Fa uns dies, Espar Ticó emplaçava l'independentisme a sumar una majoria sòlida que xifrava en un 60 per cent. La sinceritat li podia haver costat una fàtua, al núvol. Com que Espar Ticó vol el millor per a Catalunya anhela la independència, com tants pujolistes desenganyats. I en conseqüència deia que dedicaria la resta de la seva vida a sumar un 60 per cent de catalans. És de sentit comú, en lògica coherència, que si consideres aquest requisit imprescindible (per a Espar Ticó, Europa no ens farà cas en defecte) proclamis que a aquest propòsit li dedicaràs totes les teves energies la resta de la teva vida. Espar Ticó assenyala un anhel, apunta un requisit i crida a entregar-se a aquest propòsit. Sumar.

És una honesta i sentida afirmació, es comparteixi o no, que contrasta amb altres declaracions més entusiastes. Tant és així que, per exemple, un diputat a Madrid (i alhora advocat de Waterloo), expujolistes tots, proclamava 'un momentum' imminent. En el temps de descompte, ens vam anar animant, i es va acabar per difondre la presa de control del territori. Era una xerrada d'agost, de 2018, feia calor a l'Empordanet. I venien forts, deien, de la Casa de la República, per anunciar els plans i culminar el procés. L'anunci va ser molt celebrat per la concurrència, amb els oradors generant expectatives. Ja en fa dos anys. Només era el pròleg d'un relat fantasiós. I el més calent és a l’aigüera.

Fa uns mesos, el mateix polític i advocat hi tornava afirmant que Catalunya seria independent en deu anys perquè així ho havia predit Deulofeu, filòsof i alcalde republicà de Figueres. Ho deia a TV3. Al costat mateix tenia un periodista de Vilaweb que es va haver d'aguantar el riure. D'aquestes apoteòsiques prediccions en porta unes quantes. I no cal dubtar que ens tornarà a obsequiar amb nous moments hilarants de glòria.

Com que a la tercera va la vençuda, aquesta vegada sí, no és descartable que abans d'eleccions (algú) es faci fer el Tarot en una taverna per procedir a comunicar la proximitat d'una nova efemèride patriòtica. I anar fent, puntada de peu i endavant.

Les ocurrències postoctubre de 2017 no són una excepció, són el resultat d'una profunda desorientació estratègica, el símptoma de la impotència i incapacitat de fer un diagnòstic, d'acceptar els fets, terreny adobat per a tota mena de venedors d'ungüents. Quan la boira no deixa veure el camí, és fàcil assenyalar una direcció amb tota la frivolitat.

A tots els dirigents polítics d'aquest país, a tots, els hauríem d'exigir que no ens expliquin més sopars de duro i que s'estalviïn les ocurrències. I, per contra, que ens facin saber no ja el que voldrien que passés sinó com passarà. No tant la voluntat de tornar-ho a fer, que també, sinó sobretot com ho pensen tornar a fer. Què proposen i com. En particular als independentistes, que segons La Vanguardia podrien sumar més del 50 per cent dels vots. Tota la resta, en particular els anuncis profètics i les declaracions pintoresques que ratllen la paròdia, parole parole parole.

El mínim exigible és la sinceritat a partir d'un diagnòstic de situació que adverteixi febleses i fortaleses i que ens expliqui quines són i com podem maximitzar aquestes fortaleses i corregir aquestes febleses, sobretot les febleses que, al final, són el que llasta qualsevol projecte. També les aliances i les complicitats, com hi van ser camí de l'1 d'octubre. Rigor, mirades lúcides i serenes, com sempre demana Raül Romeva. Mirada llarga, no miop. Dibuixar un itinerari i què ens cal per poder-lo fer. I alhora estratègies compartides per damunt de confrontacions caïnites que de tan sàvies no només no porten enlloc sinó que creen un abisme entre tots aquells que van fer possible l'1 d'octubre. N'hi ha que acabaran confrontant-se amb la seva ombra.

I això requereix un exercici d'honestedat, posar negre sobre blanc. Claredat expositiva, què ens falta i com ens proveirem. No antologies de la rancúnia. És imprescindible que cadascun dels espais polítics faci una proposta i la posi al servei del conjunt de l'independentisme (amb voluntat de guanyar el país sencer) per poder-la debatre honestament. Reprendre el camí, no seguir fent marrada derrapant a cada corba.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
José Antich
Editorial Aplaudiments per a Forcadell José Antich
Jordi Barbeta
Anàlisi Inventari dels desastres que venen Jordi Barbeta