Eren altres temps. L’incipient i marginal independentisme feia de l’agitprop (l’argot per parlar d’agitació i propaganda) el seu cavall de batalla. El seu vehicle d’expressió eren les campanyes al carrer i les mobilitzacions, més modestes que voluntarioses. Els despatxos quedaven molt lluny. Encartellades, pintades, bustiades, rere la pancarta contra totes les injustícies amb gent d’altres tradicions polítiques i diferent pelatge. Les topades amb la policia eren constants. Detencions, el binomi acció-repressió i el mimetisme amb el País Basc i el que allí succeïa. Inclosa la cultura del bar i antipolicial. Venim d’aquí, de les catacumbes, de gent que va empènyer i s’hi va deixar la pell predicant al desert i sembrant una llavor de llibertat.

Han passat els anys i el país ha canviat tant que ara l’independentisme ja no és una minoria marginal sinó un cos central al país, una força motriu que aspira a provocar el canvi més important en centenars d’anys al sud d’Europa, que transcendeix fins i tot l’autodeterminació. És l’empoderament ciutadà davant l’autoritarisme dels estats i, en particular, el d’una democràcia, l’espanyola, d’esquelet franquista.

Per això és tan xocant, absurd i contraproduent voler tornar a la cultura de la pancarta. I no assumir que haver arribat als despatxos és la primera passa per guanyar ―per molt que part del nou independentisme sigui als despatxos des de 1980―. Però és que o som molts o som una majoria esclatant o la victòria és una quimera. 

Pretendre seguir fent agitació parapetat rere la pancarta, quan el que pretens és guanyar, és tant com renunciar a fer política per a tots i a dirigir-la en favor d’un projecte que és tan ambiciós com incompatible amb la simptomatologia del Peter Pan

Els Mossos d’Esquadra són una estructura brutal, aquesta sí, de país. Avui estan en el punt de mira de l’Estat espanyol i de la carcúndia ultra que alimenta la confrontació al carrer i que té en Albert Rivera el seu macabre profeta. Els Mossos van ser els protagonistes del 17 d’agost i d’una resposta eficaç a la barbàrie terrorista. Els Mossos van ser exemplars el 20 de setembre. I l’1 d’Octubre van jugar un paper determinant davant del rabiós "¡a por ellos!" que van protagonitzar la Guàrdia Civil i la Policia Nacional colpejant sense miraments ciutadans pacífics, brutalitat miserablement aplaudida per Felip VI. Per això els hi tenen jurada, perquè no es van sumar a l’orgia del nacionalisme d’estat i perquè van ser lleials al govern de l’1 d’Octubre. Orgull de Mossos. Però això no els ha estalviat crítiques ferotges d’una part de l’independentisme, quan el que hauríem de fer és posar en valor el que representen i el que han fet en un moment clau. Recentment fins i tot un portaveu els va acusar d’haver perpetrat una "execució extrajudicial" perquè una agent va abatre un home enfollit que va entrar brandant un enorme ganivet en una comissaria cridant el nom d’Al·là, commemorant el sinistre atemptat del 17 d’agost. 

Quan s’assumeixen responsabilitats, quan es passa de l’adolescència a la maduresa, s’assumeixen contradiccions. I no és gens fàcil, però és el que determina el pas a l’edat adulta. Recriminar a un fill per fer allò mateix que havies fet amb tanta fruïció no és ben bé una contradicció, forma part del pas dels anys i de les circumstàncies canviants. Pretendre seguir fent agitació parapetat rere la pancarta, quan el que pretens és guanyar, quan vols construir un nou país, és tant com renunciar a fer política per a tots i a dirigir-la en favor d’un projecte que és tan ambiciós com incompatible amb la simptomatologia del Peter Pan. Mola molt ser eternament jove quan allò difícil de debò és aprendre a fer-se gran i mantenir un esperit jove, sense deixar de somniar. 

Probablement l’independentisme no seria res sense aquella gent que, als anys vuitanta i bona part dels noranta, sostenia la pancarta, qüestionava el Règim del 78 i s’enduia totes les garrotades mentre altres s’atrinxeraven als despatxos. Però igual que no pots tornar a tenir 20 anys i sentir que ets invencible, no pots pretendre tornar al carrer a cridar "De azul, verde o marrón, un cabrón es un cabrón". Avui que l’Otegi, a qui molts retem un reconeixement explícit, ha aconseguit fer entendre que només conquerint la centralitat política poden aspirar a guanyar, no té cap sentit que l’ideòleg sigui l’Evaristo de La Polla Records per molt que molts en seguim sent uns fans incondicionals.

Jordi Barbeta
Opinió El búnquer judicial Jordi Barbeta