L’alcaldessa té dret a fer vacances. I tant! Només faltaria. Clar que d’alcaldessa només n’hi ha una. I que la Colau és l’alcaldessa que va perdre les eleccions però que va optar per retenir la poltrona a qualsevol preu. És a dir, acceptant el cordó sanitari participat per un representant de la dreta extrema i ideat per un PSC que va jugar fort. Quan Iceta no va obtenir el beneplàcit d’ERC per ser senador, es va mostrar profundament ofès. Potser hi tenia tot el dret del món, si bé sempre ens quedarà el dubte de saber per quin motiu no es va presentar a les eleccions si el seu desig i la seva noble aspiració era presidir el Senat. Segons alguns analistes, l’operació Barcelona va ser la venjança dels d’Iceta. I la de la Diputació, la puntada de peu final pactada amb els indepes més indepes que ha donat mai la catalana terra.

El PSC va muntar un sacramental la vigília electoral. Semblava que els independentistes havien comès un sacrilegi fent ús del lliure arbitri en la votació dels senadors. Quan els mals dels pobres afecten els rics sembla que el món s’acabi. Els socialistes, com els postconvergents, segueixen aferrats a una tradició, a una mena de dret natural, com les societats estamentals, són els gestors naturals del bé comú. Tot el que a ells els afecta i altera els seus desitjos, ho pateixen com una irreverència inadmissible. Per això, després d’erigir-se com els bons samaritans davant de la barbàrie indepe, els mateixos que s’esquinçaven les vestidures per l’afer Iceta, es van permetre negar la paraula a aquells a qui quatre dies enrere exigien que mansament fessin senador Iceta, apel·lant una llei no escrita. I és així que Collboni, mentre Colau s’escudava en fer un Govern tripartit a Barcelona d’esquerres, en deia ella, engegava a pastar fang la invitació d’Ernest Maragall de dialogar, atenent la farsa de Colau. Faríem bé de no oblidar al llarg de la legislatura el despreci de Collboni i el silenci de Colau, que per ser alcaldessa s’hauria empassat ja no aquest gripau sinó una bassa sencera.

La qüestió és que el gendarme Valls es va significar en l’arribada a Barcelona per denunciar la inseguretat ciutadana. Barcelona era una mena de ciutat sense llei, una exageració. Però que feia patxoca per un home que s’havia significat per les seves posicions dretanes, al límit. Per això va ser fitxat a cop de talonari pels actes de Societat Civil Catalana primer i després per un Rivera que exalta com ningú la febrada patriòtica. El van treure de l’ostracisme polític que s’havia guanyat a pols. Els francesos van quedar ben descansats i no sembla que el trobin a faltar.

El problema del Govern de Colau és que va néixer exclusivament a la contra, que els socis que la integren van sumar la cobdícia a la gula com a principals ingredients

Valls prometia molt i va resultar menys que Coutinho al Barça. Primer va ser l’enèsim espantall per evocar la llista única. Després un aguilot de volada rasant que mai va alçar el vol. Però al final, en aquest punt va ser imprescindible, es va erigir com el comodí imprescindible per evitar una batllia republicana. De retruc, aquest estiu, com si fos profecia, ens ha dut la pitjor onada d’homicidis que s’hagi conegut a la capital catalana. Colau ha delegat en el PSC la qüestió de la seguretat ciutadana que de seguida es va traduir en responsabilitzar els manters de totes les desgràcies. Ja ho deia la meva àvia republicana que no cal evocar el mal temps perquè aquest arriba sol.

El problema del Govern de Colau és que va néixer exclusivament a la contra, que els socis que la integren van sumar la cobdícia a la gula com a principals ingredients, que es van afanyar a repartir-se cadires sense signar cap mena d’acord programàtic, que l’únic que bramava amb alguna concreció era Valls i la seva ciutat sense llei i que els encarregats d’executar el discurs de Valls serien els de Collboni i, finalment, que van dinamitar un govern republicà i d’entesa que hauria estat el millor homenatge a aquella Barcelona dels anys trenta que va enlluernar el món lliure; la millor escenificació de la voluntat de construir la capital del sud d’Europa i de consolidar un ampli espai sobiranista i transformador que deixés enrere la Catalunya dual.

És un refrany prou conegut que el que malament comença, malament acaba. Quan no es té més nord que retenir el poder, quan no es té cap més propòsit que arraconar la força guanyadora de les eleccions, quan l’apel.lació a l’esquerra és un recurs més interessat i buit que el de la llista única, aleshores el que queda és un aiguabarreig de gent cofoia que es mira el melic, que han fet el cim coronant-se a plaça de Sant Jaume i que com l’estruç centrifuga les responsabilitats amagant el cap sota l’ala

Sergi Sol
opinió Toni Bonastre Sergi Sol
Sergi Sol
Opinió Otegi, EH Bildu i Navarra Sergi Sol