En un món d'egos desbocats brilla amb llum pròpia el talent de l’Empar Moliner, flamant guanyadora del Ramon Llull i dels 60.000 euros de dotació econòmica d’un premi que no és ni de casualitat el milió del Planeta però Déu n’hi do.

L'Empariues, que té sang valenciana, és de molt la millor escriptora en llengua catalana. I evidencia, contra la regla, que es pot excel·lir i ser humil amb l’irresistible encant del seu caos. Desconec com una persona tan desendreçada pot arribar a teixir una trama argumental com ho fa ella, com es pot ser tan summament despistada i bastir un relat endreçat, profund i commovedor.

La Moliner és menuda i esbojarrada, extravertida al límit, d’una simpatia desbordant, tant llesta com ingènua i, per damunt de tot, una autèntica força de la natura. Una dona que ho ha viscut tot i s’ho ha begut tot, de paladar sibarita, tant com la seva prosa refinada i incisiva. Ella és, com ningú, transparent i autèntica, d’una autenticitat que no té res d’impostada, flueix com tot el seu ésser, amb naturalitat però com una piconadora.

L’Empariues no és cap feminista a l’ús, té un sentit de la vida que combina la tendresa amb una energia vital de formigueta incansable, la seva fragilitat física la compensa amb la seva vitalitat innata, és una lluitadora insubornable i fuig de les modes com del mal gust o de la pesta. Tant et pot aclaparar com desconcertar. El que mai no fa és traure’t de polleguera.

L'Empariues, que té sang valenciana, és de molt la millor escriptora en llengua catalana. I evidencia, contra la regla, que és pot excel·lir i ser humil amb l’irresistible encant del seu caos.

Quan escriu i retrata els personatges és creïble, no només pel seu estilisme, també perquè ha viscut la vida amb intensitat, transgredint-ho tot i arrasant totes les dificultats que hi ha trobat. Té cicatrius a l’ànima i no fingeix, viu i deixa viure amb una passió tan contagiosa com desconcertant.

És una gran escriptora. És sobrer per obvi i redundant afirmar-ho, però no me’n puc estar. L’Empar és essència i un gegant entranyable que no hi cap en ella mateixa de tan esquifida com és. Per això es desborda i ens desborda i per això mateix es deixa anar tant que ens destarota, deu ser inevitable quan el teu cos no pot contenir ni tanta energia ni tanta creativitat ni tantes ganes de viure i passió per viure.

La de l’Empariues és una sinceritat colpidora, esclata com un volcà. Quan et fa partícip dels seus sentits té la creus. Quan l'Empar fa un tast i t’explica què sent te la creus. D’altres semblarien farsants dient exactament el mateix. L’Empar no, mai. Tampoc no embafa, quan menys t’ho esperes s’esvaeix.

Si per ventura aquest país tingués mitja dotzena d’Empariues tindria un tresor tan immens com la millor de les generacions que ens ha precedit. I la joia de viure envoltat de gent que ens fa la vida més alegre. El talent és inherent, però sense una ferotge actitud vital ni transcendeix ni fa eclosió.