L’exiliat Joan Coromines, tal vegada el lingüista més gran de tots els temps, va escriure una encesa arenga a Joan Rocamora, un altre il·lustre patriota i amic del fill de Pere Coromines, qui va ser conseller de Justícia de la Generalitat republicana. Coromines s’havia exiliat com centenars de milers, el 1939. Primer, a l’Argentina. I després, als Estats Units. I vivia des de l’exili, amb neguit i preocupació, com el franquisme s’havia assentat, com havia reculat la llengua i com de feble era l’oposició antifranquista.

Coromines ocupava, per mèrits propis, una càtedra a la Universitat de Chicago i en un atac de rauxa (agost de 1955) va escriure una carta a Rocamora (metge i militant d’Estat Català) proclamant que la solució passava per una campanya d‘atemptats. Textualment va escriure: "Si a Catalunya hi hagués separatistes (aleshores així s’autoanomenaven els independentistes) que allí tiressin bombes o fessin atemptats, això seria útil a la pàtria, jo els admiraria de cor i estaria amb ells". Si bé acte seguit, en un exercici de realisme, admetia la seva consternació: "el desastre és que no n’hi ha cap". I reblava el clau fent una autocrítica, evidenciant com era de  frívol, des de Chicago estant, instar a aquell procediment per alliberar la pàtria del jou del franquisme. El lingüista més extraordinari que ha tingut aquest país, honest com era, s’esmenava afirmant la lleugeresa de la seva ocurrència "correm fins i tot el risc de semblar ridículs si ho fem (crida a una confrontació) protegits per l’Atlàntic".

I no era pas que Coromines, al llarg de tot la seva vida, no hagués predicat amb l’exemple. No era cap oportunista. No era res que ell no hagués fet de jove, combatent primer la dictadura de Primo de Rivera i després la de Franco amb les armes a la mà. El seu llarg historial avala el seu compromís militant, en tots els fronts. La seva honestedat el precedia. Tant que era capaç d’admetre com de fàcil és ensenyar el cul des de l’altra riba del riu o d’advertir quan el seu patriotisme abrandat, i conseqüent, podia esdevenir una paròdia. Coromines no era cap bocamoll –tants en patim avui. Però s’adonava, de seguida, quan queia en aquesta temptació. Allò que no siguem capaços de fer nosaltres no ho podem pas exigir als altres. Ni així estaríem legitimats. I pretendre-ho des de la llunyania és, com apuntava Coromines, un miratge.

Val a dir, seria injust no fer-ho, que el mateix Coromines havia abominat de la violència política i evocat la resistència cívica, la desobediència civil arribat el cas, l’Índia de Nehru i Gandhi "que fora vital per als catalans d’imitar, puix que tenim el seny de no usar bombes ni pistoles per aconseguir la llibertat o un autonomia, que sigui ... autònoma i no ònoma", tal qual ho va deixar escrit al seu cèlebre i bast Diccionari Etimològic.

Val a dir que Coromines va completar aquesta obra magna, immensa, en solitari. L’àrdua piràmide. I el secret va ser temps i feina, una feina impagable, incansable, tenaç i constant, persistent. Poc xerrar, rara vegada concedia una entrevista, i pencar molt, cada dia, pas a pas. Sumant i sumant, paraules en aquest cas, a la seva fecunda i memorable obra al servei de Catalunya.