Ens bullia la sang. L'enemic seguia provocant baixes i bombardejava les posicions republicanes. Ràbia i indignació, patiment i càstig. Franco experimentava des de feia mesos el bombardeig civil, contra la ciutat de Barcelona amb acarnissament. Una reedició d'aquella llei (espanyola) no escrita que mana bombardejar Barcelona cada 50 anys.

Les tropes republicanes estaven atrinxerades al front de l'Ebre. Res no es movia a les trinxeres. Un debat intens sacsejava la República entre els partidaris de llançar una ofensiva i fer retrocedir Franco i els partidaris de resistir, d'aguantar la posició davant un exèrcit més poderós i ben armat que estava guanyant la guerra. Els primers, els més abrandats, titllaven els segons de derrotistes o de covards fins i tot. I asseguraven que aquella fugida endavant era la manera de forçar una intervenció de la comunitat internacional. La pulsió més exaltada va imposar la seva tesi. L'exèrcit republicà es va llançar a l'ofensiva amb coratge i determinació. 

El resultat és prou conegut. Ens vam immolar i el riu Ebre es va tenyir de roig. Cap potència va sortir a socórrer la República. Ningú. Molts encara no hem trobat ni les restes dels nostres familiars, que es van batre en retirada, caçats com a mosques. La resta de la guerra va ser una marxa triomfal de Franco avançant sobre Catalunya, arrasant amb tot i massacrant tot i tothom al seu pas, en cada municipi o ciutat. No van deixar canya dreta. La gran derrotada va ser la República però, sobretot, Catalunya i la democràcia. Sempre hi ha un dubte que ens quedarà per resoldre. Què hauria passat si en lloc de forçar un atac orgullós els republicans ens haguéssim fet forts en les nostres línies.

És el moment de seguir lluitant, pacíficament i democràtica, alçant enèrgics la bandera dels drets civils i polítics

Avui, la comunitat internacional està acollint amb creixent simpatia la causa de Catalunya en la mesura que la identifica amb la causa de la llibertat, amb la defensa dels drets civils i polítics davant les atzagaiades d'un Estat autoritari. Alemanya o Suïssa no tenen cap mena de simpatia cap a la independència ni per una República declarada i no nata. Ni la tindran. Però, en canvi, Alemanya ha barrat el pas als artificis pirotècnics de Llarena. La violència de Llarena només és una invenció matussera per sostenir una operació de càstig brutal contra el gruix del Govern que va liderar l’1 d’Octubre i contra dirigents polítics com Marta Rovira, Jordi Cuixart o Jordi Sànchez. O ara la criminalització dels CDR. Atribuir-los terrorisme és una banalització execrable de la violència i una acusació pròpia d’una justícia que ha perdut el nord i la vergonya. Miserables. L'única violència ha estat la de l’extrema dreta contra ciutadans pacífics, violència davant la qual s’ha inhibit l’Estat i la justícia espanyola. Precisament aquests dies s’ha sabut que Pablo Casado, liderant els cadells del PP, tallava il·legalment carreteres en protesta contra una resolució judicial al crit de: "Vosaltres socialistes, sou els terroristes" i "Covards, gallines, ETA us domina". Sempre n’hi ha de més valents, arreu i dins el mateix bàndol.

Acabada ja la Guerra Civil, amb Catalunya anorreada, fa Gaziel una reflexió final a la seva Història de La Vanguardia que sempre m’ha semblat extraordinàriament lúcida. És un text que vaig insistir a compartir amb Oriol Junqueras, tornant de Brussel·les, i també amb Carles Puigdemont, ja dalt de l’avió. "Si l’Espanya castellanitzada té els seus clàssics pronunciamientos, tan específics que ja han entrat en el llenguatge universal, els catalans tenim els nostres alçaments, sempre espectaculars i sempre eixorcs, que també van camí de fer-se cèlebres com a cosa típica i única". I afegeix Gaziel: "Cal inventar altres mitjans i altres camins, si volem anar a alguna banda (...). Si el nostre cas té solució des d’ara ja podem dir, però, que no la trobarem pas fent el milhomes ni gallejant d’una força que no tenim ni es veu venir per cap banda. La nostra solució, només la podem trobar, en tot cas, mitjançant unes virtuts radicalment contràries de les quimeres que els invidents i arruixats de tota mena han vingut fent-nos practicar massa: la megalomania; l’ambició no ben assentada en les realitats, sinó penjada de teranyines de somnis; el tancament casolà excessiu (...)". I conclou Gaziel: "Virtuts, les que ens calen, difícils, àrdues, que no tenen brillantor ni serveixen per a fer els gegants. I són aquestes: fe, humilitat, lucidesa, esforç silenciós, continuïtat i una infinita paciència".

Cor calent i cap fred. L’equació inversa no acostuma a ser mai una bona estratègia. No és el moment de disfressar-se de maulet, ni de confondre l’adversari. És el moment de seguir lluitant, pacíficament i democràtica, alçant enèrgics la bandera dels drets civils i polítics. És l’hora de perseverar amb astúcia i de saber que la carta guanyadora no és cap maximalisme estèril sinó la suma de complicitats. Tenim l’obligació de reorientar l’estratègia per plantejar un embat final a l’Estat amb disposició de guanyar i no només amb voluntat de fer-ho. Serem República si som capaços d’acumular prou força per fer-la i sostenir-la.