En plena recta inicial de la pandèmia, carregada de dubtes, que ens ha confinat a casa i ha aturat l'economia com mai no havíem imaginat, el poder judicial va reaccionar veloçment. Abans que ningú.  Com si fossin oracles, van ser els primers a decretar que aturaven tota activitat. No pas per protegir el comú dels mortals, per protegir-se.

Però del que no es van oblidar mentre decidien unilateralment baixar la persiana —cop de maça i cap a casa— va ser de prendre alguna mesura que devien considerar inexcusable. El protagonista, el Tribunal Suprem, el de Marchena, magistrat que amb la seva sentència contra els presos independentistes s'ha garantit un futur a la cúspide d'aquest poder judicial. Així que abans de recloure's a casa, en tenir coneixement que el govern espanyol permetia l'excarceració del presos en tercer grau i dels que tenien permisos en aplicació del 100.2 (decisió que ha avalat l'ONU), es van afanyar a intervenir per impedir-ho. És a dir, per vetar que fos d'aplicació a Lledoners, Puig de les Basses i Mas d'Enric. O sigui que fos d'aplicació als presos i preses condemnats per aquest Tribunal. La resta tant els fotia. Més enllà dels partits, de l'esquerra poruga i la dreta extrema, hi ha un intangible, immutable estat profund.

Com que no tenien cap competència per fer-ho van emetre una mena de requeriment amenaçant literalment els funcionaris que aprovessin el confinament dels presos independentistes a casa. Sabent com se les gasten, efectivament va causar efecte en els funcionaris competents que integren les juntes de tractament. I aquests, segons denunciava la diputada Montse Bassa (germana de la Dolors), van canviar de criteri ipso facto.

La coacció, com era previsible, va funcionar, en una exhibició sense precedents d'una voluntat judicial inequívocament prevaricadora. La Montse Bassa, que estava ingressada a l'hospital precisament pel coronavirus, no se'n va estar d'expressar la seva ràbia a través d'un tuit. Des que la Montse ha irromput a l'escena pública, primer com a activista i després com a diputada al Congrés, s'ha significat precisament per la seva espontaneïtat i contundència. Té caràcter i és impulsiva. Res com llegir el llibre que ha escrit a quatre mans amb la Dolors Bassa Carregades de raons per conèixer-la. A ella i a la Dolors. A les seves circumstàncies, vivències, conviccions i lleialtat a aquestes, al patiment i desesperació (de vegades) i alhora al seu entusiasme, fortalesa i fe en el futur.

El llibre de les germanes Bassa és un dels que ha patit un curtcircuit en el seu llançament. Com tants altres. En particular, el seu feia escasses setmanes que era a les llibreries i estava en plena fase de promoció sobtadament interrompuda amb el tancament de les llibreries i la prohibició de tot acte públic. En tenien un bon grapat. Ja ho trobarem. Encara que certament hi ha excepcions, els supermercats Bon Preu tenen un bon assortit de llibres en venda. I sobretot, aquesta genial iniciativa de 'Llibreries obertes' que han llençat algunes editorials, pensant en pal·liar un Sant Jordi que no serà. Iniciativa que permet als llibreters (un altre ofici que llangueix) que en bona mesura viuen del Sant Jordi, agafar oxigen davant un confinament que posa en perill la viabilitat de molts d'aquests petits negocis que subsisteixen al llarg i ample del país.

Pitjor sort ha tingut Parlant amb tu d'amor i llibertat d'Oriol Junqueras que havia de veure la llum a partir de mitjans de març. L'editorial ARA Llibres, el segell que ha editat ambdós llibres, just el començava a distribuir quan el coronavirus va ser declarat pandèmia i es va aturar tota activitat econòmica que no fos essencial. I els llibres no tenen aquesta consideració. I no serà que no sigui aquest un bon període per llegir que no ens condemni a estar endollats a la televisió o enganxats al mòbil.

Ambdós són llibres molt íntims, de confessions, de revelacions. Són menys polítics que vivencials en el sentit ampli. Especialment el d'Oriol Junqueras, que precisament (amb Raül Romeva) van reaccionar a la decisió de Marchena interposant una querella criminal per prevaricació. Els del Suprem —que no només se saben impunes i plenipotenciaris sinó que saben que l'espanyolisme militant cotitza— ja ha respost dient que la seva missiva no pretenia intimidar ningú, volent fer veure que no era una intromissió il·legítima, que no tenia més importància; com si el to emprat, precisament per aquells que havien dictat cent anys de presó, no convidés a ser interpretat com una amenaça en tota regla.

El de Junqueras és un treball inequívocament literari, introspectiu, desborda erudició. I és també la primera ocasió en que el líder republicà es deixa anar i ens parla obertament de sentiments, dels seus, desacomplexadament, a través d'un seguit de narracions que sovint no saps si són verídiques o imaginades, qui és la destinatària (o destinatari). Perquè si bé en ocasions queda clar que està parlant de la seva companya, la Neus Bramona, en altres ocasions sembla evocar etapes anteriors de la seva vida o somnis viscuts. Parla d'amor, d'amor a la llibertat, també d'amor en sentit estricte. Res a veure amb un relat de passar comptes, que també hauria estat una opció.

Tant un llibre com l'altre tenen la gran virtut de ser sincers i íntims, molt íntims en ocasions. També el d'unes germanes Bassa que deixen clar com l'aigua com van arribar a creure que tindrien un judici just i que se'n podien sortir. Potser també per això la patacada no va ser menor. Aquesta era la tesi argumental del  gruix de les defenses que amb l'excepció clara de la de Junqueras i Romeva —que sempre van explicitar que el tribunal de Marchena no seria ni just ni benèvol, tal com tampoc ho havia estat la instrucció— creien que aniria raonablement bé. El llibre de les germanes Bassa també és sucós en aquest aspecte quan revelen les prediccions de molts advocats quan els deien que era qüestió de dies que s'acabés aquell malson.

Un bon moment, aquests dies, per llegir ambdós volums, plens d'humanitat i de confessions que ens ajuden a conèixer i entendre les seves protagonistes. I aquells dies de llum i dubtes, de somriures que ens han canviat, per conèixer les nostres forces i limitacions, les nostres fortaleses i febleses. I també per recordar el preu que han fet pagar, a totes i tots, per estimar la llibertat.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat