Ciutadans és el partit que exemplifica com cap altre l’estratègia del com pitjor, millor. La batussa sempre alimenta els extrems. Els qui se senten més còmodes en un terreny de joc embrutit, a mida per al joc soterrat i brusc, sempre provaran d’enfangar el camp. És llastimós que precisament sigui el Partit de l'Esbroncada el preferit per Pedro Sánchez per pactar el Govern d’Espanya. I llàstima que quan ens deixem arrossegar al fangar, sempre hi guanyen ells.
Naturalment que el com pitjor, millor no és pas només l’aposta de Ciutadans. És un recurs al qual també es pot arribar des de la impotència, des de la provocació o com a conseqüència d’aquesta. O per simple vocació. L’Estat, els aparells de l’estat, també se senten còmodes front l’independentisme. Molt còmodes, de fet. És més, és un escenari que anhelen. És la justificació imprescindible per l’ús de la força bruta i per intensificar el desplegament de la maquinària mediàtica i judicial que criminalitza i deshumanitza un determinat col·lectiu o societat. És, sens dubte, més fàcil abatre l’enemic i combatre’l despietadament si se li adjudiquen totes les maldats possibles.
En l'esbroncada només hi guanyen els pinxos. L’espectacle del Parlament va regalar el protagonisme als actors més dolents. Esbroncada que va tenir com a colofó l’expulsió d’un diputat al qual van seguir, amb tota mena d’escarafalls, la resta de diputats del seu grup. A la vigília ja havien escalfat l’ambient, sense pudor, instrumentalitzant l’atemptat de Vic que va causar la mort a una dotzena de persones. La intenció era identificar terrorisme amb independentisme. Ve de lluny. I com que a Catalunya de terrorisme no se n’ha vist, com que l’única violència que s’ha viscut ha estat la policial o la de l’extrema dreta, cal simular-ne una altra. O esperonar-la. Per dues raons. La primera, desprestigiar l’independentisme. La segona, justificar així l’aplicació de mesures de tota mena. O l’ús de la força sense contemplacions. Avís a navegants: seria un gravíssim error deixar-se arrossegar per la temptació davant la provocació. És un parany devastador. Seria caure de quatre potes al fangar, condemnar-nos al fracàs col.lectiu com a societat. L’1 d’Octubre es va fer per un impuls cívic massiu, tota violència va ser la generada per l’Estat, la seva pitjor derrota tal i com veuríem el 3 d’Octubre.
Per Ciutadans i per d’altres, Catalunya és instrumental, és un trampolí en tots els sentits, per guanyar espai i vots a Espanya, especialment davant la proximitat de les eleccions espanyoles quan pinten bastos
Va fer bé, doncs, el president Roger Torrent expulsant el diputat Carrizosa? Desgraciadament, sí. No només va fer bé. Era imprescindible que ho fes. Haver deixat fer, cridant a l’ordre indefinidament, només hagués donat carta de naturalesa a una actitud inadmissible, la dels que malden per convertir el Parlament en un circ i Catalunya en un immens fangar. Essent justos, Carrizosa ha fet mèrits per merèixer la targeta vermella en infinitat d’ocasions.
Al president Torrent no li devia agradar gens expulsar el diputat. No en tinc cap dubte, hauria preferit estalviar-s’ho. Però va fer el que tenia l’obligació de fer per mantenir l’autoritat i tallar d’arrel el menyspreu que projecten alguns, sense cap respecte per a res. Una actitud naïf de Roger Torrent hagués estat infinitament pitjor.
Val a dir, però, que per al diputat expulsat, l'esbroncada tindrà recompensa. Tant en l'àmbit intern, així es promociona Ciutadans, com en l'àmbit mediàtic. Per Ciutadans i per d’altres, Catalunya és instrumental, és un trampolí en tots els sentits, per guanyar espai i vots a Espanya, especialment davant la proximitat de les eleccions espanyoles quan pinten bastos. Degradar la imatge del Parlament els surt a compte. I tant els fa. O pitjor, en treuen rèdits i s’hi senten a gust. Ara bé, no hauria de ser igual per a la resta d’actors polítics que s’estimen el país i les institucions. Caure en les provocacions de Ciutadans, jugar també al com pitjor, millor pot tenir resultats partidistes a curt termini. Però per al país, per a la llibertat, per abraçar una gran majoria social, és el pitjor dels camins possibles. És fer marxa enrere amb pas accelerat, el camí més curt per tornar a ser una minoria sorollosa sense cap capacitat de doblegar un estat que és immensament més fort i al qual així no desgasta sinó que l'enforteix.
I alhora s’aplana, poc a poc, el camí per a un Pedro Sánchez que vol pactar amb la dretota. Del dret i del revés ha buscat un acord amb el Partit de l'Esbroncada alhora que intenta recuperar vots al nacionalisme espanyol més barroer, assajant un discurs molt proper. Tant com el que li hem sentit a Sánchez, ara ja sense manies, trepitjant a consciència la presumpció d’innocència de tots els detinguts en l’operació antiterrorista, engarjolats preventivament, entrant obertament en la campanya per identificar independentisme amb terrorisme. Per cert, al costat d’una somrient Núria Marín, flamant presidenta de la Diputació de Barcelona, beneïda per Waterloo. Veure per creure.