Quan Raül Romeva va ser cap de llista de Junts pel Sí, setembre de 2015, li recriminaven l’ús de la paraula “República” en campanya. Li retreien perquè una part de Junts pel Sí, la més nacionalista, se sentia incòmoda –de vegades, profundament– quan es verbalitzava la paraula República. Per al món hereu d’una tradició de centredreta, la República no formava part del seu credo. La República s’associava, en aquest espai polític, a la violència a la reraguarda republicana i als excessos de tota mena que s’hi van produir per part dels sectors més exaltats de les files republicanes (significativament la FAI) contra classes pudents i l’estament religiós. L’odi social com a brutal reacció.

Josep Rull (socialdemòcrata de veres) també m’ho havia fet notar. En aquest cas, en positiu, gratament sorprès, quan a mitja legislatura del Govern Puigdemont-Junqueras, es mostrava joiós que la paraula República comencés a ser acceptada dins un espai convergent que ja començava a experimentar una accelerada metamorfosi, camí del referèndum de l’1 d’Octubre. Val a dir que al 2015, Artur Mas encara es referia a un estat associat dins la Corona espanyola. Si fa no fa com els països de la Commonwealth dins el Regne Unit. Aquesta dissociació de referents entre republicans i convergents, s’explica per les seves tradicions i herències polítiques. El món republicà, ERC. El món convergent, la Lliga. Dit amb traç gruixut perquè hi ha matisos i excepcions.

Només els republicans s’han sentit  interpel·lats davant la Memòria Històrica, l’anhel de justícia i reparació davant totes les malvestats del franquisme. Només els republicans mostraven interès per reparar el dany moral i homenatjar els descendents de les desenes de milers de republicans desapareguts

També per aquest motiu, pels antecedents viscuts, per les herències rebudes, polítiques i sovint sanguínies, només els republicans s’han sentit  interpel·lats davant la Memòria Històrica, l’anhel de justícia i reparació davant totes les malvestats del franquisme. Les generacions perdudes a les cunetes en són el testimoni més cru. Precisament per aquest motiu fins que Raül Romeva no va arribar al Govern de Catalunya no s’hi va produir un revulsiu en aquesta matèria. I tot i ser la legislatura de l’1 d’Octubre (la que va preguntar per la República Catalana) només els republicans mostraven interès per reparar el dany moral i homenatjar els descendents de les desenes de milers de republicans desapareguts. Per reparar –ni que fos simbòlicament– tot el dolor soterrat per la llarga nit del franquisme. També per aquest motiu només els republicans –i en particular Joan Tardà– s’havien significat per plantejar batalla política al Congrés de Madrid davant el nul interès i, fins i tot, de vegades el desdeny del món convergent quan es demanava la nul·litat del judici a Lluís Companys. Per la seva banda, el gruix d’esquerra espanyola actuava amb desídia, com si no anés amb ells. En el millor moment, amb Zapatero, més aviat arrossegant els peus. Felipe, per contra, s’hi va posar de cul, sense manies. No perquè fos jacobí, sinó perquè havia comprat i interioritzat el discurs de la dreta en aquest àmbit. ‘No reobrim ferides’. Durant tot el seu llarg mandat, va deixar passar els anys, esperant que els testimonis vius anessin desapareixent pel pas inexorable del temps, eliminant així la memòria viva.

Un d’aquests assassinats pel franquisme –un de tants– és l’alcalde republicà de Cardona, Joan Torrents, besavi de l’actual alcalde d’ERC de Cardona, en Ferran Estruch i Torrents, diputat al Parlament de Catalunya des del 14 de febrer de 2021. El seu besavi va ser tancat a la Presó de Berga pels Fets d’Octubre de 1934. Amb l’amnistia general, Joan Torrents va ser alliberat i va tornar a ser alcalde gràcies a una nova victòria a les urnes. El 1939 va tornar a ser empresonat, i finalment va ser afusellat al Camp de la Bota el 5 de maig de 1939. Tenia 33 anys quan el franquisme el va liquidar com a tants altres alcaldes d’ERC, de lluny el partit amb més represaliats i assassinats.

Té una connotació de justícia poètica que Ferran Estruch i Torrents sigui ara l’alcalde Cardona, i que allò que el franquisme va arrabassar a sang i foc el 1939, la ciutadania ho reparés en la figura del besnét de Joan Torrents al segle XXI. I que avui n’Estruch, l’alcalde Cardona, sigui diputat al Parlament produeix un somriure de satisfacció i complicitat en els descendents de tota aquella gent, centenars de milers, que van perdre la guerra i van experimentar la persecució, la venjança i finalment la mort. Precisament per això també té una connotació històrica que s’hagin invertit els papers al Govern del país, encara que hagi estat a contracor, després de 40 anys. La dreta nacionalista presideix el Parlament i l’esquerra republicana el Govern de Catalunya.