L’esquerra abertzale va aprendre a foc el despropòsit fatídic del "com pitjor, millor". Cada nova fugida endavant, cada flamarada, va anar seguida d’un creixent debilitament, pèrdua d’influència, increment impune de la repressió i aïllament social. Sort en va tenir del capteniment i autoritat d’un home com Arnaldo Otegi, i d’altres, de la seva visió estratègica i de la capacitat de superar una inèrcia que, entotsolada en el borroka da bidea (la lluita és el camí), condemnava el moviment d’alliberament nacional basc no només a un carreró sense sortida sinó a la marginalitat. Deia Lao Tse: "Si no canvies de direcció, pots acabar on has començat".

Otegi, com molts altres companys i companyes que apostaven per sortir de l’atzucac i acabar amb el conflicte armat, en va pagar un preu alt: la presó. El deep state volia l’esquerra abertzale en el "com pitjor, millor" i va castigar amb duresa la posició de la direcció política que cercava sortir de la ratera i abandonar les posicions maximalistes. La ruptura de l’acord de Lizarra, una fita històrica, va afeblir l’esquerra abertzale. Després va venir el de Loiola, ja en una situació de major feblesa. La nova ruptura amb l’atemptat de la T4 a la irlandesa, va provocar una reculada encara més severa. Al final, la darrera treva, la definitiva, va ser unilateral, sense contrapartides. Allò imprescindible era desterrar el conflicte armat, un llast del qual treien rèdit els enemics d’una solució política i dialogada. Deia Lao Tse: "Si no pots avançar un pas, retrocedeix una polzada". Però amb el deep state encès, interessat a perllongar el patiment i un conflicte armat en què cada dia se sentia més còmode.

Bildu i ERC comparteixen avui estratègia (amb BNG) i això també els ha permès una unitat d’acció al Congrés espanyol que obre una nova etapa de creixent col·laboració ―que ja dona els seus fruits― sumant sinergies i vots al Congrés; junts fan una vintena d’escons, que no és menor davant la fragmentació política. La coalició entre catalans i bascos és la millor notícia del darrer any, permet a l’esquerra abertzale sortir del confinament en què els voldria mantenir el deep state per configurar un pol (en benefici de tots) que pot ser determinant davant un estat que compta amb una esquerra poruga i sotmesa als capricis d’una dreta rància i profundament reaccionària.

La coalició entre catalans i bascos és la millor notícia del darrer any, permet a l’esquerra abertzale sortir del confinament en què els voldria mantenir el deep state 

El deep state ha intentat rebentar fins al darrer moment l’acord estratègic traçat pel BNG, Bildu i ERC davant Podemos i PSOE. Per a aquells, que se senten forts parapetats en els aparells de l’Estat, el "com pitjor, millor" és, de molt, el terreny preferit de joc. Per això els ha posat histèrics l’acord entre Podemos i el PSOE condicionat per BNG, Bildu i ERC, òbviament amb un protagonisme destacat dels republicans catalans, pel nombre de vots i escons i per la conjuntura política. Han tret foc pels queixals. L’han intentat rebentar del dret però sobretot del revés. I aquí ERC ha fet una demostració històrica de serenitat davant les escomeses del deep state i dels que, als antípodes, s’hi han aliat de facto per fer implosionar l’acord des del primer moment i, fins i tot, instrumentalitzant barroerament el tret al peu que en el fons és la inhabilitació del president Torra per un organisme controlat pel PP. I d’Oriol Junqueras encara amb major contundència. Val a dir, però, que si la JEC s’ha pogut atribuir aquestes competències és ―no està de més recordar-ho―  perquè algú els hi va atorgar, com amb la llei de partits i amb els mateixos protagonistes. Els extrems, i els que han esdevingut extrems sobtadament, han volgut rebentar la materialització del "sit and talk", des de les vísceres, apel·lant a un maximalisme que, a més, res té a veure amb la seva praxi política tan incongruent com contraproduent i que no sosté la mínima coherència, feta a base de pals de cec i amb una vocació caïnita que posa els pèls de punta. L’envestida contra el "sit and talk" no només voreja l’absurd, és el símptoma d’una desorientació estratègica tan notable que despulla els seus protagonistes fins al paroxisme.

La rematada ha estat l’astracanada de la bandera de Palau. Ja deia Tarradellas que "en política es pot fer tot, menys el ridícul". I encara algú renyava les bases republicanes i les cridava a "reflexionar". Ja diu el refrany que sovint és més fàcil veure la palla a l’ull del veí que no pas la biga al propi. Seran capaços els estrategs del "com pitjor, millor" de sortir de l’atzucac i sumar al costat dels que com BNG, Bildu i ERC defineixen una estratègia possibilista que no és ostatge de les presses i que entén que davant un enemic immensament poderós la cridòria estèril és el reflex de la impotència?

Res sota el cel és més dúctil i modelable que l’aigua, però quan ataca coses dures i resistents, no hi ha res que la superi. "Som el vent", deien a Raül Romeva quan va posar la cara en una candidatura per un altre. Doncs això, com la mata de jonc de Ramon Muntaner, conscients de les nostres febleses i que la nostra fortalesa resideix en sumar una àmplia majoria i en una estratègia que, si vol guanyar, ha de defugir tota temptació de picar amb el cap contra la paret.