Hem arribat lluny, per un cúmul de virtuts i fortaleses. Però no tan lluny com voldríem per algunes febleses que necessitem corregir i transformar en virtuts del moviment republicà, que avui és més ampli i complex que mai. Sobretot si l’aspiració és tornar a generar un nou 1 d’Octubre amb la fortalesa suficient per materialitzar la República. Necessitem estar més ben preparats com a país, amb aliances sòlides en tots els àmbits, començant pel sindical i l’empresarial. I superar amb escreix el 50 per cent dels suports. Res de nou que ja va anunciar Antonio Baños, en nom de la CUP, la nit electoral del 27 de setembre de 2015: “No hem guanyat el plebiscit, doncs no hi ha declaració d’independència”. L’independentisme havia sumat 72 diputats, dos més que en l’actualitat, si bé amb el mateix percentatge de vot, el 47,5% (però el 2017 va sumar 200.000 vots més).

Una de les principals febleses prové del fet que l’auge social de l’independentisme coincidís amb la desfeta organitzativa de CDC

Una de les principals febleses, com ha explicat el professor de la Universitat de Vic Francesc Codina, prové del fet que l’auge social de l’independentisme coincidís amb la desfeta organitzativa de CDC, el partit de centredreta catalanista, a causa del desgast generat per la corrupció i de la gestió neoliberal de la crisi econòmica. Aquestes circumstàncies van provocar que els hereus de CDC haguessin d’emmarcar dins la lluita col·lectiva per la independència la seva lluita particular per reconstruir l’espai de centredreta nacionalista, alhora que intentaven conservar l’hegemonia dins el catalanisme o una aparença d’aquesta. Per als exconvergents va esdevenir prioritari evitar un possible sorpasso d’ERC. D’aquí la pressió per la llista única. Junts pel Sí, tanmateix, va tenir l’efecte d’inflar la CUP, que va recollir un bon grapat de vots que amb les llistes separades haurien anat a ERC. El resultat va ser que Mas, amb un resultat per sota de l’anunciat, va haver de plegar, forçat per la CUP. Dos anys després, Junts per Catalunya, la marca electoral ideada per Puigdemont i l’entorn dels anys de Mas, va funcionar electoralment, però va dinamitar la reconstrucció d’aquest espai, que ara corre el risc de derivar en una mena de reedició de Reagrupament amb tics de Solidaritat. I en aquest marc, de cara a les municipals, es tornen a propugnar llistes úniques, malgrat l’experiència viscuda amb Junts pel Sí i la constatació, el 21 de desembre, que per separat ERC i els hereus de CiU obtenen millors resultats. El 21-D, ERC (tot i sumar 12.000 vots menys que Junts per Catalunya) va fer un salt històric a l’àrea metropolitana, gràcies al qual el bloc independentista va guanyar les eleccions. Va ser l’efecte més positiu de les llistes separades que, de retruc, també va provocar que la CUP tornés als seus límits.

Hi ha molts arguments i un precedent inequívoc contra l’estratègia del partit únic

La proposta de llistes unitàries municipals (impulsada per Junts per Catalunya a través d’una ANC alineada amb aquesta opció), ha explicat didàcticament Codina, ha inquietat alguns sectors d’ERC que temen una nova campanya de desgast promoguda per l’univers nacionalista, com ja va succeir el 2015 amb la llista única de Mas. Codina manté que ERC ha de descartar-ho tranquil·lament, en pau d’esperit. Hi ha molts arguments i un precedent inequívoc contra l’estratègia del partit únic. D’altra banda, convé que el centredreta independentista es reconstrueixi com més aviat millor. El procés de confluència del PDeCAT i Junts per Catalunya (i el sector de l’ANC que s’hi identifica) els forçarà a definir ideari i programa propis, com ja ha fet ERC. I també forçarà la CUP a ressituar-se, que alhora també ha de fer els deures. La conclusió, segons Codina, és que necessitem tres opcions fortes que cobreixin tot el ventall amb programes polítics diferenciats. Però que alhora siguin capaces de pactar per formar governs. I, sobretot, que no confonguin la unitat en els objectius nacionals amb la idea d’un partit únic (de dreta o d’esquerra).

El conclave d’aquesta setmana del PDeCAT ha fet la primera passa per a la refundació i rellançament de l’espai postconvergent. I és una bona notícia que sigui així, que del congrés n’hagi sortit una proposta de síntesi, més enllà de l’opinió que ens pugui merèixer a cadascú de nosaltres. Al país li convé que l’espai postconvergent estigui pacificat i deixi el llast d’un passat que incomoda. No exigeix renegar de res ni de ningú, senzillament viure el present amb plenitud per contribuir a guanyar el futur. Sort i encerts, com apunten Raül Romeva i Oriol Junqueras, des de Lledoners. Els estem esperant.