Joan Tardà és irrepetible. Amb Gabriel Rufián fa una de les millors parelles que s’han vist mai al Congrés dels Diputats. Inseparables al Polònia, senzillament perquè funcionen, són els dos grans artillers del front de Madrid. Dijous, al Congrés, en el debat de la moció de censura al PP de Rajoy, Tardà va fer una exhibició d’oratòria i dialèctica, un memorial de greuges demolidor. De traca i mocador. No era pas el primer cop. Tardà se n’ha fet un fart. El reconeixement li ha arribat tardà, a Tardà. No fa pas tants anys el menyspreaven, aquí i allí, el tractaven de pòtol indocumentat. Els darrers mesos, no obstant, ha patit un linxament despietat. No pas pels ultres d’allí, sinó pels milhomes d’aquí.

Joan Tardà ha estat un dels principals bocs expiatoris de la frustració que acompanya part de l’independentisme i de la seva expressió més tavernària i nacionalista. A Madrid tenen la caverna, aquí nosaltres tenim la taverna. Tardà, professor i fill de Cornellà, comunista i exmilitant del PSUC de finals dels setanta, és dels independentistes que sempre han vinculat la justícia social i el projecte independentista.

La quantitat miserable d’insults i desqualificacions que s’ha endut els darrers mesos és un trist reflex del corc que pateix l’independentisme, minoritari però absolutament contraproduent, l’expressió més castissa d’un moviment que per força ha de tenir vocació de majoria i ser inclusiu. I que té en aquest submón una narrativa de goril·les histèrics que prediquen, amb absoluta inconsciència, "el pocs i purs", i que semblen disposats a voler-nos fer escriure la crònica d’una derrota èpica, un Van morir amb les botes posades. Són una emulació còmica del “que nos dejen actuar”, una paròdia d’aquells exaltats que semblava que demanaven carta blanca per sortir a rebentar caps.

Joan Tardà hi ha estat sempre, quan érem quatre gats i ara que en som milions. No es va rendir mai quan n’érem quatre; la porten clara els nostres eixelebrats si es pensen que ara baixarà els braços per més insults i crítiques barroeres que rebi. “S’ha de dir la veritat a la gent per difícil que sigui”, em deia quan li va caure una allisada per un article que va escriure a El Periódico. Tardà ha dit el que molts no s’han atrevit a dir, és dels que han estat capaços de verbalitzar un diagnòstic seriós de la realitat, davant la irresponsabilitat de dirigents polítics que alimentaven la ficció. Tardà és el que ha dit a la taverna, a les quatre del matí, “prou birres”, mentre altres cridaven "barra lliure". Per decretar la llei seca quan la festa ha arribat al zenit s’ha de tenir coratge i estar fet d’una pasta especial: actitud, autoritat moral, convicció i una valentia que no es predica de matinada.

Joan Tardà, el Tiet, apel·latiu afectuós amb què el designen alguns amics, és ben bé el tiet que tothom voldria tenir, el del Boomerang dels Manel. Bonhomiós, lleial i un gegant que es fa estimar. L’independentisme, el moviment republicà, té la sort de poder caminar sobre les espatlles de gegants com en Joan Tardà. És el far en la tempesta, el foc a terra quan fa fred, qui t’acompanya quan et sents sol, l’espatlla on pots recolzar-te quan et flaquegen les cames, qui t'il·lumina quan es fa fosc. De bufanúvols que volen fer l'agost sobre el sacrifici aliè en podem prescindir. D’amics generosos i d’una rectitud exemplar com en Joan Tardà, no. D’imprescindibles no n’hi ha, però si n’hi hagués, el Tiet en seria un. Si no existís, ens l’hauríem d’inventar.