogit que impregnava bona part del país i que encara era més accentuat entre les esquerres espanyoles. Només cal recordar Lerroux quan cridava el proletariat a “levantar el velo de las novicias y elevarlas a la categoría de madres”. Per després acabar exiliat a Portugal aplaudint Franco i el Cop d’Estat.

Companys, el seu Govern –amb menció particular als consellers Ventura i Gassol o Espanya-  i amb l’ajut dels modestos efectius de Mossos d’Esquadra de l’època es van multiplicar per salvar vides davant la fúria desbocada i criminal que va desencadenar el cop d’Estat. Noliejant vaixells per facilitar la sortida de milers de persones amenaçades. Però també intervenint directament per salvar in extremis la vida de destacades personalitats com el Cardenal Vidal i Barraquer al que literalment el president va arrencar de la mà de justiciers que parlaven en nom del poble, botxins armats fins a les dents. O salvant personalitats franquistes com el bisbe Cartanyà de Girona o Bilbao de Tortosa, malgrat ser autèntics integristes que van abraçar el Cop d’Estat de Franco i que cridaven a combatre ferotgement la República. Companys, fins i tot, va salvar el pare del General colpista Mola. I aquesta és una certesa que honora el seu paper i dignifica la seva presidència davant aquell feixisme que sí va planificar i perpetrar tota mena d’assassinats massius per allí on va passar amb el General Yagüe i la seva Columna de la Mort, entre d'altres, netejant de republicans cada nou municipi o racó de terra que incorporaven a l'Espanya Nacional, la de VOX.